La veu i la boira (fragment)

...
S’hi acostà, va encendre el llum i semblava una d’aquestes mares de Déu que surten així, amb molta pau, de la fosca dels quadres. S’acostà, s’ajupí i va posar les mans dins el bressol i va fer aparèixer Hermes sota el llum, arraulit dins la barca dels seus braços. “Així deu estar la meva criatura, bressolant-se en l’onatge de la meva panxa”, em vaig dir.
Les dones que havia conegut no agafaven mai les criatures d’aquella manera. Sempre usaven guants a la casa on vaig viure esperant la meva mare, i mai se’ls posaven els braços com barques quan es passaven les criatures unes a les altres, ni mai els hi deien cap nom, ni les miraven als ulls. El nom el coneixíem quan venia a buscar-nos la que ens faria de mare i abans de recollir-nos, ens mirava per tot arreu: els peus, les cames, l’entrecuix, la panxa, els pits, la cova de la gola, els forats del nas, fins als ulls, per ficar-nos-hi la pedra de la seva mirada, i llavors ens donaven el nom. Et dius Albina.
Vaig marxar emboscada pujant per la teulada, i vaig deixar enrere aquella mare de Déu i vaig fer cap a casa nostra, per on entrava el sol fumejant de xafogor per la finestra de la sala. El pare jeia a la seva butaca amb l’estesa de diaris i no els va obrir fins que li vaig dur el vas amb el whisky. Després ens en vàrem anar, la meva criatura i jo, a passar el dia tancades a la cambra. Des de que me n’hi van posar una a dintre entrebancava la porta amb la cadira i no deixava que me n’hi posessin cap altra. 
Quan em llevava era trenc de capvespres i sobre la vànova s’estenien coses meves de dins que la meva criatura treia per jugar mentre jo dormia. Una bossa negre amb tot de caminets negres i grisos, i grumolls fent dibuixos estranys. La meva criatura dormia quan la nit feia capvespre i jo recollia les joguines que havia deixat esteses i feia un embalum amb els llençols que deixava darrere l’armari. “Així el proper dia ho trauré i ella podrà seguir jugant”, em deia.
“La meva criatura deu estar dormint”, pensava, doncs no es movia mentre pujava a les teulades i saltava d’una a l’altra buscant la casa de la dona bruna, mare d’Hermes. Tenia que donar-me pressa per emboscar-me, doncs aquella nit hi havia un munt d’ocells de mentida que anaven d’aquí cap allà com borinots.
Vaig arribar a la casa sense ser descoberta i des de la finestra de la terrassa, sota la fosca del voladís, els veia al fons del passadís. La mare amb els braços com barques i Hermes a dins. S’amorrava al pit, generós, gros com un codony, i ella se’l mirava com mai havia vist que una dona mirés a cap criatura. 
La meva criatura feia la ronsa, no sentia les seves corredisses dins el cos. De sobte, potser pel neguit de veure com aquella mare mirava Hermes, començà a sortir com mai abans l’havia vist fer-ho. M’espitjava les cuixes, l’entrecuix em feia salivera i coïa, i quan vaig obrir les cames, eixarrancada sobre l’empedrat de la terrassa, va lliscar fins a terra. Era plena de grumolls i duia caminets negres i grisos al caparró, i anava embolicada de través amb una bossa fosca, com aquella imatge de senador romà que ens mostraven a la casa quan fèiem escola, quan havíem de seure cadascuna a la nostra cadira per aprendre coses mentre esperàvem la nostra mare. 
La meva criatura no sabia plorar. Estava quieta sobre l’empedrat amb els punys tancats sense obrir boca. Com que encara era molt petitona i a fora hi feia molt fred vaig tractar de tornar-me-la a posar dins, on l’escalfor li tornaria i perdria aquell esglai de viure que se li havia quedat a la cara. Costava que entrés, tenia l’escletxa de l’entrecuix closa. Recordava el que passava amb les pagellides de les roques al mar aquella vegada que ens van dur perquè el coneguéssim, doncs totes ens havíem portat molt bé. Les tocàvem amb un bastonet i elles s’arrapaven a les roques; “veieu com encara son vives?”, ens deia la mare del cinturó de les claus. Passava el mateix amb els musclos que vivien entre els gabinets de les roques, que si els tocàvem es tancaven i de les dues closques en feien una.
Tan sols m’hi vaig poder posar les cames amb els peus menuts davant, poc a poc perquè costava i feia mal, i va arribar fins a la base de la panxa i després a la base del pit, però la carona no. El caparró va quedar de volta cap a dalt i tenia una carona de xineta grassoneta. I així ens vàrem quedar. Jo eixarrancada a terra, amb aquell dolor d’escorxador, i ella sense saber si anar a dins o a fora. 
L’escalfor del meu cos no li arribava a la cara que s’anava tornant blanca i jo vinga a donar-li copets a les galtes per fer-li fugir el fred. Després d’una estona la meva criatura era una criatura que no volia viure a fora i fer-se gran. Era com les que duraven quatre dies a la casa i que després enviaven al camp de gira-sols, a les glaceres o a les granges. Les dones del cinturó negre ens deien que cada gira-sol era la flor d’una criatura que no havia volgut quedar-se entre nosaltres, i que calia dur sota terra. A sobre hi tenien aquella flor i amb allò en tenia prou per saber què era la vida.
La vaig treure del tot a fora i part del seu cos encara guardava la escalfor del meu. Però poc a poc es va anar tornant fred perquè el fred li baixava del cap fins que ja no li va quedava cos per on escampar-se. Després la vaig agafar entre els braços, que els tenia com barques, i em vaig adonar que la dona bruna em mirava des de l’altra cantó de la finestra. Semblava que feia estona que hi era. Hermes ja no se li amorrava al pit i dormia entre els seus braços.

Ens miràvem i la lluna feia d’espill entre nosaltres, sobre el cristall, penjada al mig de la cova del cel, i la seva figura de dona bruna estava al costat de la meva, globus d’on l’aire fugia, i ella, dona terrosa que vivia en aquell reflex, era com una aparició en el cristall que ens emmirallava. Una cara al cantó de l’altra cara. El negre i el blanc. Em mirava i era com si sabés de mi alguna cosa. 
Vaig girar cua, baixar per la corda i saltar els terrats i els empedrats. Caminava emboscada a la fosca, amagada dels ulls dels ocells de mentida. Quedava poca estona per a que trenqués l’alba del dia que no coneixeria la meva criatura. Semblava una nina. Era com totes, amb la seva escletxa a l’entrecuix, petita, enclusa de llavor per quan comencés a treure el seu primer brot. Les manetes de pedra blanca, els braços branques eixorques, les cames unes àncores de joguina, i els peus petits com petxines ensorrades a la platja. La meva criatura.
Caminàrem emboscades a trenc d’alba. No hi havia gira-sols en aquella ciutat. No se’n trobaven fàcilment. Tot era ciment i vorera dura. Caminàrem molta estona cercant el lloc. El sol, deslliurat de l’horitzó, anava surant, lluent, mandrós, sobre aquell cel blau que havia estat un escampall d’estels que havien fugit no res enllà. 
Fora vila encara hi havia espais sense resultats, deixats de la mà de Déu, possibles. Hom podia trobar-hi els boscos. Però al llindar de la ciutat un arbre aquí, un matoll allà, escardalenc, una munió de roselles vinclades al boral del camí, camps on els sots s’enfonsaven al llarg de sorrenques vessants de serralades baixes, pollancres solitaris en certs marges, arbredes, tres o quatre pins que feien conjunt enllà, i que recordaven els boscos que sortien a les làmines dels quaderns de l’escola, i que deien hi havia escampats pel món. I més enllà, molt més enllà de fora vila, en un racó, al fons d’un camí que feia baixada des del que la ciutat era tan sols una remor que arribava a cops de vent, un camp de gira-sols. Tots ells essers mandrosos, amb les seves tiges verdes i pansides, nerviüdes com membres a l’espera, que no trigarien a elevar la seva flor delerosa de l’astre lluminós.
Em vaig introduir al camp quatre passes endins, entre dues tiges. Vaig treure unes fulles i uns branquillons i manyocs de terra per fer forat, fins que vaig trobar la soca per on pujava el gira-sol de dins de terra. Vaig foradar més endins encara, on vaig veure que el gira-sol escampava la seva rel a les bandes, per construir un bressol gran com una panxa on la meva criatura s’hi encalçà bé. Semblava tranquil·la, arraulida i quieta, feliç, com si hagués retrobat el lloc després del seu curt viatge. La vaig embolcallar amb la terra, anivellar el monticle; hi vaig posar les fulles i els branquillons com els havia trobat. La meva criatura no va tenir nom.
A casa tots estaven desperts quan vaig arribar. Havia corregut fugint de l’ombra fastigosa que se m’enganxava als peus, i a vegades ocells de mentida em rondaven com ho fan les mosques els dies de xafogor. El replà de la porteria era fosca; l’escala estava serena i ombrívola. Quan vaig entrar a casa el pare ja era a la sala assegut amb els diaris que havia pujat la portera. Vaig travessar la sala per anar a la meva cambra i la portera, que seia al cantó de la mare mentre esmorzava, em va mirar i li va preguntar què pensava fer amb mi: “la fosca és una noia que no funciona per aquest món, mira-la, és antiga, pansida, sembla desnerida, poc falta per a que no la mirin els homes, deu tenir el ventre sec”.
Vaig dormir tot el dia. I en el somni caminava quilòmetres amb la meva criatura, fugint fora vila on deien que encara hi havia possibilitats. Ella era una nena gran que m’arribava als malucs i anava al meu cantó fent saltirons, i tot era net i lluent com el sol que es reflectia als bassals, després que la pluja amainés. Anàvem agafades de la mà i era de dia i no hi havia ombres escampades per enlloc i el sol no cremava. Ella anava amb la seva nina agafada, la que li havia fet mentre l’esperava amb pedaços de llençols, llana, ganxets i botons, i jo anava agafada de la seva mà com qui penja d’una corda. Anàrem primer a la casa de la dona bruna i la casa era buida i el bressol d’Hermes era ple de grumolls rogencs. No hi havia més mobles, tan sols el bressol en mig de la cambra. El passadís era a les fosques i la cambra del fons era un escampall de papers i de brutícia per terra. Tornàvem a la cambra d’Hermes i jo sentia una mena de cosa que estava prohibida perquè no coneixia res semblant en el món que quedava de l’altra banda del somni. Llavors el Meusenyor de repent era amb mi i m’explicava allò que abans feia que les dones s’ajuntessin amb els homes, però no per posar-se criatures als ventres, no solament. Quan s’ajuntaven per fer les criatures ho feien a poc a poc i així estaven més ben fetes; s’ajuntaven durant molta estona i es deien coses secretes i després, un cop estaven fetes, se les quedaven, i d’això en deien un nom. Les dones en aquell temps anaven menys embogides, deia el Meusenyor. Llavors apareixia la dona bruna en el somni, en el replà de l’eixida de la casa, i em deia que això que sentia era el que la feia ser mare i voler que l’Hermes creixés fort i es fes un home antic, com els d’abans. “L’Hermes serà aigua neta”, va dir. Després caminava sola pel camp de gira-sols, la meva criatura era un gira-sol com totes les altres, que abans que ella havien fugit d’aquest món. Li veia les manetes blanques de pedra al voltant de la base de la tija, entre branquillons, llises i brillants, polides pel vent i la pluja que feia milers d’anys que queia per tot. Era un gira-sol com els altres, però en el somni a mi em semblava que la meva flor s’enlairava millor que ninguna. Després tornava a ser al camí de fora vila i sentia una remor de passes al darrere. Primer a poc a poc però després, i això ho deixava molt clar el somni, corrien per arribar a on jo estava i tenia molta por. Llavors em vaig despertar. 
L’escletxa encara sagnava, hi havia taques vermelles als llençols i tot era xop, i dels pits havia fugit la llet que fins llavors s’hi enquibia per la meva criatura. Ara sols era aigua que s’escampava pel llit. Em vaig aixecar i acostar al mirall de l’armari. Semblava una qualsevol, sola, sense ningú a dins, amb els malucs amples i el pits menuts. La panxa tornava a ser aquella planura que deixava veure els peus. 
La mare deia que si mengés més seria una noia de bon veure, que si em deixés créixer les ungles i els cabells blancs me’ls tintés de roig, hi hauria homes que farien cua a l’entrada de ca nostra. Els cabells curts, que m’havien nascut blancs, em feien una mica antiga, els dits llargs amb les ungles petites com ungles de ratolí, rossegades a ran de pell, el meus pits, petits i rodons com cassoletes, amb la taca de mitja lluna sobre el mugró esquerra, l’escletxa quasi sense matolls, els genolls rodons, brillants, nusos en el tronc de les cames primes, la pell de cera, transparent, els ulls rosencs. Aquesta ets tu, et dius Albina, no ho oblidis, em vaig dir. Aplegada al mirall de l’armari i amb l’alè vaig dibuixar un ninot amb el dit. Senyoret transparent entre la boira.
...
Fragment de la novel•la en curs La veu i la boira. 

Ricard Vancells