Me parece escuchar todavía

Mi par d'udir ancora
G. Bizet (Los pescadores de perlas)

Tot estava jugat, el final

Tot estava jugat

Més enllà dels pollancres nus, per on la columna de fum es fonia amb la grisor del cel, una bandada d'aus, canviant de rumb a ventades, feia un xivarri ensordidor. Les aus creuaven la columna de fum i a voltes hom no sabia què era més gris, si el núvol d'ocells, el fum diluint-se en el firmament cendrós, o qualsevol esperança. Eren aquelles hores del capvespre on comença a declinar el dia i els colors i les coses es confonen i el món esdevé una pàtina incerta.

Com era que encara no havien emigrat les aus?, es va preguntar poc abans que aquestes desapareguessin. Tal si l'haguessin escoltat, el silenci havia caigut de cop sobre la vall, sobre les allunyades muntanyes, els boscos d'alzines, les fileres de pollancres vora el camí, la casa per on treia el nas aquella fumera grisa.

A poc a poc s'hi acostava sense perdre de vista el llum groguenc de la finestra, que s’enclava com un interrogant a la façana. Aquell groc retallat en la grisor de la casa era allà baix per atraure'l i ell, arna perduda en la cua del capvespre, s'hi atansava, s'hi deixava caure com cauen totes les coses captivades.

Tot el corredor de la vall s'anaven fonent lentament en la nit i ell no veia per on descendia. El camí de fulles que durant el dia era una encatifada rogenca, esdevenia ara un perillós sender en la penombra. El bosc en els borals del camí, que es perdia cap endins en la foscor, un niu de mirades, i la seva ombra que corria ara enganxada als seus peus una presència inquietant.