La veu i la boira (fragment)

...
S’hi acostà, va encendre el llum i semblava una d’aquestes mares de Déu que surten així, amb molta pau, de la fosca dels quadres. S’acostà, s’ajupí i va posar les mans dins el bressol i va fer aparèixer Hermes sota el llum, arraulit dins la barca dels seus braços. “Així deu estar la meva criatura, bressolant-se en l’onatge de la meva panxa”, em vaig dir.
Les dones que havia conegut no agafaven mai les criatures d’aquella manera. Sempre usaven guants a la casa on vaig viure esperant la meva mare, i mai se’ls posaven els braços com barques quan es passaven les criatures unes a les altres, ni mai els hi deien cap nom, ni les miraven als ulls. El nom el coneixíem quan venia a buscar-nos la que ens faria de mare i abans de recollir-nos, ens mirava per tot arreu: els peus, les cames, l’entrecuix, la panxa, els pits, la cova de la gola, els forats del nas, fins als ulls, per ficar-nos-hi la pedra de la seva mirada, i llavors ens donaven el nom. Et dius Albina.
Vaig marxar emboscada pujant per la teulada, i vaig deixar enrere aquella mare de Déu i vaig fer cap a casa nostra, per on entrava el sol fumejant de xafogor per la finestra de la sala. El pare jeia a la seva butaca amb l’estesa de diaris i no els va obrir fins que li vaig dur el vas amb el whisky. Després ens en vàrem anar, la meva criatura i jo, a passar el dia tancades a la cambra. Des de que me n’hi van posar una a dintre entrebancava la porta amb la cadira i no deixava que me n’hi posessin cap altra. 
Quan em llevava era trenc de capvespres i sobre la vànova s’estenien coses meves de dins que la meva criatura treia per jugar mentre jo dormia. Una bossa negre amb tot de caminets negres i grisos, i grumolls fent dibuixos estranys. La meva criatura dormia quan la nit feia capvespre i jo recollia les joguines que havia deixat esteses i feia un embalum amb els llençols que deixava darrere l’armari. “Així el proper dia ho trauré i ella podrà seguir jugant”, em deia.
“La meva criatura deu estar dormint”, pensava, doncs no es movia mentre pujava a les teulades i saltava d’una a l’altra buscant la casa de la dona bruna, mare d’Hermes. Tenia que donar-me pressa per emboscar-me, doncs aquella nit hi havia un munt d’ocells de mentida que anaven d’aquí cap allà com borinots.
Vaig arribar a la casa sense ser descoberta i des de la finestra de la terrassa, sota la fosca del voladís, els veia al fons del passadís. La mare amb els braços com barques i Hermes a dins. S’amorrava al pit, generós, gros com un codony, i ella se’l mirava com mai havia vist que una dona mirés a cap criatura. 
La meva criatura feia la ronsa, no sentia les seves corredisses dins el cos. De sobte, potser pel neguit de veure com aquella mare mirava Hermes, començà a sortir com mai abans l’havia vist fer-ho. M’espitjava les cuixes, l’entrecuix em feia salivera i coïa, i quan vaig obrir les cames, eixarrancada sobre l’empedrat de la terrassa, va lliscar fins a terra. Era plena de grumolls i duia caminets negres i grisos al caparró, i anava embolicada de través amb una bossa fosca, com aquella imatge de senador romà que ens mostraven a la casa quan fèiem escola, quan havíem de seure cadascuna a la nostra cadira per aprendre coses mentre esperàvem la nostra mare. 
La meva criatura no sabia plorar. Estava quieta sobre l’empedrat amb els punys tancats sense obrir boca. Com que encara era molt petitona i a fora hi feia molt fred vaig tractar de tornar-me-la a posar dins, on l’escalfor li tornaria i perdria aquell esglai de viure que se li havia quedat a la cara. Costava que entrés, tenia l’escletxa de l’entrecuix closa. Recordava el que passava amb les pagellides de les roques al mar aquella vegada que ens van dur perquè el coneguéssim, doncs totes ens havíem portat molt bé. Les tocàvem amb un bastonet i elles s’arrapaven a les roques; “veieu com encara son vives?”, ens deia la mare del cinturó de les claus. Passava el mateix amb els musclos que vivien entre els gabinets de les roques, que si els tocàvem es tancaven i de les dues closques en feien una.
Tan sols m’hi vaig poder posar les cames amb els peus menuts davant, poc a poc perquè costava i feia mal, i va arribar fins a la base de la panxa i després a la base del pit, però la carona no. El caparró va quedar de volta cap a dalt i tenia una carona de xineta grassoneta. I així ens vàrem quedar. Jo eixarrancada a terra, amb aquell dolor d’escorxador, i ella sense saber si anar a dins o a fora. 
L’escalfor del meu cos no li arribava a la cara que s’anava tornant blanca i jo vinga a donar-li copets a les galtes per fer-li fugir el fred. Després d’una estona la meva criatura era una criatura que no volia viure a fora i fer-se gran. Era com les que duraven quatre dies a la casa i que després enviaven al camp de gira-sols, a les glaceres o a les granges. Les dones del cinturó negre ens deien que cada gira-sol era la flor d’una criatura que no havia volgut quedar-se entre nosaltres, i que calia dur sota terra. A sobre hi tenien aquella flor i amb allò en tenia prou per saber què era la vida.
La vaig treure del tot a fora i part del seu cos encara guardava la escalfor del meu. Però poc a poc es va anar tornant fred perquè el fred li baixava del cap fins que ja no li va quedava cos per on escampar-se. Després la vaig agafar entre els braços, que els tenia com barques, i em vaig adonar que la dona bruna em mirava des de l’altra cantó de la finestra. Semblava que feia estona que hi era. Hermes ja no se li amorrava al pit i dormia entre els seus braços.

