Felisberto

No creo que solamente deba escribir lo que sé, sino también lo otro.

Felisberto Hernández

La casa de mi mateix

L’acte darrer

Quan de vegades entro,

a poc a poc, a la petita casa

de mi mateix,

amb pas humit, a fil de matinada,

deixant a fora els arbres expectants,

un tremolor d’herba tocada

per l’esbatec del primer vent del dia,

vagits de llum,

m’adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor,

quin moviment d’entrades i sortides

inútils, que el celler està buit

—car hom beu molt—, de restes de vianda

ja freda als plats –car hom menja a deshora,

de pressa i malament—,

que el vell fogó vessa de cendres

anteriors de focs que s’extingiren

fa molt de temps, però que no permeten

al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de canviar els costums i que he d’emprendre

reformes radicals.

                            No sé quines, però,

car les parets estan molt primparades,

el sostre foradat, i les esquerdes

són tantes que el difícil és veure

què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant

glòries antigues, fetes

d’amor, les flors en un jardí, recapte

de vida i mort ensems,

que jo sóc flama

d’un ardor que no cessa,

que en mi reneix Orfeu i que he dreçat

l’arbre del cant fins a l’orella casta

d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,

com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic

així de sol i fred i desganat,

que per molt que em proclami

del costat de la vida,

quan sobre el mar llisca la barca

dominical i cau verticalment,

ferint-me, el llamp d’Apol·lo,

i una calitja d’or tremola

davant els ulls,

que en ser que em trobi dins el llit

de les darreres núpcies,

m’espantaré del fred que ha d’arribar-me

quan les cuixes de gel em tocaran,

i que em faré enrere de tot,

covardament, com l’atrapat

en una gran mentida,

i que tot jo tremolaré

i no sabré cap on girar-me

ni què invocar.

                       No crec en els beuratges

ni tampoc en els altres

consols.

              Altra vegada sóc

al lloc mateix on sempre arribo

quan baixo lentament al soterrani

de la petita casa

de mi mateix. 

Joan Vinyoli. Realitats

Infància

Tremendu

No em dóna la gana de sortir, no hi aniré. Al pare i a la mare els agrada que vagi a comprar el pa, que tregui a passejar al Punki, que pugi al terrat a recollir la roba estesa, que faci això i allò altra. Però a mi no em dóna la gana, no senyor. A mi m'agrada quedar-me aquí a la meva cambra, inventar les meves històries i jugar amb vosaltres, soldadets. Si volen que faci alguna cosa que m'ho demanin bé. Què és això de cridar-me d'aquesta manera!

A més ara plou i ni de broma sortiré de casa. Que pixi a la terrassa el cony de gos i que es mullin les calces de l'àvia al terrat. Segur que els hi anirà bé, a veure si desapareix d'una vegada aquell cony de taca. A més tinc deures jo, i si no els faig, la pesada de la senyoreta em posarà una altra nota a l'agenda i ja la tornarem a tenir. Que no entenen que no puc estar tot el dia amunt o avall amb l'agenda? Com si no tingués altra cosa a fer!

A mi m'agrada jugar amb vosaltres i fer els meus experiments amb les medicines. L'Altre dia vaig fer una bona alquímia amb les pastilles de la tensió de l'àvia, la til·la i les que pren la mare per anar a dormir. Vaig aixafar-ho tot i ho vaig remenar amb una miqueta de llet i l'àvia no va notar cap cosa estranya quan ho va prendre. Mai va a dormir sense la seva tisana, i el dimecres se la va prendre amb la llet. La mala llet, no la que pren habitualment. Va dir que anava a dormir i vaig anar corrents a la cuina a preparar-li. Va estar molt contenta de tenir un nét tan servicial.

Ja fa dos dies que dorm. La mare vol avisar al metge i jo li he dit que, si vol, ja la desperto jo. Però la mare diu que no se'n refia. Ja ho veieu. No vol que entri a la seva cambra i jo no entenc el motiu. Jo vull que l'àvia es desperti i m'ho expliqui. Vaig llegir al Muy Interesante que uns científics russos han fet un experiment amb micos subministrant-los una espècie de cosa per tal que dormin una estesa d'hores. I resulta que han descobert que somien més o menys com les persones i a més quan es desperten estan com si anessin de cantó com ho fa el veí del cinquè. A veure l'àvia com es desperta. Haig d'estar a l'aguait i mirar de fer-li unes quantes fotografies per documentar-ho tot. Ja us ho he dit, a mi m'agraden molt els experiments i quan sigui gran segur que descobriré alguna cosa que no s'ha vist mai.

Buf! Ja no hi és

Els catalans tenim la pàtria a la poesia. És per això que quan ens la sabem nostra, quan la toquem amb els dits, la fem fonedissa?
RV

Las palabras son gente

Las palabras son gente. “Ídolo” por ejemplo, empieza pronto subiéndose al altar, o “sorpresa” que se pone un dedo a los labios y se quiere callada. “Chopo” hace ruido a sabiendas y deja al viento colarse entre medio de sus altas sílabas. “Final” tiene algo de curva asintótica, con ese “ele” encaramada a la punta de la lengua. “Pino” es irrebatible. “Yo” abre un ojo y se asusta de sí misma frente al espejo. “Madrugada” se vive larga y suave y hace abrir la boca. “Crepúsculo” en cambio, tiene ese túnel al final y se presenta con un cielo de olas encrespadas. “Sueño” se tapa con su pequeña tilde, deja el resto a descubierto y finaliza en un embudo. “Mañana” es toda abierta, amplia, se pone pronto el sombrero. “Tarde” es algo parecido a una casita de madera en otoño frente al fuego y por eso pide llevar el tejado en mayúscula, para verse firme. “Muerte” sonríe siempre siempre con las encías prietas y sus “es” solo miran al final. “Subidón” salta, “agachado” se aplasta, “caído” se espachurra desde muy alto y durante mucho tiempo. “Camisa” se pone a rezar bien limpita y se cubre con una capota ventilada, que le encalza bien. “Montaña” es sincera desde el principio, tiene una planicie con niebla, y seguramente le gusta a la mañana. Y así hasta “Infinito”, que es secretamente femenino y se sabe línea larga y finísima.

Ricard Vancells