Me parece escuchar todavía

Mi par d'udir ancora
G. Bizet (Los pescadores de perlas)

Tot estava jugat

Més enllà dels pollancres nus, per on la columna de fum es fonia amb la grisor del cel, una bandada d'aus, canviant de rumb a ventades, feia un xivarri ensordidor. Les aus creuaven la columna de fum i a voltes hom no sabia què era més gris, si el núvol d'ocells, el fum diluint-se en el firmament cendrós, o qualsevol esperança. Eren aquelles hores del capvespre on comença a declinar el dia i els colors i les coses es confonen i el món esdevé una pàtina incerta.

Com era que encara no havien emigrat les aus?, es va preguntar poc abans que aquestes desapareguessin. Tal si l'haguessin escoltat, el silenci havia caigut de cop sobre la vall, sobre les allunyades muntanyes, els boscos d'alzines, les fileres de pollancres vora el camí, la casa per on treia el nas aquella fumera grisa.

A poc a poc s'hi acostava sense perdre de vista el llum groguenc de la finestra, que s’enclava com un interrogant a la façana. Aquell groc retallat en la grisor de la casa era allà baix per atraure'l i ell, arna perduda en la cua del capvespre, s'hi atansava, s'hi deixava caure com cauen totes les coses captivades.

Tot el corredor de la vall s'anaven fonent lentament en la nit i ell no veia per on descendia. El camí de fulles que durant el dia era una encatifada rogenca, esdevenia ara un perillós sender en la penombra. El bosc en els borals del camí, que es perdia cap endins en la foscor, un niu de mirades, i la seva ombra que corria ara enganxada als seus peus una presència inquietant.

Escriure

No escriguis quan et trobis massa ple. Ni ho intentis, sols sortiran frases inútils, mortes. Espera a què cremi la ferida i llavors llença't. És l'únic que depèn de la teva voluntat.

RV

Hora quieta

(John Huston. The Dead)

Hem sortit del cinema sense dir res, sense parlar-nos, agafats de la mà com si fóssim dos nàufrags, commocionats pel que acabàvem de veure. Després, asseguts al parc, ta mare ha dit que ho entenia, que ella ho entenia tot. Recordava l’última escena de la pel·lícula: la Gretta dormint al llit després d’haver explicat a en Gabriel, el marit, que un home havia mort per ella quan era jove. "Poor Michael Furey, the poor Michael Furey died for me", li diu la Gretta poc abans de caure rendida al llit.

La teva mare estava profundament trasbalsada, fill. No he sabut què tenia, què hi havia vist a la pel·lícula que l’havia torbat tant. Jo no podia ajudar-la. No em podia treure del cap les darreres paraules d’en Gabriel: upon all the living and the dead, la neu que cau per sobre de tots els vius i els morts.

Ha intentat no plorar, ho he vist. He vist com la mare intentava contenir-se mentre deia que ho entenia, que entenia el drama d’aquella dona.
—La Gretta ha viscut una vida sobrera. Per ella, tot es va acabar el dia que en Michael Furey va morir. Tota la resta no compta, tota la resta no compta per ella —ha dit ta mare, mentre s’esforçava per no plorar, allí asseguda al banc del parc. Ens hi hem quedat una bona estona més, en silenci, sense saber què dir-nos.

Hem arribat a casa i, després de preguntar per tu i d’acomiadar la infermera, la mare ha dit que se n’anava a dormir, que estava molt cansada. Jo he anat a la teva cambra, on he vist que dormies plàcidament, i després he vingut a la sala, on m’he servit un whisky. I com n’és de reconfortant, aquesta cremor, fill. Recordo la primera vegada que el teu avi em va fer tastar el licor. Tenia dotze anys, i em va dir que ja era gran per tastar les coses dels homes.

Quin silenci, a casa, i a fora. Ara el trenca el camió de les escombraries. El grinyol de ferros i motor omple el carrer. Ara engega i es perd carrer avall. No hi ha ningú allà baix; tots deuen estar dormint als seus llits. Demà serà un altre dia, i segurament aquest trasbals s’haurà fos o serà tan sols un record associat a la pel·lícula que hem vist fa unes hores. Ara l’ascensor puja pel forat de l’escala i es queda aturat en algun dels pisos. Algú camina pel replà, allà dalt. Sí, és una gran escena: en Gabriel, sol amb els seus pensaments a l’habitació de l’hotel, rememorant el sopar de Nadal amb les senyoretes Morkan, la sospita que aviat la tia Júlia serà una ombra més i hauran d’anar al seu enterrament. Tot són ombres, tots ells, tots nosaltres ho som.

