Mirades mortes,
més fosques que la gola de qualsevol llop.
He vist nens sense infància
fent cua al llindar de la porta de l’ambulatori.
Nens bojos, també,
colpejant-se contra cadascuna de les parets de la consulta.
D’altres, sans i estalvis,
D’altres, sans i estalvis,
aixoplugats sota petits paraigües de joguina,
de la pluja fina de pares impossibles.
Totes aquestes coses
Totes aquestes coses
es perden com el soroll blanc
dins la distribució normal de les estadístiques.
És temps de resistir.
Ricard Vancells
És temps de resistir.
Ricard Vancells
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada