Venen les imatges sens saber on ficar-les.
L’esclat de les mines antipersona, els cossos espedaçats, els cossos amputats ballant; la gent que viu a les restes, amb les restes, per tenir una vida.
El no voler-ne saber res del món —del món humà.
Anar a buscar-lo, el món.
Anar a buscar la filla que ha decidit marxar.
La inconsciència de fer-ho posant en risc el fill que et queda.
La mirada pèrdua, fràgil, madura d’aquest fill, sense infància, a penes.
El tren del final, amb la humanitat sencera avançant cap al no-res, únicament seguint una via marcada de rails.
I potser no és poca cosa: la vida sense sentit.
El “com ho has fet?, quin sentit té tot plegat?”.
Cap. No en té cap, de sentit.
La música com un mantra, com el rumor d’un cos bategant.
El batec del cor amb la música; el de l’espectador que dona tombs en cada volta de la pel·lícula, com aquells revolts on pugen, la nit on pugen per aquell camí a dalt, a la foscor.
La desgràcia innombrable, impensable abans —com qualsevol desgràcia.
La pols, la llum, les grans extensions del desert.
Els plànols amplis que deixen respirar —o no.
Sirat: el camí recte que du de l’infern al paradís.
Una ironia, o un senyal.
Sirat, el camí recte a allà mateix on la vida du.
Perquè sí.
Què més... sí, aquest pare desesperat.
El pare també de l’altre fill que li queda, i que no mira per ell.
L’hipnotisme dels grans altaveus amb aquesta música, com les trompetes del judici final.
El leitmotiv que acompanya, com un batec, tota la pel·lícula.
Els rails que apareixen a mesura que s’avança, i que són invisibles més enllà.
Ricard Vancells
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada