Felisberto

No creo que solamente deba escribir lo que sé, sino también lo otro.

Felisberto Hernández

La casa de mi mateix

L’acte darrer

Quan de vegades entro,

a poc a poc, a la petita casa

de mi mateix,

amb pas humit, a fil de matinada,

deixant a fora els arbres expectants,

un tremolor d’herba tocada

per l’esbatec del primer vent del dia,

vagits de llum,

m’adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor,

quin moviment d’entrades i sortides

inútils, que el celler està buit

—car hom beu molt—, de restes de vianda

ja freda als plats –car hom menja a deshora,

de pressa i malament—,

que el vell fogó vessa de cendres

anteriors de focs que s’extingiren

fa molt de temps, però que no permeten

al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de canviar els costums i que he d’emprendre

reformes radicals.

                            No sé quines, però,

car les parets estan molt primparades,

el sostre foradat, i les esquerdes

són tantes que el difícil és veure

què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant

glòries antigues, fetes

d’amor, les flors en un jardí, recapte

de vida i mort ensems,

que jo sóc flama

d’un ardor que no cessa,

que en mi reneix Orfeu i que he dreçat

l’arbre del cant fins a l’orella casta

d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,

com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic

així de sol i fred i desganat,

que per molt que em proclami

del costat de la vida,

quan sobre el mar llisca la barca

dominical i cau verticalment,

ferint-me, el llamp d’Apol·lo,

i una calitja d’or tremola

davant els ulls,

que en ser que em trobi dins el llit

de les darreres núpcies,

m’espantaré del fred que ha d’arribar-me

quan les cuixes de gel em tocaran,

i que em faré enrere de tot,

covardament, com l’atrapat

en una gran mentida,

i que tot jo tremolaré

i no sabré cap on girar-me

ni què invocar.

                       No crec en els beuratges

ni tampoc en els altres

consols.

              Altra vegada sóc

al lloc mateix on sempre arribo

quan baixo lentament al soterrani

de la petita casa

de mi mateix. 

Joan Vinyoli. Realitats

Tremendu

No em dóna la gana de sortir, no hi aniré. Al pare i a la mare els agrada que vagi a comprar el pa, que tregui a passejar el Punki, que pugi al terrat a recollir la roba estesa, que faci això i allò altre. Però a mi no em dóna la gana, no senyor. A mi m’agrada quedar-me aquí, a la meva cambra, inventar les meves històries i jugar amb vosaltres, soldadets. Si volen que faci alguna cosa, que m’ho demanin bé. Què és això de cridar-me d’aquesta manera!

A més, ara plou i ni de broma sortiré de casa. Que pixi a la terrassa el cony de gos i que es mullin les calces de l’àvia al terrat. Segur que els hi anirà bé, a veure si desapareix d’una vegada aquella cony de taca. A més, tinc deures jo, i si no els faig, la pesada de la senyoreta em posarà una altra nota a l’agenda i ja la tornarem a tenir. Que no entenen que no puc estar tot el dia amunt i avall amb l’agenda? Com si no tingués altra cosa a fer!

A mi m’agrada jugar amb vosaltres i fer els meus experiments amb les medicines. L’altre dia vaig fer una bona alquímia amb les pastilles de la tensió de l’àvia, la til·la i les que pren la mare per anar a dormir. Vaig aixafar-ho tot i ho vaig remenar amb una miqueta de llet, i l’àvia no va notar cap cosa estranya quan ho va prendre. Mai va a dormir sense la seva tisana, i dimecres se la va prendre amb la llet. La mala llet, no la que pren habitualment. Va dir que anava a dormir i vaig anar corrents a la cuina a preparar-li. Va estar molt contenta de tenir un nét tan servicial.

Ja fa dos dies que dorm. La mare vol avisar el metge i jo li he dit que, si vol, ja la desperto jo. Però la mare diu que no se’n refia. Ja ho veieu. No vol que entri a la seva cambra i jo no entenc el motiu. Jo vull que l’àvia es desperti i m’ho expliqui. Vaig llegir al Muy Interesante que uns científics russos han fet un experiment amb micos subministrant-los una espècie de cosa per tal que dormin una estesa d’hores. I resulta que han descobert que somien més o menys com les persones i, a més, quan es desperten estan com si anessin de cantó, com ho fa el veí del cinquè. A veure com es desperta l’àvia. Haig d’estar a l’aguait i mirar de fer-li unes quantes fotografies per documentar-ho tot. Ja us ho he dit, a mi m’agraden molt els experiments, i quan sigui gran segur que descobriré alguna cosa que no s’ha vist mai.

Jo només vull sortir amb la família quan anem a casa l’oncle Tonet, el germà de l’àvia. Com que l’oncle Tonet quasi no hi veu i estan tots que si Tonet això i Tonet allò altre, puc anar pel pis a investigar. I no s’hi troben de coses, a casa l’oncle! És tremendu, té un pis que sembla un camp de futbol. Una vegada m’hi vaig perdre i quasi hi passo la nit. En aquella casa hi tenen un animal d’aquells dissecats, una guilla em sembla que li diuen. Sembla que és un animal que va caçar l’oncle quan era jove i el tenen ben exposat a dalt de tot de la vitrina. És una vitrina d’aquestes de mirar i no tocar: gran, alta, tota plena de coses que es fan malbé amb un copet d’aire i que per això tanquen amb clau quan hi anem.