La mare dorm ara a la seva cambra, fill, jeu al seu llit com la Gretta de la pel·lícula. Potser en el somni retrobarà el temps on tot comptava, potser hi trobarà un recer de pau.
Què he estat jo per ella?, es pregunta en Gabriel a la darrera escena de la pel·lícula, en descobrir que ella havia conegut el veritable amor amb un altre home, molt abans que ell signifiqués res per a ella.

Demà serà diumenge. Anirem a casa els avis si et trobes bé. Estaran contents de veure’t, de tenir-te una estona per a ells. L’avi et traurà a passejar amb la cadira, i així la mare podrà descansar una mica. Darrerament li costa tant dormir...

La Gretta plantada al mig de l’escala. Per què tampoc em puc treure del cap aquella altra imatge? En Gabriel observant la dona plantada al mig de l’escala, amb el rostre girat cap al pis de dalt, d’on algú canta La donzella d’Aughrim. La Gretta profundament trasbalsada, transportada per efecte de la cançó a un temps on un jove Michael Furey encara era viu i la cantava. El rostre il·luminat per la llum que cau del pis de dalt, d’on arriba la música. I per uns moments, ella no està allà, a peu dret a l’escala. La Gretta torna a un temps on un noi, quasi un nen, va morir per ella.

Després de dinar amb els avis tornarem a casa i, si et trobes bé, potser podrem jugar una estona. Aquest matí se’t veia tan cansat... No et quedaven forces ni per agafar els ninos.
Pobre Jan, pobre i estimat Jan. Tot el que has hagut de passar, fill: els ingressos, les proves, les tortures a què t’han sotmès per trobar la manera de salvar-te. La teva mare t’estima molt, Jan. Tots t’estimem molt. La teva professora no sabia quina cara posar quan ahir va venir a portar els dibuixos dels teus companys de classe i tu no la vas reconèixer.

Ara l’ascensor s’engega i grinyola mentre baixa a la porteria, i després puja fins aturar-se al pis de dalt. S’obre la porta i surten al replà els veïns del pis de sobre. Fan bé de riure. A la vella del cinquè li molesta molt l’enrenou que sempre fan; a la teva mare també, diu que et desperten. Però a mi m’agrada que ho facin. Està bé que riguin.

Vas trigar a venir, fill. La teva mare i jo feia temps que et buscàvem. Vas trigar molt, i quan vas arribar i ta mare et va veure, et va acollir als braços com si ja t’esperés, com si ja et conegués. No sé com dir-ho. Totes les dones ho fan. Quan veuen un nadó se’ls posen els braços com barques, automàticament, com si sempre haguessin estat esperant aquell nen. Per això, quan queden embarassades, diuen "estic esperant", i és com si, secretament, sabessin alguna cosa. Com si guardessin un secret que nosaltres no coneixem.

No sé què serà de ta mare el dia que faltis. Jo potser podré suportar-ho. Crec que, a pesar de tot, potser podré suportar-ho. Però temo molt per ella. Sovint la veig entrar a la teva cambra mentre dorms i quedar-s’hi en silenci, mirant-te. Mai goso entrar-hi jo també. Us observo des del passadís, a l’ombra, sense atrevir-me a trencar aquell moment. I feu bonic de veure. Tu, ajagut al teu llit, amb els punys tancats sobre el pit; i ella, com una Mare de Déu, mirant-te, amb el rostre il·luminat per la llumeta groguenca de la làmpada que li cau de dalt. Constituïu alguna cosa completa, tancada, quan esteu els dos junts així, a la teva cambra.

Demà serà un altre dia, com diuen tots quan intenten animar-nos i donar-nos esperança en el futur. Però jo no ho crec. Cada dia és igual. D’ençà que vas néixer, per nosaltres, cada dia ha estat igual.
Què serà de nosaltres quan ja no hi siguis? Si fossis més gran, potser podries parlar amb ta mare, tractar de donar-li suport, que intentés continuar, que ho fes per tu. Però temo molt que no. Ara em temo molt que no. I jo no sé si tindré forces per mirar de convèncer-la.

Ricard Vancells

Huston's The Dead

The Dead. John Huston

Constructor de clavicordis

Ahir vaig veure com un constructor de clavicordis colpejava amb els dits, a-ten-ta-ment, la caixa harmònica que segellaria després, com a tomba definitiva. Semblava talment que truqués a la porta del túmul, esperant anhelant la resposta. Resposta que potser trobava en el so que hi deixaria allí dintre, pels segles. O millor, el so que hi deixaria desapareixent a dintre per sempre més.

Ahir vaig veure com el constructor prenyava el ventre del clavicordi amb una dignitat infinita, contra la mort.

(Sobre el documental "Joan Martí: la construcció d'un clave" de Romà Guardiet)
Ricard Vancells