Tot el que no compta
("The
Dead" de John Huston)
Hem sortit del cinema sense dir res, sense parlar-nos, agafats de la mà com
si fóssim dos nàufrags, commocionats pel que acabàvem de veure. Després,
asseguts al parc ta mare ha dit que ho entenia, que ella ho entenia tot.
Recordava la darrera escena de la pel·lícula. La Gretta dormint al llit després
d'haver explicat a en Gabriel, el marit, que un home havia mort per ella quan
era jove. Poor Michael Furey, the poor
Michael Furey died for me, li diu la Gretta poc abans de caure rendida al
llit.
La teva mare estava profundament trasbalsada, fill. No he sabut què tenia, què hi havia vist en la pel·lícula que l'havia torbat tant. Jo no podia ajudar-la. No em podia treure del cap les darreres paraules d'en Gabriel: upon all the living and the death, la neu que cau per sobre de tots els vius i els morts.
Ha intentat no plorar, ho he vist, he vist com la mare intentava contenir-se
mentre deia que ho entenia, que entenia el drama d'aquella dona. "La
Gretta ha viscut una vida sobrera, per ella tot es va acabar el dia que Michael
Furey va morir. Tota la resta no compta, tota la resta no compta per
ella", ha dit ta mare mentre s'esforçava per no plorar, allí asseguda al
banc del parc. Ens hi hem quedat asseguts encara una bona estona en aquell
banc, en silenci, sense saber què dir-nos més.
Hem arribat a casa i després de preguntar per tu i d'acomiadar la infermera, la
mare ha dit que se n'anava a dormir, que estava molt cansada. Jo he anat a la
teva cambra on he vist que dormies plàcidament i després he vingut a la sala on
m'he servit el whisky. I com n'és de reconfortant aquesta cremor, fill. Recordo
la primera vegada que el teu avi em va donar a provar el licor. Tenia 12 anys i
em va dir que ja era gran per tastar les coses dels homes.
Quin silenci a casa, i a fora. Ara el trenca el camió de les escombraries. El
grinyol de ferros i motor omple el carrer. Ara engega i es perd carrer avall.
No hi ha ningú allí a baix, tots deuen estar dormint als seus llits. Demà serà
un altre dia i segurament aquest trasbals d'ara s'hagi fos o sigui tan sols un
record associat a la pel·lícula que hem vist fa unes hores. Ara l'ascensor puja
pel forat de l'escala i es queda aturat en algun dels pisos, algú camina pel
replà, allí a dalt. Si, és una gran escena, en Gabriel sol amb els seus
pensaments a l'habitació de l'hotel, rememorant el sopar de nadal amb les
senyoretes Morkan, la sospita que dintre de poc la tia Júlia serà una ombra més
i hauran d'anar al seu enterrament. Tot són ombres, tots ells, tots nosaltres
ho som.
La teva mare estava profundament trasbalsada, fill. No he sabut què tenia, què hi havia vist en la pel·lícula que l'havia torbat tant. Jo no podia ajudar-la. No em podia treure del cap les darreres paraules d'en Gabriel: upon all the living and the death, la neu que cau per sobre de tots els vius i els morts.
