Exilio

Marcha, mi libro, y saluda en mi nombre los gratos lugares.

Vader, liber, verbisque meis loca saluta.

Ovidio. Tristes

(Desde el destierro en Tomis -mar Negro, impuesto por el emperador Augusto)

Preguntes absurdes

Com és que el cosmos ha creat una criatura que té l'afany de comprendre'l? 

I com és que es revela comprensible, o sembla prestar-se a ser-ho?

Què hi ha a l'univers, en la pols còsmica, que es connecta i funciona, aliè com un llenguatge?

RV

Allò primigeni

Prop de casa viu un gos que nit rere nit udola.
Es pensa llop.
Lament del perdut en allunyar-se del boscatge:
"de dia tot és lladruc,
cosa bescanviable".

RV

Musa Catalana

L'arpa

Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
apar que a la boscúria li demana
si són los passarells que a voladúries
hi solen refilar a trenc de l'alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.
La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
i a tres dits de mos ulls l'instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo, mentres l'ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m'hi vessava,
a aquell bocí de món que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí! per la finestra
de reixa d'or si jo els vegés encara!
Vegí el Montseny engarlandat de boscos,
vegí el Puigmal de cabellera blanca
damunt la serra del Pirene altívol
com un gegant al cim d'una muralla,
i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
a prop del Gurri de lluentes aigües,
com gentil segadora muntanyesa
que dorm al peu de son falçó de plata.
Més humil i més pròxima, l'església
vegí de mon poblet, ramat de cases
que com pollets esveradissos viuen
a l'aixopluc de les maternes ales.
Entre elles una n'obirí més xica
que les seves veïnes i més blanca;
lo fum sortia de la llar fumosa
plena per mi de resplendors de l'alba.
Mos companyons i companyones tendres
feien a dalt del porxe la sardana
i baixaven a l'hort, a rua feta,
papallons joguinosos d'hora baixa;
elles envers les roses que florien,
ells vers on lo cirer vermellejava,
no tant com les enceses barretines
que s'hi veien pujar com una parra.
Feien jocs d'innocència i de platxeri
i corrien i reien i cantaven,
i sa dolça cridòria me venia
amb lo melós arpegi barrejada.
Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa
crescuda amb sa suor. Vegí l'aubaga,
los boscos i soleis, nius de mos somnis
d'on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
i al pondre's damunt seu l'astre del dia,
corona d'or irradiant de flama,
engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca
fet un vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d'estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana!

Jacint Verdaguer

Buit

 ... cadascú ve d'una estrella
i els estels no diuen res ...

Miquel Bauçà, El feu de l'ermitatge (50)

Recordar tot raspant-se el dit

La platja

El sol se l'ha menjat. Anava sola,
descalça com la mar, vestida com
la mar, amb brusa blanca i slaks verds,
i era rossa com l'aire, lluminosa
com el lleó de fúria total.
....Se'ns l'ha menjat. Fem-nos canilla d'ira.
Tallem el vent de llauna amb la cisalla
dels udols llargs. Esgarrapem la sorra.
Lladruquegem la mar, la disfressada.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

Encerclada

Tanto me doy, me fatigo, me arrastro y me desgasto que no veo que instante de «liberarme» de esa prisión tan querida. 

Alejandra Pizarnik

L'horror

Cecilia Bartoli

Gelido in ogni vena. Vivaldi

Com més ventades, més ferm

Mon Castell

Lo castell de ma esperança

molt alt l'havia aixecat,

mes era sobre la terra

i el vent me l'ha enderrocat.

Ara un altre n'edifico,
mes d'esperances del cel;
prou li'n vénen, de ventades:
com més ventades, més ferm.

Jacint Verdaguer

(Flors del Calvari)

Doncs què us heu fet

Jacint Verdaguer.
Canigó (Final). Los dos campanars.
Música Eduard Iniesta i Antonio Calvo.

Lectura Lluís Soler