La Insistència

Pensava l'altre dia ... la intel·ligència humana es basa en la capacitat de relació entre conceptes. Aquesta capacitat ve donada pel llenguatge, que s’erigeix en oposicions; oposicions a partir de convencions que ens hem donat o, millor dit, que el llenguatge duu per si mateix (qui va ser el primer a dir que allò rodó que penja de l’arbre, que va treure’ns del paradís i que va caure al cap de Newton, li diem poma i no xxl, per distingir-ho de, posem pel cas, d'xxi?). Així doncs, pensem a partir i gràcies a aquestes oposicions.

Com apropar-se a un món, el quàntic, amb aquestes eines? Quan analitzem el comportament de l’electró, que és una partícula i alhora una ona, no estem veient les coses des de l’òptica tancada del nostre raonament, del llenguatge? Perquè veiem oposició o hi interpretem oposició, sense altra possibilitat, donat el món del llenguatge on estem reclosos. La nostra capacitat d’entendre és alhora l’impediment.

Com sortir d’aquest laberint? I si pensem en aquesta imatge, la del laberint, generem la idea que hi ha possibilitat de sortida, quan res no ho fa pensar.

Aquí el que resta és —i no sembla poca cosa— el que anomenem “intuïció”; una habilitat que tenim i que apareix abans de la possibilitat o la feina de nominació. I aquesta feina ve precisament per donar forma o posar en paraules l’“aparició”, aquesta idea informe que intriga, subjuga (la música no parla d’això?).

Potser el que anomenem dualitat ona-partícula —que, com hem vist, anomenem així perquè només podem fer-ho en termes d’oposició, i que és clarament antiintuïtiu— és només (i no és poca cosa) informació, el que anomenem informació, quelcom que es presenta per ser llegit. Això, però, potser només és un postulat. Res no podria fer pensar que allí, on veiem aquest comportament estrany de l’electró, hi hagi quelcom a llegir. Que sols i únicament és.

Com resolen els físics aquest problema amb el llenguatge?, el fet que amb les ulleres del llenguatge conformem una realitat que, d’aquesta manera, ens és enigmàtica?

Puc intuir, entendre, sentir en un flux que anomenem consciència, i que és on som vius. És el que ens fa ser. I aquest sentir no és amb paraules; aquestes venen després del que he sentit o intuït. Com ara mateix, que vaig al darrere, posant paraules a aquesta intuïció que tinc del meu pensar. 

Potser la intuïció és una antena on vibra quelcom aliè (inconscient o supraconscient).

Què és aquesta febre en l’art, de la disciplina que sigui, que empeny a caçar apassionadament allò que s’insinua, que l’artista percep, que l’interpel·la?

Hi ha quelcom i ho sabem perquè insisteix, i si calgués anomenar-lo, caçar-lo amb algun substantiu, proposaria “Insistència”.

... i després vaig acabar recuperant aquesta lectura, i a Eddington en especial.