I l’altre dia, que ens hi vam deixar caure els pares, l’àvia, jo i la pesada de la meva germana, vaig escoltar com l’oncle ho explicava als pares. És una mica avorrit, la veritat, sempre explica el mateix. Però aquell dia va dir una cosa que no li havia sentit mai: sembla que li va fúmer un tret pel darrere de l’orella dreta a la guilla i va quedar un forat tan gros que el van haver de tapar amb guix.

I mentre tots eren a la galeria prenent el vermut, perquè feia molta calor dins del pis, vaig voler anar-m’ho a mirar. Vaig acostar una cadira a la vitrina. El cony de guilla era allà dalt, amb la boca oberta mirant al sostre, i no hi havia manera d’arribar-hi, ni amb el bastó de l’oncle. Llavors vaig baixar de la cadira i vaig anar corrents a buscar el taca-taca de l’oncle que havien deixat a la saleta i el vaig portar fins a la vitrina. Després vaig anar a la cuina, on li vaig dir a la Paqui, la minyona que cuida l’oncle, que necessitava una safata per dur unes coses dels grans. La vaig posar sobre el taca-taca i, al damunt de tot, hi vaig posar la cadira. Em va costar una mica, la veritat, i quan ho vaig tenir tot llest vaig pensar: "i ara, com cony hi pujaré aquí?". Una escala, vaig pensar, necessito una escala, i vaig sortir corrents cap a allò de la minyona. Li vaig dir que era molt fort i que me’n podia ocupar solet, i que el pare la necessitava per arreglar el tendal de la galeria. Em va costar una mica carregar-la, la veritat. Però quan la vaig tenir desplegada i m’hi vaig enfilar per arribar dalt de la cadira, a sobre la safata, al capdamunt del taca-taca, vaig veure que amb l’escala anava millor, que arribava més amunt.

I així, quan estava dalt de tot de l’escala mirant d’agafar el cony de guilla, vaig sentir com s’obria la porta de la galeria i no se’m va acudir res millor que pujar del tot a la vitrina i amagar-me pel darrere de l’animal.
—Què hi fa aquesta cosa aquí? —vaig sentir que deia el pare.
El pare és una mica com jo, sabeu?, diu les coses tal com ragen i acostuma a anar per feina. Vaig sentir com cridava la minyona i li manava recollir el taca-taca, la safata, la cadira i l’escala. Jo m’arraulia darrere la guilla i vaig veure que, quan la minyona passava per davant del pare, ell li feia un pessic al cul i la minyona va cridar. Va fer un xiscle com el que fan les nenes al pati quan les mullem amb l’aigua. Molt bé, pare, vaig pensar.

Quan vaig sentir que ja no hi havia enrenou a la sala, em vaig asseure i vaig inspeccionar la guilla. Em va costar de trobar-ho, però l’oncle Tonet tenia raó. Darrere l’orella dreta hi havia una clapa sense pèl i s’hi veia un pegat marró, com si l’haguessin pintat. I al mig del pegat, un forat. Com que duia la meva navalla suïssa a la butxaca, vaig rascar una miqueta i zup! El forat va desaparèixer. I vaig mirar a dintre. El cony de guilla era plena de retalls de diari i em va costar una mica treure’ls. Els primers van sortir sense gaire esforç i, quan li vaig donar la volta per veure si queien, vaig notar que a dintre s’hi movia alguna cosa. Òndia noi! Allò va ser tremendu.

En aquell moment la minyona va passar pel passadís en direcció a la galeria i una mica més i em descobreix. Però vaig ser ràpid i em vaig estirar de cop al sostre de la vitrina, darrere la guilla, que em tapava. Sort que sortia de la sala i no va sentir com tremolava la vitrina i repicaven les coses que hi havia a dintre. Vaig ser prudent i no em vaig moure fins que la minyona va tornar a entrar i va fer cap a la cuina.

Llavors em vaig incorporar i em vaig asseure amb la guilla a sobre les cames, pensant com cony podia treure allò que es movia a dintre. Sort de la navalla suïssa! Em vaig felicitar per dur-la sempre a la butxaca. Amb les tisoretes de la navalla vaig fer una bona retallada a la panxa i la vaig obrir com havia vist que ho feia la pollera quan la mare li mana que li netegi el pollastre. I allà dintre, després de treure tots els trossos de diari, hi vaig trobar aquella mena de cosa.