Quasi senza rendermene conto

La Grande Bellezza
Direcció Paolo Sorrentino
Toni Servillo com a Jep Gambardella

Attends, je sais des histoires

 Serge Reggiani. Mon petit garçon

Flordeneu

 Li fa veure Boí, eixa flor que es bada 
d’un caos de granit en les entranyes,
i d’aqueix bosc de puigs, ombres estranyes, 
la roca dels dos Homes Encantats; 
i, dant més brida a les esquerpes daines, 
al cim de Neto maleït s’enfila, 
com qui, vistos los baixos de la vila, 
vol veure-la millor des dels terrats.

Verdaguer. Canigó

Darrere de Dante

Frases escogidas al azar:

Mi alma estaba de carne ya desnuda. Virgilio a Dante

Mordía el presente que estaba por delante.

Son tus palabras resplandores que alumbran este abismo tenebroso.

Antes de hallar mi edad su cuenta plena.

Todos chuparon del saber el pecho.

Vi venir tres sombras que corrian juntamente bajo la áspera lluvia de la pena.

Ved ahí al hombre que baja al infierno y vuelve cuando quiere, trayéndonos noticias de cuantos allí están.

.. si pude yo también no haber llorado al contemplar, en su fatal mutismo, nuestro propio trasunto, que bañaba con lágrimas las nalgas de sí mismo (ánimas que caminan a tientas con la cabeza vuelta del revés)

Dante. La Divina Comedia

Valentia davant el full en blanc

 Original:

O muse, o alto ingegno, or m’aiutate;

o mente che scrivesti ciò ch’io vidi,

qui si parrà la tua nobilitate.

Espanyol:

¡Oh Musas! ¡Oh, alto ingenio! Mi poesía ayudad. Y tú, mente que traduces cuanto he visto, demuestra tu valía. (Versió 1)

Oh Musas! ¡Oh alto ingenio!, ayudadme ahora;

¡Oh mente que escribiste lo que vi!

Aquí se mostrará tu nobleza. (Versió 2)

Català:

Encomaneu-me, Muses, el vostre esclat! Ment, que vas recollir el que jo sentia, revela la noblesa del teu fat! (Traducció canònica de Segarra)

Dante. La Divina Comèdia

Ineludible Dulcinea

Dios sabe si hay Dulcinea o no en el mundo, o si es fantástica o no es fantástica; y estas no son de las cosas cuya averiguación se ha de llevar hasta el cabo. Ni yo engendré ni parí a mi señora, puesto que la contemplo como conviene que sea una dama que contenga en sí las partes que puedan hacerla famosa en todas las del mundo, como son hermosa sin tacha, grave sin soberbia, amorosa con honestidad, agradecida por cortés, cortés por bien criada, y, finalmente, alta por linaje, a causa que sobre la buena sangre resplandece y campea la hermosura con más grados de perfección que en las hermosas humildemente nacidas. 

Cervantes. Don Quijote de la Mancha

(Parte II, Capítulo XXXII)