Corrent avall a grat de l'aigua

 Una terra nova

(Finalista Premi “Sembra de lletres” de l’Ateneu Torrellenc)

La mare sempre diu que un dia caurem i se'ns endurà el corrent riu avall i que llavors tot estarà perdut. Diu que no podem moure'ns de l’arbre, que val més això que tenim que arriscar-nos a perdre-ho tot. El corrent té massa força fill, de res no et servirà saber nedar, m’hauries de dur a coll, i ets massa menut, no tens cos per ta mare, ens enfonsaríem els dos, i tu sol series com un branquilló perdut dins l’immensitat de l’aigua.

La mare ara odia l'aigua, diu que tan sols és bona per beure i prou. L’aigua s’ho ha endut tot fill, les gallines, el matxo, les tres eugues, ton pare que es va entossudir a salvar alguna cosa, el Mas també. Sols ha quedat el vell roure de l’era, aquest arbre és l’únic que s’ha salvat. Massa aigua, fill, és el regne del dimoni. On abans hi havia terra, ara sols hi ha l’arbre, el riu i aquesta estesa de pantans que ho cobreixen tot.

La mare sempre diu que la vida que dúiem abans, quan treballàvem la terra amb el pare, tampoc era bona de viure, que aquest diluvi ha anat bé per fer net. Hem fet bugada i cal resistir a l’arbre, i quan tota aquesta aigua marxi, quan el mar l'hagi xuclada tota, quedarà una terra nova. Llavors potser encara hi podrem plantar alguna cosa. La terra on vivíem es moria, fill. La terra era erma, no era bona per treballar i les quatre parcel.les que teníem no eren res. El teu pare no va treure’n mai gaire cosa. Déu ens ha donat aquest arbre com una oportunitat i hem d’estimar-lo perquè és com al temps del paradís, quan al començament de tot Déu va plantar aquell pomer per fer-nos companyia i alimentar-nos.

Sembla que el diluvi i el riu a poc a poc s’enduguin alguna cosa d’ella, que sigui menys la mare. Solament vol el seu tronc. Em mira amb els ulls perduts quan li dic que vull marxar corrent avall. Diu que amb aquestes ganes de deixar-ho tot se’m posa cara de mort i el dimoni ho nota i fa que el riu s’arremolini sota meu donant voltes al tronc amb molt d’enrenou, xisclant per la gana que té de mi.

La mare diu que quan el sol marxa, el riu, fent via cap al mar, respira una mica, descansa i agafa alè, reposa com una serp sobre la sorra humida i deixa veure tota la sang que du a dintre. Al capvespre el riu és una serp de sang, fill, cosa del dimoni. Aquesta és la sang de tota la gent que l’aigua s'ha endut, i quan el sol es pon la sang sura perquè els que encara som aquí deixem de pensar en la nostra vida d’abans. 

Ja quasi no queden fulles a l’arbre, cap ocell s'hi acosta, no hi ha cucs ni formigues tampoc per matar la gana perquè no hi ha terra d'on puguin sortir. Tot el que teníem per menjar quan vàrem pujar a l’arbre s’ha acabat. Tan sols queda l'escorça, aquest suro sec que costa tant d’estovar, de fer anar coll avall. Aquest suro que du febre a la nit i que la mare diu que és una febre bona perquè ens manté desperts i fermats al tronc. Sense la febre la son ens menjaria i cauríem al riu i ningú sabria mai més res de nosaltres.

Ella diu que és millor conformar-se amb aquesta vida que tenim, que és amiga de l’arbre, que arriscar-la deixant-nos dur pel corrent. Que hem d’esperar que passi alguna cosa, que el cabal baixi, que algú recordi que faltem, que Déu faci un dels seus miracles i ens llenci una corda des del cel. 

Però fa setmanes que som aquí i ningú ha vingut a buscar-nos.  Abans baixava pel riu algun arbre desfermat de terra o troncs o taulats de cases que el corrent s’havia endut, i a mi em venien moltes ganes de llençar-m’hi. Fa uns dies vàrem veure un gos, prim com una escombra, de peu sobre una teulada viatjant corrent avall. De tant en tant feia un lladruc afònic i la mare va dir, llàstima, si passés més a prop encara ens el podríem menjar.

Al darrere

Un text és un tot que avança alhora, no es planteja mai com un problema d'elecció.
Marguerite Duras. La vida material

Nombrar-la

No té temps de dir-se, vet aquí la mort.
Marguerite Duras. La vida material

Lagarto

Aquel lagarto de mis siete años no tenía escamas
Era un lagarto liso, pegado al asfalto como a mi mano
Un lagarto largo en mi mano chica
Con su cola colgando
i su cabeza danzante
en flecha tendida.

Aquel lagarto de mis siete años que me llevé a escondidas
y se me murió aplastado entre los lápices y la tinta.

Aquel lagarto corría esta tarde como aquel
El de los siete años
Era el mismo y no lo era
Era el otro, el de las habitaciones claras
y las noches prohibidas.

Ricard Vancells

Zombis

Los zombis nos persiguen porque quieren comernos la vida que les falta.

Los zombis son las almas de un tiempo que ya no cree en Dios, condenadas a vagar eternamente entre los despojos de la vida.

Los zombis son el espejo del hombre contemporáneo que ya no confía en otra cosa que no sea comer, devorar, saciarse sin límite ni fin.

Los zombis con sus bocas siempre delante, en la avanzadilla más extrema de la punta del disparo.

Los zombis, esos seres inocentes, consumidores de supermercados apurando siempre, continuamente, las ultimísimas existencias.

Los zombis viven, también, son la vida misma, insaciable en su perpetua y perfecta devastación.

La vida, en fin, ese bicho que prospera y se arrastra, que nos posee más allá de nuestra muerte, aún. Títeres de ella, sus comensales somos y su tentempié.

RV

El pecado de Dios

En el primer círculo del infierno Dante sitúa el Limbo. En él moran todas las almas de los seres nacidos y muertos sin bautismo, y también la de los grandes hombres de la antigüedad anteriores al advenimiento de Cristo. Todas ellas condenadas a no gozar de Dios, eternamente. 

Seres inocentes, sin mácula ni esperanza, que encarnan la mayor injusticia. ¿Y no sería esta injusticia el pecado de Dios?, pues él podría haberla evitado.

Y ¿no somos todos nosotros, en tanto especie, igual a estos seres, herederos de una culpa, de un pecado que Dios diseña y nos hace purgar? Seres dichos por Dios, dichosos, esto es, los que son dichos, solamente. Con esto la humanidad, representada por ellos, es lanzada al mundo. 

Ricard Vancells

Edades

Mis tres fauces

El perro aquel duró varios veranos
siempre solo en la casa abandonada.
Aún sigue su terror en mis oídos,
dentro de mí aúllan
(con el miedo de cristo abandonado
en el viejo olivar)
las fauces de aquel perro, tan sediento
de alguna compañía,
en aquel cielo azul que se apagaba
por entre las palmeras y naranjos
donde mi juventud
se miraba en el mundo.
Yo soy ahora el perro, que aún no ha muerto,
y soy también el miedo de Cristo abandonado
en el viejo olivar,
bajo los astros fríos.
Mis tres fauces:
del animal que soy,
de Dios (que me abandona)
y estos restos de espíritu y de carne
que se muerden.

Francisco Brines. Inédito

La metamorfosis de la especie humana

La gente suspendida

Nos queda por ver la condición de las almas “suspensas” de los campos Elíseos, entre las que se encuentra la de Virgilio; unas almas que fueron justas pero no conocieron a Dios. No cabe duda de que todas ellas han sufrido la metamorfosis, ya referida, que les concede sentir y actuar como seres vivos. Pero ¿qué será de ellas tras el Juicio Final? Del contexto del poema se desprende que recuperarán sus cuerpos, ya renovados e inmortales, y continuarán eternamente -la visión dantesca no parece permitir otra solución- en su bello jardín infernal, sin estar sometidas a tormentos, pero sin la esperanza de gozar de Dios.

Una nueva especie, medida y contada, sin posibilidades de propagación ni extinción, se encontrará en uno de los rincones del universo para dar testimonio de lo que fue aquella especie humana que llevaba en sí la potencialidad de originar por metamorfosis a la escala completa de los seres.

A nuestro entender, la metamorfosis de la especie humana, equivalentes a su destino final e inmutable, son el más profundo sentido de la Comedia y, en consecuencia, del conjunto de la obra de Dante.

Ángel Crespo. Dante y su obra

String

Franz Schubert String Quintet in C Major, D. 956
Played by The Borodin Quartet
with Alexander Buzlov (cello)

Infinit

L’infinito (Canti, XII)
Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s’annega il pensier mio:
e il naufragar m’è dolce in questo mare.
Gaicomo Leopardi

L’infinit
Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m’esglaia. I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l’etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d’ara,
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
Gaicomo Leopardi
(traducció Narcís Comadira)