Llavors no vaig saber què era. Prou feina tenia a tornar a omplir de diaris la panxa de la guilla i a prémer-la ben fort per tal que no ho notés ningú. Me la vaig posar a la butxaca, aquella cosa, i em vaig estirar un altre cop darrere la guilla, que va quedar tal com l’havia trobada. O així em va semblar.
I llavors vaig pensar: com cony baixaràs a terra, si la minyona s’ha endut l’escala, la cadira, la safata i el taca-taca de l’oncle? I en això estava rumiant quan vaig escoltar com s’obria la porta de la galeria i entraven tots a la sala.

Ai, cony! Aquestes coses solament em passen a mi. Ja m’hi veieu, estirat allà dalt, darrere la guilla, quasi tan quiet com ella, per tal que no em descobrís ningú.
—On és el Pere? —va dir la pesada de la meva germana, que sempre em va al darrere donant pel sac.
—Pere! —va cridar la meva germana.
—Pere! —va cridar la mare.
—Dona! —va cridar el pare—, vés a buscar el teu fill, que ens n’anem!
—Paqui! —va dir la mare cridant a la minyona—, corre, vés a buscar si trobes el Pere, que segur que en deu estar fent alguna.

Es va fer de nit i encara no m’havien trobat. Jo escoltava com anaven tots amunt i avall, com sortien del pis i anaven a preguntar als veïns, com trucaven a la policia, com la mare no parava de plorar i el pare de consolar-la, com ventaven a l’àvia amb el ventall perquè estava tota sufocada, com posaven a dormir l’oncle Tonet que estava molt pàl·lid. El pare li deia a la mare:
—Però dona, que no saps com és el teu fill? Segur que el trobaran estripant granotes sota un pont o pujat a dalt d’un arbre.
I va ser divertit escoltar com parlaven de mi tot el temps.

I s’hi estava bé allí, la veritat. Mai m’havia quedat tan quiet, ni tanta estona. I llavors aquella mena de cosa que vaig treure de dintre la guilla va començar a fer un zec i a fer-me pessigolles a la mà, que tenia tancada com un puny dins la butxaca. Feia com una cremor i unes pessigolles alhora, que em van posar una mica nerviós, la veritat. I què cony de dimoni és això?, em preguntava mentre feia tot el que podia per estar-me quiet. Però allò cada cop bullia més i cremava i semblava que se’m volia fúmer dintre la mà. I doncs, què voleu?, vaig començar a tremolar. Feia un esforç tan gran per estar-me quiet que tot jo tremolava, i amb mi la guilla, i a sota nostre el cony de coses que guardava la maleïda vitrina. Tot repicava.

I de sobte vaig obrir la mà perquè vaig notar que alguna cosa s’hi movia dins. La vaig obrir i la papallona va estendre les seves ales i, com si ho hagués fet tota la vida, saltà de la meva mà cap al buit, en direcció a on estaven tots.

Va ser tremendu. Vàrem aparèixer la papallona i jo alhora, allí a dalt. I tots s’ho miraven bocabadats. Ella, planejant per tota la sala, batent les seves magnífiques ales per sobre el cap del pare, la mare, la meva germana i la minyona, i anant a posar-se finalment sobre el cap de l’àvia, que s’havia desmaiat al sofà. I jo, assegut dalt de la vitrina amb els peus pengim-penjam, mirant-m’ho tot.

D’això ja fa uns quants dies i la mare diu que encara no s’ha refet del tot. En canvi, jo ja he descobert el que vull investigar quan sigui gran: vull saber com s’ho fan el cony de crisàlides per estar-se tan i tan quietes.

Ricard Vancells

Buf! Ja no hi és

Els catalans tenim la pàtria a la poesia. És per això que quan ens la sabem nostra, quan la toquem amb els dits, la fem fonedissa?

RV

Las palabras son gente

“Ídolo” por ejemplo, empieza pronto subiéndose al altar, o “sorpresa” que se pone un dedo a los labios y se quiere callada. “Chopo” hace ruido a sabiendas y deja al viento colarse entre medio de sus altas sílabas. “Final” tiene algo de curva asintótica, con ese “ele” encaramada a la punta de la lengua. “Pino” es irrebatible. “Yo” abre un ojo y se asusta de sí misma frente al espejo. “Madrugada” se vive larga y suave y hace abrir la boca. “Crepúsculo” en cambio, tiene ese túnel al final y se presenta con un cielo de olas encrespadas. “Sueño” se tapa con su pequeña tilde, deja el resto a descubierto y finaliza en un embudo. “Mañana” es toda abierta, amplia, se pone pronto el sombrero. “Tarde” es algo parecido a una casita de madera en otoño frente al fuego y por eso pide llevar el tejado en mayúscula, para verse firme. “Muerte” sonríe siempre siempre con las encías prietas y sus “es” solo miran al final. “Subidón” salta, “agachado” se aplasta, “caído” se espachurra desde muy alto y durante mucho tiempo. “Camisa” se pone a rezar bien limpita y se cubre con una capota ventilada, que le encalza bien. “Montaña” es sincera desde el principio, tiene una planicie con niebla, y seguramente le gusta a la mañana. Y así hasta “Infinito”, que es secretamente femenino y se sabe línea larga y finísima.

Ricard Vancells