Poema perdut

Poema perdut

He perdut un poema que vaig escriure no fa gaire,

i començava amb una frase que arribava.

Arribava la frase així, tota solta,

dient-se ella sola, amb les seves paraules,

i vaig anar corrents a escriure-les no sé on.

Ara aquelles paraules s'han perdut.

Potser han tornat allí d'on venien,

fent cap al lloc on s'ajunten 

sota les ordres d'un innominat destí.

S'han esmunyit, i ara ja són lliures.

Ja no viuran mai més encadenades

per sentits fugissers, capriciosos, 

obertes al millor postor.

Se n’han anat per sempre,

per sempre lliures.

I qui sap si a voltes, un dia,

quan menys les esperi elles tornin,

com si fossin una música,

una música per sempre antiga.

Per dir-te, mira! 

Era aquell el sentit,

és aquesta la renúncia.

Ricard Vancells

Calvari

Amb la crucifixió del seu fill, Déu finalment donà exemple. Allò que es va detenir abans amb Abraham (el parricidi d’Isaac obeint el desig massiu de Déu). Allò que no es va dur a terme llavors, en el pla humà, ho va realitzar Déu mateix a la creu, a l’any zero, davant la mirada aterrada de tots.
No quedava altra que acotar el cap. Totes aquestes figures agenollades, ajupides davant la creu, en la sèrie infinita de la història de la representació. Totes plasmant el moment on s’associen assassinat i acatament.
Encara estem aquí. No cal pintar cap genuflexió més. La duem marcada a la pell, ordida a les entranyes i en la repetició quotidiana.

RV

Lligats

Silban los barcos amarrados en el puerto.
RV