Tafaners

La sala de cinema mai desapareixerà, com mai deixarà d'haver-hi un nen a les fosques mirant per l'ull del pany.

RV

Pot

Si puc


Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et tremola a aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?


Gabriel Ferrater

Tot esperant l'ascensor

CORAL ROMPUT (final)
.......
Camine en la foscor del passadís nocturn.
De sobte pense que l’ascensor no ha baixat
i no s’ha oït obrir ni tancar una porta,
i deu estar, quiet, en un lloc de l’escala,
en un pis qualsevol, evidentment sinistre,
amb el seu llum groguenc entre l’obscuritat:
a punt, com si espràs, quiet i funeral.
Amb el seu llum groguenc, enmig de la foscor.
Atent d’alguna forma. O simplement a punt.

Vicent Andrés Estellés

El Meusenyor

i condemnat pel temps; el meusenyor,
                      soc un de tants per la clemència

Marià Vancells

El Senyor va dir

Georg Friedrich Händel Dixit dominus, 10. Gloria Patri - HWV 232

John Eliot Gardiner

Vertigen

Núvol de Boí

Per la muntanya s'estén
L'ombra viatgera d'un núvol
Lliscant vertígens avall
Cap al cor d'una poma.

Un repòs de llençol
Sobre els escarpats i les planes,
Sobre pinyons de teulades
Que formiguegen al fons de la vall.

Que justa és la llum que l'envolta,
El circumda, l'infla.
Que elegant s'expandeix
Acompanyant la penombra.

Suau, dens, sideral l'espai.
Subtil colant-se a sota.

Ricard Vancells

Déu em mossegà

Soledat oberta

Em dol tot, fins la camisa,
a damunt el pit cremat.
I les paraules em nafren
quan sonen damunt la llengua
amb el seu significat.

No puc parlar de tant que estim... La parla
és sempre de baladres i sal grossa:
un agre ganivet que em reboteix
bavant-me sal i sang, i sal i sang,
pel meu bosquet senzill de parla verda...

I no vull tanta parla que s'esquerda.
Mes, les meves paraules de «bellveure»,
«taronja», «llimonera», «estrella», «amic»,
les tenc, obscures, fent una plorada
al carreró banyat de la Gran Pena.

Em dol la blancor dels ossos.
Em dol el bel de la sang.

Aquest carreró de sang,
per on ningú no passa, i tot pas hi ressona.

Per la meva sang sona
la frescor de la font
que lluu cap a les set.

I els pins... —so dels meus pins!—
que comencen la verdor,
com el dia l'aurora,
sense influències de verdor més alta.

I em cau de patiment la meva galta,
perquè a mi el dolor em va brostar
com el vol a una ala o l'èxtasi a una muntanya.

Era per llei que Déu em mossegà
quan treia el cap a l'amorosa llum,
ja batejat amb la color de sofre.

Per la sang em saltava una geneta,
i l'amor, de la mida del meu cos,
estava ple de dentellades roges
com a passes de por d'un homicida.

Un mostel em xuclava,
dins el jardí del cor,
un coll melodiós de rossinyol
on ja es feia de dia. —Vull dir que ja cantava.

Però un dia sortí molt —molt!— de sol,
i em pujaren pel coll eixes paraules:
«estrella», «ala», «llimonera», «sal»,
«núvol», «fill», «mare», «rosa», «frescor», «aigua».

Oh veu!, oh càntic!
En mossegar-me, Déu deixà saliva
dins la nafra i frescor del seu gran llavi.
I la saliva m'inundà la sang.
I em va néixer una veu plena de nius.

Ya lo verá usted

Juan Rulfo llegeix “Luvina”.

Més amunt no es pot

ESPACIO
Fragmento primero


Los dioses no tuvieron más sustancia
que la que tengo yo. Yo tengo, como ellos,
la sustancia de todo lo vivido
y de todo lo por vivir. No soy presente sólo,
sino fuga raudal de cabo a fin. Y lo que veo
a un lado y otro, en esta fuga,
rosas, restos de alas, sombra y luz,
es sólo mío,
recuerdo y ansia míos, presentimiento, olvido.

