Una terra nova
(Finalista Premi “Sembra de lletres” de l’Ateneu Torrellenc)
La mare sempre diu que un dia caurem i se'ns endurà el corrent riu avall i que llavors tot estarà perdut. Diu que no podem moure'ns de l’arbre, que val més això que tenim que arriscar-nos a perdre-ho tot. El corrent té massa força fill, de res no et servirà saber nedar, m’hauries de dur a coll, i ets massa menut, no tens cos per ta mare, ens enfonsaríem els dos, i tu sol series com un branquilló perdut dins l’immensitat de l’aigua.
La mare ara odia l'aigua, diu que tan sols és bona per beure i prou. L’aigua s’ho ha endut tot fill, les gallines, el matxo, les tres eugues, ton pare que es va entossudir a salvar alguna cosa, el Mas també. Sols ha quedat el vell roure de l’era, aquest arbre és l’únic que s’ha salvat. Massa aigua, fill, és el regne del dimoni. On abans hi havia terra, ara sols hi ha l’arbre, el riu i aquesta estesa de pantans que ho cobreixen tot.
La mare sempre diu que la vida que dúiem abans, quan treballàvem la terra amb el pare, tampoc era bona de viure, que aquest diluvi ha anat bé per fer net. Hem fet bugada i cal resistir a l’arbre, i quan tota aquesta aigua marxi, quan el mar l'hagi xuclada tota, quedarà una terra nova. Llavors potser encara hi podrem plantar alguna cosa. La terra on vivíem es moria, fill. La terra era erma, no era bona per treballar i les quatre parcel.les que teníem no eren res. El teu pare no va treure’n mai gaire cosa. Déu ens ha donat aquest arbre com una oportunitat i hem d’estimar-lo perquè és com al temps del paradís, quan al començament de tot Déu va plantar aquell pomer per fer-nos companyia i alimentar-nos.
Sembla que el diluvi i el riu a poc a poc s’enduguin alguna cosa d’ella, que sigui menys la mare. Solament vol el seu tronc. Em mira amb els ulls perduts quan li dic que vull marxar corrent avall. Diu que amb aquestes ganes de deixar-ho tot se’m posa cara de mort i el dimoni ho nota i fa que el riu s’arremolini sota meu donant voltes al tronc amb molt d’enrenou, xisclant per la gana que té de mi.
La mare diu que quan el sol marxa, el riu, fent via cap al mar, respira una mica, descansa i agafa alè, reposa com una serp sobre la sorra humida i deixa veure tota la sang que du a dintre. Al capvespre el riu és una serp de sang, fill, cosa del dimoni. Aquesta és la sang de tota la gent que l’aigua s'ha endut, i quan el sol es pon la sang sura perquè els que encara som aquí deixem de pensar en la nostra vida d’abans.
Ja quasi no queden fulles a l’arbre, cap ocell s'hi acosta, no hi ha cucs ni formigues tampoc per matar la gana perquè no hi ha terra d'on puguin sortir. Tot el que teníem per menjar quan vàrem pujar a l’arbre s’ha acabat. Tan sols queda l'escorça, aquest suro sec que costa tant d’estovar, de fer anar coll avall. Aquest suro que du febre a la nit i que la mare diu que és una febre bona perquè ens manté desperts i fermats al tronc. Sense la febre la son ens menjaria i cauríem al riu i ningú sabria mai més res de nosaltres.
Ella diu que és millor conformar-se amb aquesta vida que tenim, que és amiga de l’arbre, que arriscar-la deixant-nos dur pel corrent. Que hem d’esperar que passi alguna cosa, que el cabal baixi, que algú recordi que faltem, que Déu faci un dels seus miracles i ens llenci una corda des del cel.
Però fa setmanes que som aquí i ningú ha vingut a buscar-nos. Abans baixava pel riu algun arbre desfermat de terra o troncs o taulats de cases que el corrent s’havia endut, i a mi em venien moltes ganes de llençar-m’hi. Fa uns dies vàrem veure un gos, prim com una escombra, de peu sobre una teulada viatjant corrent avall. De tant en tant feia un lladruc afònic i la mare va dir, llàstima, si passés més a prop encara ens el podríem menjar.
