Infància

Tremendu

No em dóna la gana de sortir, no hi aniré. Al pare i a la mare els agrada que vagi a comprar el pa, que tregui a passejar al Punki, que pugi al terrat a recollir la roba estesa, que faci això i allò altra. Però a mi no em dóna la gana, no senyor. A mi m'agrada quedar-me aquí a la meva cambra, inventar les meves històries i jugar amb vosaltres, soldadets. Si volen que faci alguna cosa que m'ho demanin bé. Què és això de cridar-me d'aquesta manera!

A més ara plou i ni de broma sortiré de casa. Que pixi a la terrassa el cony de gos i que es mullin les calces de l'àvia al terrat. Segur que els hi anirà bé, a veure si desapareix d'una vegada aquell cony de taca. A més tinc deures jo, i si no els faig, la pesada de la senyoreta em posarà una altra nota a l'agenda i ja la tornarem a tenir. Que no entenen que no puc estar tot el dia amunt o avall amb l'agenda? Com si no tingués altra cosa a fer!

A mi m'agrada jugar amb vosaltres i fer els meus experiments amb les medicines. L'Altre dia vaig fer una bona alquímia amb les pastilles de la tensió de l'àvia, la til·la i les que pren la mare per anar a dormir. Vaig aixafar-ho tot i ho vaig remenar amb una miqueta de llet i l'àvia no va notar cap cosa estranya quan ho va prendre. Mai va a dormir sense la seva tisana, i el dimecres se la va prendre amb la llet. La mala llet, no la que pren habitualment. Va dir que anava a dormir i vaig anar corrents a la cuina a preparar-li. Va estar molt contenta de tenir un nét tan servicial.

Ja fa dos dies que dorm. La mare vol avisar al metge i jo li he dit que, si vol, ja la desperto jo. Però la mare diu que no se'n refia. Ja ho veieu. No vol que entri a la seva cambra i jo no entenc el motiu. Jo vull que l'àvia es desperti i m'ho expliqui. Vaig llegir al Muy Interesante que uns científics russos han fet un experiment amb micos subministrant-los una espècie de cosa per tal que dormin una estesa d'hores. I resulta que han descobert que somien més o menys com les persones i a més quan es desperten estan com si anessin de cantó com ho fa el veí del cinquè. A veure l'àvia com es desperta. Haig d'estar a l'aguait i mirar de fer-li unes quantes fotografies per documentar-ho tot. Ja us ho he dit, a mi m'agraden molt els experiments i quan sigui gran segur que descobriré alguna cosa que no s'ha vist mai.

Jo només vull sortir amb la família quan anem a casa l'oncle Tonet, el germà de l'àvia. Com que l'oncle Tonet quasi no s'hi veu i estan tots que si Tonet això i Tonet allò altre, puc anar pel pis a investigar. I no s'hi troben de coses a casa l'oncle! És tremendu, té un pis que sembla un camp de futbol. Una vegada m'hi vaig perdre i quasi hi passo la nit. En aquella casa hi tenen un animal d'aquells dissecats, una guilla em sembla que li diuen. Sembla que és un animal que va caçar l'oncle quan era jove i el tenen ben exposat a dalt de tot de la vitrina. És una vitrina d'aquestes de mirar i no tocar: gran, alta, tota plena de coses que es fan malbé amb un copet d'aire i que per això la tanquen amb clau quan hi anem. I l'altre dia que ens hi vàrem deixar caure per allí els pares, l'àvia, jo i la pesada de la meva germana, vaig escoltar com l'oncle ho explicava als pares. És una mica avorrit, la veritat, sempre explica el mateix. Però l'altre dia va dir una cosa que no li havia escoltat mai. Sembla que li va fumbre un tret pel darrere l'orella dreta de la guilla i va quedar un forat tan gros que van haver de tapar-lo amb guix.

I mentre eren tots a la galeria prenent el vermut perquè feia molta calor dintre del pis, vaig voler anar-m'ho a mirar. Vaig acostar una cadira a la vitrina. El cony de guilla era allà dalt amb la boca oberta mirant al sostre i no hi havia manera d'arribar-hi, ni amb el bastó de l'oncle. Llavors vaig baixar de la cadira i vaig anar corrents a buscar el taca taca de l'oncle que havien deixat a la saleta i el vaig portar fins a la vitrina. Després vaig anar a la cuina on li vaig dir a la Paqui, la minyona que cuida l'oncle, que necessitava una safata per dur unes coses dels grans. La vaig posar sobre el taca taca i al damunt de tot hi vaig posar la cadira. Em va costar una mica, la veritat, i quan ho vaig tenir tot llest vaig pensar "i ara com cony hi pujaré aquí?" Una escala, vaig pensar, necessito una escala i vaig sortir corrents cap a allò de la minyona. Vaig dir-li que era molt fort i me'n podia ocupar solet i que el pare la necessitava per arreglar el tendal de la galeria. Em va costar una mica de carregar-la, la veritat. Però quan la vaig tenir desplegada i m'hi vaig pujar per arribar dalt de la cadira a sobre la safata al cap de munt del taca taca, vaig veure que amb l'escala anava millor, que arribava més amunt.

I així, quan estava dalt de tot de l'escala mirant d'agafar el cony de guilla, vaig sentir com s'obria la porta de la galeria i no se'm va ocórrer res millor que pujar del tot a la vitrina i amagar-me pel darrere de l'animal. "Què hi fa aquesta cosa aquí?", vaig sentir que deia el pare. El pare és una mica com jo, sabeu?, diu les coses tal com ragen i acostuma a anar per feina. Vaig sentir com cridava la minyona i li manava recollir el taca taca, la safata, la cadira i l'escala. Jo m'arraulia darrere la guilla i vaig veure que quan la minyona passava per davant del pare, ell li feia un pessic al cul i la minyona va cridar. Va fer un xiscle com el que fan les nenes al pati quan les mullem amb l'aigua. Molt bé pare, vaig pensar.

Quan vaig sentir que ja no hi havia enrenou a la sala em vaig asseure i vaig inspeccionar la guilla. Em va costar de trobar-ho però l'oncle Tonet tenia raó. Darrere l'orella dreta hi havia una clapa sense pèl i s'hi veia un pegat marró, com si l'haguessin pintat. I al mig del pegat un forat. Com que duia la meva navalla suïssa a la butxaca vaig rascar una miqueta i zup! El forat va desaparèixer. I vaig mirar a dintre. El cony de guilla era plena de retalls de diari i em van costar una mica treure'ls. Els primers van sortir sense gaire esforç i quan vaig donar-li la volta per veure si queien, vaig notar que a dintre s'hi movia alguna cosa. Òndia noi! Allò va ser tremendu.

En aquell moment la minyona va passar pel passadís en direcció a la galeria i una mica més i em descobreix. Però vaig estar ràpid i em vaig estirar de cop al sostre de la vitrina darrera la guilla que em tapava. Sort que sortia de la sala i no va sentir com tremolava la vitrina i repicaven les coses que hi havia a dintre. Vaig ser prudent i no em vaig moure fins que la minyona va tornar a entrar i va fer cap a la cuina.

Llavors em vaig incorporar i em vaig asseure amb la guilla a sobre les cames pensant com cony podia treure allò que es movia dintre. Sort de la navalla suïssa! Em vaig felicitar per dur-la sempre a la butxaca. Amb les tisoretes de la navalla vaig fer una bona retallada a la panxa i la vaig obrir com havia vist que ho feia la pollera quan la mare li mana que li netegi el pollastre. I allí dintre, després de treure tots els trossos de diari, hi vaig trobar aquella mena de cosa.

Llavors no vaig saber el que era. Prou feina tenia en emplenar de diaris la panxa de la guilla i en prémer-la ben fortament per tal que no ho notés ningú res. Me la vaig posar a la butxaca aquella cosa i em vaig estirar un altre cop darrere la guilla que va quedar tal com l'havia trobada, o així em va semblar. I llavors vaig pensar: com cony baixaràs a terra si la minyona s'ha endut l'escala, la cadira, la safata i el taca taca de l'oncle? I en això estava rumiant quan vaig escoltar com s'obria la porta de la galeria i entraven tots a la sala.

Ai cony! Aquestes coses solament em passen a mi. Ja m'hi veieu estirat allà dalt, darrere la guilla, quasi tan quiet com ella per tal que no em descobrís ningú. "On està el Pere?", va dir la pesada de la meva germana que sempre em va al darrere donant pel sac. "Pere!", va cridar la meva germana, "Pere!", va cridar la mare, "Dona!", va cridar el pare, "vés a buscar al teu fill que ens n'anem!", "Paqui!", va dir la mare cridant a la minyona, "corre, vés a buscar si trobes al Pere que segur en deu estar fent alguna".

Es va fer de nit i encara no m'havien trobat. Jo escoltava com anaven tots amunt i avall, com sortien del pis i anaven a preguntar als veïns, com trucaven a la policia i com la mare no parava de plorar i el pare de consolar-la, com ventaven a l'àvia amb el ventall perquè estava tota sufocada, com posaven a dormir l'oncle Tonet que estava molt pàl·lid. El pare li deia a la mare, "però dona, que no saps com és el teu fill?, segur que el trobaran estripant granotes sota un pont o pujat a dalt d'un arbre". I va ser divertit escoltar com parlaven de mi tot el temps.

I s'hi estava bé allí, la veritat, mai m'havia quedat tan quiet, ni tanta estona. I llavors aquella mena de cosa que vaig treure de dintre la guilla va començar a fer un zec i a fer-me pessigolles a la mà que tenia tancada com un puny a dintre de la butxaca. Feia com una cremor i unes pessigolles alhora que em van posar una mica nerviós, la veritat. I que cony de dimoni és això?, em preguntava mentre feia tot el que podia per estar-me quiet. Però allò cada cop bullia més i cremava i semblava que se'm volia fumbre dintre la mà. I doncs què voleu?, vaig començar a tremolar. Feia un esforç tan gran per estar-me quiet que tot jo tremolava, i amb mi la guilla i a sota nostre el cony de coses que guardava la maleïda vitrina. Tot repicava.

I de sobte vaig obrir la mà perquè vaig notar que alguna cosa s'hi movia dintre. La vaig obrir i la papallona va estendre les seves ales i com si ho hagués fet tota la vida, saltà de la meva mà cap al buit, en direcció a on estaven tots.

Va ser tremendu. Vàrem aparèixer la papallona i jo alhora allí a dalt. I tots s'ho miraven bocabadats. Ella, planejant per tota la sala, batent les seves magnífiques ales per sobre el cap del pare, la mare, la meva germana i la minyona i anant a posar-se finalment sobre el cap de l'àvia que s'havia desmaiat al sofà. I jo assegut dalt de la vitrina amb els peus pengim penjam mirant-m'ho tot.

D'això ja fa uns quants dies i la mare diu que encara no s'ha refet del tot. En canvi jo ja he descobert el que vull investigar quan sigui gran: vull saber com s'ho fan el cony de crisàlides per estar-se tan i tan quietes.

Ricard Vancells