El nen tenia onze o dotze anys i cada diumenge s'asseia a la taula on menjava la família. L'àvia hi seia sovint els diumenges també. L'anaven a buscar per tal que dinés amb ells.
L'àvia era seria i s'asseia amb el seu posat serio a taula, i el pare la feia parlar.
Al principi el pare la feia parlar, però després ja no, perquè ella sempre acabava explicant les mateixes coses. Sempre parlava de la seva infantesa a un poble de Lleida.
El seu pare era jutge de pau, deia, i a vegades parlava dels ramats de xais que travessaven el poble.
No recorda el nen cap a on anaven aquells ramats. Però recorda a l'àvia que de tant en tant en parlava i com es delectava explicant-los com de grans eren aquells remats que ella veia passar.
Encara que aquestes eren poques les vegades perquè sempre explicava les mateixes coses, la pubilla de la casa d'Erdo, cal Xocolater, el seu pare jutge de pau a qui tothom respectava.
L'àvia s'asseia cada diumenge a taula i menjava amb la família i de tant en tant els treia els remats, i ho feia amb alegria.
L'àvia era de bon menjar, fins al final va ser de bon menjar. Recorda el nen com es delectava en silenci amb les postres, en especial.
I a poc a poc aquell silenci de l'àvia s’anava fent més present. Cada cop arribava a dinar els diumenges amb més silenci de casa seva.
Se la veia trista i el nen volia que la deixessin parlar. A pesar que sempre deia el mateix, amb les mateixes paraules tristes, volia que de totes maneres la deixessin parlar.
I un dia, qui sap per què, l'àvia, després d'explicar el de sempre, que si la pubilla de la casa d'Erdo, que si cal Xocolater, que si el seu pare, va explicar una cosa que no havia dit mai.
Va dir que sent petita, potser just abans de l'adolescència, la van enviar un estiu a passar uns dies a casa d'uns parents a un poble allunyat del seu. Era la primera vegada que s'allunyava tant.
El nen escoltava l'àvia explicar el llarg camí que hagué de fer sobre una mula per arribar fins aquell poble allunyat.
L'àvia va explicar que s'enyorava molt en aquell poble. Mai abans ho havia dit.
Va dir que s'enyorava molt i mirava per la finestra de la casa on vivia com passaven uns ramats de xais per la riba del riu. L'àvia aquell dia, aixecant els ulls, va dir "mirava els ramats passar i veia el riu com se n'anava".
Ricard Vancells
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada