Me parece escuchar todavía

Mi par d'udir ancora
G. Bizet (Los pescadores de perlas)

Tot estava jugat, el final

Tot estava jugat

Més enllà dels pollancres nus, per on la columna de fum es fonia amb la grisor del cel, una bandada d'aus, canviant de rumb a ventades, feia un xivarri ensordidor. Les aus creuaven la columna de fum i a voltes hom no sabia què era més gris, si el núvol d'ocells, el fum diluint-se en el firmament cendrós, o qualsevol esperança. Eren aquelles hores del capvespre on comença a declinar el dia i els colors i les coses es confonen i el món esdevé una pàtina incerta.

Com era que encara no havien emigrat les aus?, es va preguntar poc abans que aquestes desapareguessin. Tal si l'haguessin escoltat, el silenci havia caigut de cop sobre la vall, sobre les allunyades muntanyes, els boscos d'alzines, les fileres de pollancres vora el camí, la casa per on treia el nas aquella fumera grisa.

A poc a poc s'hi acostava sense perdre de vista el llum groguenc de la finestra, que s’enclava com un interrogant a la façana. Aquell groc retallat en la grisor de la casa era allà baix per atraure'l i ell, arna perduda en la cua del capvespre, s'hi atansava, s'hi deixava caure com cauen totes les coses captivades.

Tot el corredor de la vall s'anaven fonent lentament en la nit i ell no veia per on descendia. El camí de fulles que durant el dia era una encatifada rogenca, esdevenia ara un perillós sender en la penombra. El bosc en els borals del camí, que es perdia cap endins en la foscor, un niu de mirades, i la seva ombra que corria ara enganxada als seus peus una presència inquietant.

Escriure

No escriguis quan et trobis massa ple. Ni ho intentis, sols sortiran frases inútils, mortes. Espera a què cremi la ferida i llavors llença't. És l'únic que depèn de la teva voluntat.

RV

Tot el que no compta

Tot el que no compta

("The Dead" de John Huston)

Hem sortit del cinema sense dir res, sense parlar-nos, agafats de la mà com si fóssim dos nàufrags, commocionats pel que acabàvem de veure. Després, asseguts al parc ta mare ha dit que ho entenia, que ella ho entenia tot. Recordava la darrera escena de la pel·lícula. La Gretta dormint al llit després d'haver explicat a en Gabriel, el marit, que un home havia mort per ella quan era jove. Poor Michael Furey, the poor Michael Furey died for me, li diu la Gretta poc abans de caure rendida al llit.

La teva mare estava profundament trasbalsada, fill. No he sabut què tenia, què hi havia vist en la pel·lícula que l'havia torbat tant. Jo no podia ajudar-la. No em podia treure del cap les darreres paraules d'en Gabriel: upon all the living and the death, la neu que cau per sobre de tots els vius i els morts.

Ha intentat no plorar, ho he vist, he vist com la mare intentava contenir-se mentre deia que ho entenia, que entenia el drama d'aquella dona. "La Gretta ha viscut una vida sobrera, per ella tot es va acabar el dia que Michael Furey va morir. Tota la resta no compta, tota la resta no compta per ella", ha dit ta mare mentre s'esforçava per no plorar, allí asseguda al banc del parc. Ens hi hem quedat asseguts encara una bona estona en aquell banc, en silenci, sense saber què dir-nos més.

Hem arribat a casa i després de preguntar per tu i d'acomiadar la infermera, la mare ha dit que se n'anava a dormir, que estava molt cansada. Jo he anat a la teva cambra on he vist que dormies plàcidament i després he vingut a la sala on m'he servit el whisky. I com n'és de reconfortant aquesta cremor, fill. Recordo la primera vegada que el teu avi em va donar a provar el licor. Tenia 12 anys i em va dir que ja era gran per tastar les coses dels homes.

Quin silenci a casa, i a fora. Ara el trenca el camió de les escombraries. El grinyol de ferros i motor omple el carrer. Ara engega i es perd carrer avall. No hi ha ningú allí a baix, tots deuen estar dormint als seus llits. Demà serà un altre dia i segurament aquest trasbals d'ara s'hagi fos o sigui tan sols un record associat a la pel·lícula que hem vist fa unes hores. Ara l'ascensor puja pel forat de l'escala i es queda aturat en algun dels pisos, algú camina pel replà, allí a dalt. Si, és una gran escena, en Gabriel sol amb els seus pensaments a l'habitació de l'hotel, rememorant el sopar de nadal amb les senyoretes Morkan, la sospita que dintre de poc la tia Júlia serà una ombra més i hauran d'anar al seu enterrament. Tot són ombres, tots ells, tots nosaltres ho som.

Huston's The Dead

The Dead. John Huston

Constructor de clavicordis

Ahir vaig veure com un constructor de clavicordis colpejava amb els dits, a-ten-ta-ment, la caixa harmònica que segellaria després, com a tomba definitiva. Semblava talment que truqués a la porta del túmul, esperant anhelant la resposta. Resposta que potser trobava en el so que hi deixaria allí dintre, pels segles. O millor, el so que hi deixaria desapareixent a dintre per sempre més.

Ahir vaig veure com el constructor prenyava el ventre del clavicordi amb una dignitat infinita, contra la mort.

(Sobre el documental "Joan Martí: la construcció d'un clave" de Romà Guardiet)
Ricard Vancells