Porque lo bello no es sino el comienzo de lo terrible, ese que todavía podemos soportar; y lo admiramos tanto porque, sereno, desdeña destruirnos. Todo ángel es terrible.
El ángel de las Elegías es aquella criatura en la cual aparece como ya consumada esa tarea que venimos realizando de transformar lo visible en invisible.
Rainer Maria Rilke. Elegías de Dunio
El temple de la mort
Com un poble d'ocells, fills de la llum eterna,
des dels pòrtics del temple d'un déu abandonat,
o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
guaita enfora, a l'espai on la vida governa,
no pas dins teu, al trist recinte humit i gras
on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
a un culte corromput de runes i tenebres.
La Mort - tots els camins que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcs, o portal de misteri -.
Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
cara a la sola llum, a l'esplendor aeri,
alegre, lliure, net com el vol d'un ocell,
travessant l'arc més alt a frec de capitell!
Màrius Torres
Tancar l'infern
I si el malson esdevingués un part
i el cel que se’ns forada una finestra
i el dubte persistent fos una altra art
i un peu fora el camí fos mitja orquestra
i els rius enverinats fossin mentida
i el dring de l’or malvat ni se sentís
si en lloc de ser-per-mort fóssim per vida
i el just que han engabiat ja no patís
si un rei fos un cuquet que ni ressalta
i el mar deixés de ser un mortífer brou
i aquells que diuen quiet diguessin salta
i cada nen perdut tornés de nou
i si ara el paradís ja no fes falta
i si amb tancar l’infern ja n’hi hagués prou.
Blanca Llum Vidal
Bèlgica
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Toda literatura consiste en un esfuerzo por tornar real a la vida.
Bernardo Soares