¿Quién sabe más que yo, quién puede,
ha podido, podrá decirme a mí
qué es mi vida y mi muerte, qué no es?
Si hay quien lo sabe,
yo lo sé más que ése, y si lo ignora,
más que ése lo ignoro.
Lucha entre este saber y este ignorar
es vida, su vida, y es la vida. Pasan vientos
como pájaros, pájaros igual que flores,
flores soles y lunas, lunas soles
como yo, como almas, como cuerpos,
cuerpos como la muerte y la resurrección,
como dioses. Y son un dios
sin espada, sin nada
de lo que hacen los hombres con su ciencia;
sólo con lo que es producto de lo vivo,
lo que se cambia todo; sí, de fuego
o de luz, luz. ¿Por qué comemos y bebemos
otra cosa que luz o fuego? Como yo he nacido
en el sol y del sol he venido aquí a la sombra,
¿sol del sol, como el sol alumbro?, y mi nostaljia,
como la de la luna, es haber sido sol
y reflejarlo sólo ahora. Pasa el iris
cantando como yo. Adiós iris, iris,
volveremos a vernos, que el amor
es uno solo y vuelve cada día. ¿Qué cosa es este amor de todo, cómo se me ha hecho
en el sol, con el sol, en mí conmigo?
Estaba el mar tranquilo, en paz el cielo,
luz divina y terrena los fundía
en clara plata oro inmensidad,
en doble y sola realidad;
una isla flotaba entre los dos,
en los dos y en ninguno, y una gota
de alto iris perla gris temblaba en ella.
Allí estará esperándome el envío
de lo que no me llega nunca de otra parte.
A esa isla, ese iris, ese canto
yo iré, esperanza májica, esta noche.
Qué quietud en las plantas al sol puro,
mientras, de vuelta a mí, sonrío
volviendo ya al jardín abandonado.
¿Esperan más que verdear, que florear y que frutar,
esperan, como un yo, lo que me espera,
más que ocupar el sitio que ahora ocupan
en la luz, más que vivir como vivimos, más
que quedarse sin luz, más que
dormirse y despertar? En medio hay,
tiene que haber un punto, una salida,
el sitio del seguir más verdadero,
con nombre no inventado, diferente
de eso que es diferente e inventado,
que llamamos, en nuestro desconsuelo,
Edén, Oasis, Paraíso, Cielo,
pero que no lo es, y que sabemos
que no lo es, como los niños
saben que es no lo que no es que anda con ellos.
Contar, cantar, llorar, vivir acaso,
“elojio de las lágrimas”, que tienen (Schubert,
tenido entre criados por un dueño)
en su iris roto lo que no tenemos
lo que tenemos roto desunido.
Las flores nos rodean
de voluptuosidad, olor, color, forma sensual;
nos rodeamos de ellas, que son sexos
de colores, de formas, de olores diferentes;
enviamos un sexo en una flor,
delicado presente de oro ideal,
a un amor virjen;
sexo rojo a un glorioso, sexos blancos
a una novicia, sexos violetas
a la yacente. Y el idioma,
qué confusión; qué cosas nos decimos
sin saber lo que nos decimos.
Amor, amor, amor (lo dijo Yeats)
“amor en el lugar del escremento”.
¿Asco de nuestro ser, nuestro principio
y nuestro fin; asco de aquello
que más nos vive y más nos muere?
¿Qué es, entonces, la suma que no resta;
dónde está, matemático celeste,
la suma que es el todo y que no acaba?
Hermoso no tener lo que se tiene,
nada de lo que es fin para nosotros,
es fin, pues que se vuelve
contra nosotros, y el fin nunca se nos vuelve.

Els ramats de l'àvia

El nen tenia onze o dotze anys i cada diumenge s'asseia a la taula on menjava la família. L'àvia hi seia sovint els diumenges també. L'anaven a buscar per tal que dinés amb ells.

L'àvia era seria i s'asseia amb el seu posat serio a taula, i el pare la feia parlar. 

Al principi el pare la feia parlar, però després ja no, perquè ella sempre acabava explicant les mateixes coses. Sempre parlava de la seva infantesa a un poble de Lleida. 

El seu pare era jutge de pau, deia, i a vegades parlava dels ramats de xais que travessaven el poble. 

No recorda el nen cap a on anaven aquells ramats. Però recorda a l'àvia que de tant en tant en parlava i com es delectava explicant-los com de grans eren aquells remats que ella veia passar. 

Encara que aquestes eren poques les vegades perquè sempre explicava les mateixes coses, la pubilla de la casa d'Erdo, cal Xocolater, el seu pare jutge de pau a qui tothom respectava. 

L'àvia s'asseia cada diumenge a taula i menjava amb la família i de tant en tant els treia els remats, i ho feia amb alegria.

L'àvia era de bon menjar, fins al final va ser de bon menjar. Recorda el nen com es delectava en silenci amb les postres, en especial. 

I a poc a poc aquell silenci de l'àvia s’anava fent més present. Cada cop arribava a dinar els diumenges amb més silenci de casa seva. 

Se la veia trista i el nen volia que la deixessin parlar. A pesar que sempre deia el mateix, amb les mateixes paraules tristes, volia que de totes maneres la deixessin parlar. 

I un dia, qui sap per què, l'àvia, després d'explicar el de sempre, que si la pubilla de la casa d'Erdo, que si cal Xocolater, que si el seu pare, va explicar una cosa que no havia dit mai. 

Va dir que sent petita, potser just abans de l'adolescència, la van enviar un estiu a passar uns dies a casa d'uns parents a un poble allunyat del seu. Era la primera vegada que s'allunyava tant. 

El nen escoltava l'àvia explicar el llarg camí que hagué de fer sobre una mula per arribar fins aquell poble allunyat. 

L'àvia va explicar que s'enyorava molt en aquell poble. Mai abans ho havia dit. 

Va dir que s'enyorava molt i mirava per la finestra de la casa on vivia com passaven uns ramats de xais per la riba del riu. L'àvia aquell dia, aixecant els ulls, va dir "mirava els ramats passar i veia el riu com se n'anava".

Ricard Vancells

Cigüeña

El paso suspendido de la cigüeña.

Theo Angelopoulos

Música d’Eleni Karaindrou

https://larepublicacultural.es/article5329

Al darrere d'ella mateixa

Quiero llegar a ese punto en el que no tengo fuerza para esconder nada.
Bobbi Jene. Bailarina y coreógrafa

In memoriam

MORE
In memoriam Marià Vancells

Matí de llum
que no vas veure;
delit de I'arbre
que ja no senties.
(Escolto encara l'esgarrifor
del colpeig uniforme:
I'aire s'enduia I'amor,
el teu, per les roses).
No vam dir cap poema
per tal de recordar-te;
ni gosàvem fumar:
la figura absent
segava qualsevol acte.
No m'ho crec ni ara:
conservo telèfons,
coses per mostrar-te
i em trobo portes tancades.
No s'obre cap finestra:
la manca de ressò, fa basarda.

Marta Pessarrodona

Des d'allí dalt

Carl David Friedrich

Homenatge Joan Maragall

Ametller florit 

Ombra vaga, lletosa
enmig de la boirina,
ametller primerenc
que ara véns a sorprendre’m.


Tu floreixes, valent,
en la fred de gener
i ignores, contumaç,
el teu paper de símbol.


Tossut, humil, alegres,
tot transparent de blonda,
aquest hortet minúscul
dels ocis del diumenge.


Sol en el descampat,
prop de la carretera,
sembla que hi ets només
per fascinar el poeta.


Narcís Comadira

Vés

Resum d'un mes i més sense escriure

Quan vaig plegar d'escriure estava pensant en
un pètal de rosa, m'imaginava un pètal que es
començava a pansir i quan ja està a punt a punt
de caure, de desprendre's, just al moment
d'anar-se a deixar anar, la rosa diu: vés.

Enric Casasses. El nus la flor

El nus la flor (E. Casasses)

La sola i única manera d’intuir que es pot arribar potser a intuir alguna cosa del misteri del llenguatge és amb el llenguatge elevat al quadrat, que és la música, la pintura...

Enric Casasses. El nus la flor

Si això és un home

Mikis Theodorakis & Giorgos Daralas
Cançó homenatge a Alekos Panagoulis