Charles Gleyre (1806-1874) Le Déluge, 1856 Lausanne, Musée cantonal des Beaux-Arts © Clémentine Bossard, Musée cantonal des Beaux-Arts de Lausann
Temes de conversa:
Els dies que fa que no es canvien les túniques.
Les hores extres de vol que han de fer per aconseguir unes ales noves (com és que han de posar-les ells -o elles, o el què sigui, les hores, per tenir-ne unes de noves, quan és evident que s’han desgastat per tantes hores que han hagut de patrullar?).
Com afecten els canvis horaris a l’estabilitat angelical. El no saber si s’està de dia o s’està de nit.
La desfeta a la Terra i de la feina que se’ls ha girat.
De les vegades que l’Amo ha enviat aigua a dojo i quan menys se l’espera.
La humitat quan es retiren les aigües i l’encrespament irremeiable de les cabelleres.
L’olor a podrit de tot plegat (tenen les narius extremadament sensibles i, a diferències dels humans que al cap de poc ja no senten l’olor de res, ells o elles, o el que sigui, flairen tothora i la pudor és com el soroll desagradable quan l’oïda no es pot tancar i obliga a sentir-lo TOTA L’ESTONA).
La sort que han tingut, aquest cop, de no haver d’enretirar cossos. Planyen als companys, o a les companyes o al que sigui, que enguany els toqui posar-s’hi. No és pel cansament de veure tanta gent morta, que també, ni per l’esgotament de rescatar-los de totes bandes, de les més inversemblants (un d’ells o d'elles o del que sigui, explica que una vegada en va trobar un encaixat dins la paraula “circumflexa” i va caldre Déu i ajuda per treure’l d’allí), és per la repetició, l’avorriment de la repetició.
Planegen i a voltes miren l’entorn en silenci, però sense fixar-s’hi massa, reclosos com estan en el seus pensaments. Perquè és difícil ser àngel. Molt difícil.
Ricard Vancells
La humitat quan es retiren les aigües i l’encrespament irremeiable de les cabelleres.
De la mania que te l’Amo en que tot quedi net de cossos, i els àngels estan tips de patenes.
L’olor a podrit de tot plegat (tenen les narius extremadament sensibles i, a diferències dels humans que al cap de poc ja no senten l’olor de res, ells o elles, o el que sigui, flairen tothora i la pudor és com el soroll desagradable quan l’oïda no es pot tancar i obliga a sentir-lo TOTA L’ESTONA).
La sort que han tingut, aquest cop, de no haver d’enretirar cossos. Planyen als companys, o a les companyes o al que sigui, que enguany els toqui posar-s’hi. No és pel cansament de veure tanta gent morta, que també, ni per l’esgotament de rescatar-los de totes bandes, de les més inversemblants (un d’ells o d'elles o del que sigui, explica que una vegada en va trobar un encaixat dins la paraula “circumflexa” i va caldre Déu i ajuda per treure’l d’allí), és per la repetició, l’avorriment de la repetició.
Planegen i a voltes miren l’entorn en silenci, però sense fixar-s’hi massa, reclosos com estan en el seus pensaments. Perquè és difícil ser àngel. Molt difícil.
1- Començant per la sexualitat, que encara és hora que l’Amo digui si es pot o si no es pot, si son això o allò, i, més encara, de què collons gaudeixen.
2- Continuant per l’alimentació, doncs no tenen ni punyetera idea de si els agrada alguna cosa perquè mai se’ls ha informat de la necessitat o no d’alimentar-se.
3- Acabant (no gosen fer la llista massa llarga, s’hi podrien passar decennis desglossant la dificultat angelical, però cal pensar en la Trinitat, l’Amo sempre destaca el valor del número tres), amb el misteriós tema de la transmigració de les ànimes i els cossos. Aquest és el tema de tots els temes, aquell amb el que l’Amo els trepana les oïdes dia sí i dia també. Però ells o elles o el que sigui mai entendran si son això o allò, si son d’aquí o d’allà, o més difícil encara, si finalment son alguna cosa.
Ricard Vancells
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada