Núvols
El cel sense núvols és un sostre que ens esclafa.
Els núvols el trenquen. S’albira, gràcies a ells, l’immens espai que el constitueix. Fan més que insinuar-lo, ens alliberen del sostre. Aquest cap que tenalla amb el seu rumiar.
Un núvol és volum, espai que s’obre, profunditat exterior.
RV
Conte guanyador del 23è Premi Vila de Torelló Gat Literari
Sargantana
Ets una sargantana, diu la mare. Diu que tot el dia jugo a peu coix, que m'arrossego massa per terra, que recullo tot el que hi trobo; que deixo passar els dimonis que entren per la xemeneia de casa, quan el foc és ben apagat, i s'escampen per la casa i s'amaguen pels racons on va a parar tot el que és brut i lleig. Per això em mana que m'estigui dreta sense jugar, que tingui la llar ben plena, ben colgada de foc, que així els dimonis es queden a fora, a dalt la teulada, i es moren de fred.
No m'agrada anar a buscar la llenya que el pare talla a darrere la casa sota el cobert. Hi fa molt de fred. La mare em diu que en el fred hi nien els dimonis i que he d'anar ben tapada i ben calentona perquè no se'm posin a dintre.
El pare tot el dia talla la llenya darrere el cobert. A ell tampoc li agrada el fred i per això s'afanya i talla i sua tant. Diu que el pare del nen Jesús també tallava la fusta. El pare del nen Jesús es deia Josep i tothom li deia Sant Josep perquè era sant i ja sabia que la fusta cremava i feia escalfor. Era tan sant que feia créixer les flors en els bastons de caminar.
La mare diu que si els dimonis entren per la xemeneia, si no hi ha foc a la llar i veig al dimoni que es deixa caure de la teulada, me'n vagi corrents a la cuina i em faci amiga del foc. Diu que crema però que el fred del dimoni crema més de tant fred que és. I quan fa molt de fred i tornem del poble atapeïdes d'aviram, diu la mare que no podem deixar paraules soltes pel bosc. Als arbres, que són freds després que l'hivern se'ls mengi per dintre, hi nien els dimonis. I als dimonis els agrada molt les paraules que les persones diuen a la babalà. També els agraden les paraules que se'ns queden a dintre. Ho sé perquè a vegades si les deixo a dintre, els dimonis em diuen "molt bé sargantana tu ben calladeta". Jo aquestes coses no sempre les explico a la mare. Ella troba dimonis per tot de llocs. En troba darrere el mossèn quan camina pel poble i diu la paraula de nostre senyor. En troba colgats de la teulada de ca nostra, o parats a les branques dels arbres. La mare els veu tots. A mi em costa una miqueta més veure'ls a fora. Sembla que a l'hivern se n'hi fan molts, perquè els arbres viuen despullats de fulles i a ells els agrada penjar-se lliures de les branques. Si a un arbre no hi ha ocells, és perquè està farcit de dimonis diu la mare. Jo m'estimo molt els ocells. Sempre en busco quan tornem amb la mare pel bosc amb l'aviram.
A vegades tornem de missa cantant les cançons de l'església i així fem veure que anem entretingudes en les nostres coses i els dimonis es queden tranquils en les seves branques. Un dia que no cantàvem, la mare anava caminant molt en les seves coses i jo vinga a saltar a peu coix, i de cop i volta em va dir que havia vist com un d'aquells dimonis es despenjava i com una baba fastigosa es deixava caure i se m'enredava als cabells. Aquell vespre la mare va estar raspallant els meus cabells una bona estona i quan va acabar em va manar a buscar l'escombra i llençar a la llar els cabells que havien quedat per terra. Quan van fer crec crec entre les flames vaig respirar contenta de saber que els dimonis es cremaven. Aquell dia vaig anar a dormir molt tard, quan el pare entrava amb el cistell amb la llenya dins de casa.
La mare diu que haig de tenir les meves coses endreçades. Les coses han d'estar llestes, diu la mare, per quan Déu ens cridi. Deu nostre senyor viu en un lloc que té tant foc que els ulls no tenen temps de veure'l tot. La mare diu que a Déu li agrada el foc i que quan està satisfet en fa un de ben gran, i que els estels no són estels, són forats que Déu ha fet al cel perquè ens arribi la seva escalfor. A vegades quan jugo a peu coix acluco els ulls molt fort, com si me'ls volgués ficar més endins, on diuen que hi trobaré a Déu nostre senyor. Però Déu fa l'amagat, per molt que busco no el trobo per dintre.
Ahir em vaig fer gran. Se'm van omplir les calces de sang i el terra de la cuina va quedar tot tacat de roig. La mare va dir que ja ho esperava. La mare ho sap tot. Ja sabia que un dia em faria gran i ja no podria jugar més a peu coix. Jo sentia el cos cansat i pesarós i em vaig quedar adormida a la vora del foc. S’hi estava molt calanteta.
Em vaig quedar adormida i quan em vaig despertar el foc de la llar ja feia estona que no hi era. Tan sols quedava pols d'arbre escampada per la llar. Vaig anar corrents a la cuina però la mare em va dir que havia fet tard, que ja tenia el cos tot ple de dimonis. Jo ja ho sabia. Les paraules que em deien dintre feien molt de soroll, no paraven de cridar "calladeta, queda't calladeta sargantana".
Y los libros hablaban y hablaban, pero Dios iba diciendo "pronto se acabará el mundo".
Y mi corazón temblaba, no era un sueño, y fueron muriendo todos los soldados de la guardia del Rey, y mi corazón seguía temblando.
Lepolodo María Panero, quan tenia 4 anys.
("El desencanto" de Jaime Chávarri)
