Chillida Leku (Hernani)

Eduardo Chillida. Buscando la luz

L'Adriana era petita i tothora jugava.

En la visita al Chillida Leku, mentre fèiem un recer, va acostar-se a un terraplè on hi havia escorça d'arbres, fulles i palets i posar-se a jugar amb ells. Nosaltres érem dins el bar observant-la. Al fons hi havia l’escultura que surt en aquesta imatge.

Es veia molt concentrada i de tant en tant s'enfadava, l'Adriana, perquè els palets no s'aguantaven o perquè, quan ho feien, l'escultura no resultava com ella hauria volgut. Com qualsevol artista manipulava els elements i aquests no s'avenien a fer allò que la instal·lació requeria.

Però la instal·lació era ella mateixa. Què era si no aquella nena de cinc anys esculpint amb els elements del Chillida Leku una escultura de palets davant la de ferro que hi havia al fons?

El seu empipament formava part de la instal·lació, clarament. Era una performance de la lluita de l'escultor contra el ferro, contra la pedra, fent evident la inutilitat de tota empresa, de tot afany humà. Ella posava en acte aquesta lluita. Més encara, mostrava el conflicte de fer-se gran d'una nena de cinc anys. La seva actuació ens esperonava a decidir si ella plorava perquè no ho era, de gran, o perquè feia quatre dies hauria llençat aquells objectes a l'aire i s'hi haurien quedat flotant.

Passà un grup de gent a prop d'on ella estava: el fill d'en Chillida, un home jove que vaig pensar n'era el net i una dona gran que semblava sobrevinguda. Aquesta, en veure el que feia l'Adriana, s'apartà del grup, s'hi acostà i amb un cop de peu va tirar la petita construcció que amb tant d'esforç havia aconseguit aixecar. I amb tota la mesquinesa del món va deixar anar:"Esto aquí no". Després tornà amb els altres dos i continuaren Chillida Leku amunt.

Si en aquell moment Chillida hagués aixecat el cap de la tomba (cosa difícil perquè les cendres eren sota una magnòlia del jardí) i ho hagués vist, hauria expulsat a puntades aquella dona. Hauria estat amb nosaltres, de ben segur, contemplant meravellat el treball d'aquella nena de cinc anys envoltat de les seves escultures.

Jo encara me'n faig creus. Perquè allò ho hauria d'haver fet jo: abalançar-me i fer un placatge a la dona quan s'acostava a l'Adriana. I no quedar-me aturat com un badoc veient com destrossava la pulsió creativa de la meva filla. Aquesta va quedar de peu, mirant-se la desfeta amb els seus petits braços caiguts.

M'agrada pensar que la instal·lació la va rematar la mesquinesa d'aquella dona. Suggerint així: el caprici del poder, la figura terrible de "L'Àngel de la Història", pas de temps amunt, la lluita de classes, el valor de l'art com allò que ens fa humans de veritat, la banalitat del mal, en fi, el projecte humà i tantes coses més.

D'aquí, complaent de mi mateix, el quedar-me contemplant sense fer res?

Ricard Vancells