Més enllà dels pollancres nus, per on la columna de fum es fonia amb la grisor del cel, una bandada d'aus, canviant de rumb a ventades, feia un xivarri ensordidor. Les aus creuaven la columna de fum i a voltes hom no sabia què era més gris, si el núvol d'ocells, el fum diluint-se en el firmament cendrós, o qualsevol esperança. Eren aquelles hores del capvespre on comença a declinar el dia i els colors i les coses es confonen i el món esdevé una pàtina incerta.
Com era que encara no havien emigrat les aus?, es va preguntar poc abans que aquestes desapareguessin. Tal si l'haguessin escoltat, el silenci havia caigut de cop sobre la vall, sobre les allunyades muntanyes, els boscos d'alzines, les fileres de pollancres vora el camí, la casa per on treia el nas aquella fumera grisa.
A poc a poc s'hi acostava sense perdre de vista el llum groguenc de la finestra, que s’enclava com un interrogant a la façana. Aquell groc retallat en la grisor de la casa era allà baix per atraure'l i ell, arna perduda en la cua del capvespre, s'hi atansava, s'hi deixava caure com cauen totes les coses captivades.
Tot el corredor de la vall s'anaven fonent lentament en la nit i ell no veia per on descendia. El camí de fulles que durant el dia era una encatifada rogenca, esdevenia ara un perillós sender en la penombra. El bosc en els borals del camí, que es perdia cap endins en la foscor, un niu de mirades, i la seva ombra que corria ara enganxada als seus peus una presència inquietant.
A voltes endevinava formes que es movien en la foscúria, presències grises sobre el negre dens del bosc que semblaven avançar. Altres vegades creia veure siluetes que passaven creuant enllà del sender, o que ombres silencioses planejaven entre els arbres i deixaven quelcom semblant a una exhalació a l’aire.
El descens pel camí se li feia interminable i no veia el moment d'arribar a la casa. Quan més avançava, com més descendia cap al fons de la vall, més el camí semblava prolongar-se. Com si es trobés en algun dels malsons que darrerament el desvetllaven, i on es veia corrent per un passadís de terra i parets grises que s'allargava interminablement. Volia arribar a l'altre extrem i sortir per la porta negra del fons, fugir i tancar la porta per deixar endarrere aquella presència que el perseguia.
Li va venir al record aquest malson i va experimentar una suor freda que li baixà per l'espinada. Va pensar “aquesta vegada no em puc despertar, haig d'arribar a la casa, si arribo a la casa tot s’acabarà”.
Finalment el sender va semblar que es feia menys empinat i el seu caminar menys perillós, i es va sentir alleugerit. Es va acusar de beneït, de criatura poruga, de creure en fantasmes. El descens s’havia acabat però alhora el llum de la finestra de la casa havia desaparegut. El llum i la casa quedaven fora de la seva vista, devien estar més enllà d'una boscada que li aparegué al davant. Encara era visible el gris del camí que corria enfront seu i que s’endinsava en la foscor dels arbres, i a voltes per efecte d'alguna metamorfosi interna, el gris mudava en un blanc macilent, com si hi tingués una estesa d’ossos davant seu.
El creuà sense adonar-se que la seva ombra havia desaparegut, que jo no li corria enganxada als peus. S'endinsà en el bosc i era estrany perquè a pesar que durant uns instants no s'hi veia, no experimentà la mateixa por del descens. Finalment el bosc semblava clarejar en gris enllà de la negror i començà a caminar cada cop més ràpid, fins que arribà corrent al final. Sortí esperonat per algun tipus de força, com si el bosc l'expulsés. Llavors veié la casa al final del camí.
Estava dalt d'un turó i la finestra encara estava il·luminada amb aquella llum groguenca. Des de l'alçada li havia semblat una casa petita on arrecerar-se, però allí davant seu, dalt d'aquell turó era més gran i inhòspita. Retallada sobre el negre del cel, colgat de núvols foscos que tapaven qualsevol llum, era una presència grisa que el guaitava amb aquell ull groguenc, malaltís.
Hi va arribar com pugen les ànimes al purgatori de Dant, lentament i rítmica, com si fes processó. I sense deixar de mirar la grisor del terra, ascendí cap a la casa i es plantà davant la porta. Va oblidar el desig de mirar des de fora que el va assaltar a dalt de la muntanya, quan veié el llum encès de la finestra i que l'havia animat durant tot el descens.
Primer va trucar. Va colpejar amb el puny dues vegades, suaument, i esperà. No va caldre insistir doncs la porta es va obrir lentament davant seu. La llum groguenca de l’interior l’inundà i cap ombra es projectà sobre el camí que havia deixat darrere seu.
Va entrar i va veure que no hi havia res a fer, que ja tot estava jugat. Totes l'esperaven, totes aquelles ombres que havien fet el camí abans que ell, estaven allí, i va tenir la certesa que aquell cop ja no podria despertar.
Ricard Vancells
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada