Chacona romana

 

Bach - Stokowski. Chaconne 

En arribar a Roma, mentre la família feia la migdiada a l’apartament, vaig sortir a passejar. No vaig arribar gaire lluny. Just darrere de l’allotjament hi havia un arc de triomf de ves a saber de quin segle abans de Crist, envoltat de brossa, i vaig girar cua.

Quan vaig tornar a l’illa de cases on hi havia l’apartament —un queixal amb tres grans edificis de la primera meitat del segle XX—, m’assaltà aquesta música. Sortia d’alguna de les innombrables vivendes i ressonava per tot l’espai interior.

Em vaig recolzar contra el reixat de l’entrada i vaig encendre un cigarret. A la meva esquerra hi havia unes escales que baixaven cap a una petita botiga, per sota el nivell del carrer. Els instruments exposats a l’entrada deixaven entreveure que es tractava d’una lutheria, o d’una casa de música de ves a saber quin negoci musical italià.

Es veia algú movent-se a l’interior, i m’hi vaig acostar. Com més a prop estava, més clara es feia la música. A dins, un home vell traginava fustes enmig de violins i violes que penjaven del sostre i de les parets.

Vam tenir una llarga conversa (ell en italià, jo en català-castellà), de la qual vaig poder entendre algunes coses —entre elles, que el Papa del moment era un enviat de les forces de l’avern i que calia fer alguna cosa per remoure’l del Vaticà.

Era clavat a Vittorio De Sica, traspuava un cert aire de senador romà, i parlava ell, sobretot. Els seus arguments s’encastellaven en un italià savi i musical, amerat d’intricades ressonàncies que jo només podia flairar.

Ens vam acomiadar de bones maneres. Em donà una targeta de la seva lutheria i, com que jo no vaig saber què donar-li, li vaig dir el meu nom. Em va mirar molt seriós i, aixecant una mà papal, conclogué:

—Riccardo?, nessun Papa ha portato il tuo nome.

Aquest escrit havia de començar amb la frase “Quan vaig arribar a Roma”.

Pobre de mi. Pensava en Jep Gambardella i el seu monòleg interior, passejant de matinada per la ribera del Tíber, en una de tantes escenes memorables de La Grande Bellezza. Hi ha una entrada en aquest blog (https://ricardvancells.blogspot.com/2024/11/blog-post.html) que recull les seves paraules:

Quando sono arrivato a Roma, a 26 anni, sono precipitato abbastanza presto quasi senza rendermene conto in quello che si potrebbe definire il vortice della mondanità, ma io non volevo essere semplicemente un mondano...

Aquell dia meu era ben avançat el matí, feia una calor que no te l’acabaves, i em faltaven manta coses per ser un Jep. M’emmirallava en l’aire de llangor de l’escena, segurament. El meu ànim era el de sempre.

Aquells dies a Roma, vam visitar el Coliseu. Mentre esperàvem, junt amb una riuada de turistes que, com nosaltres, volien entrar en el gran queixal romà, vaig buscar la terrassa del pis on vivia en Jep.

No hi havia ningú. Ja m’ho imaginava, això. En Jep acostumava a llevar-se molt tard, després d’haver travessat les mil i una coses de la nit. Eren les onze del matí, i era impossible que estigués llevat.

De totes maneres, no li treia els ulls de sobre. Alguna cosa havia de fer mentre allargava la cua de turistes.

Per una cosa o altra, va ser impossible tornar-hi al vespre; volia caçar-lo de nit, veure les llums de la terrassa, escoltar alguna música o presenciar qualsevol cosa cinematogràfica. Però vaig arribar a Roma, jo, després vaig marxar, i em podia dir: “Quando sono arrivato a Roma”. Això ningú m’ho podia treure.

Ricard Vancells