Efímera tragèdia

Enric Casasses. "El nus la flor"

Buling

L’ALBATROS

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

Charles Baudelaire. “Les flors del mal”
(Versió de Xavier Benguerel)

L‘ALBATROS

Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.

A peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à coté d'eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid!
L'un agace son bec avec un brûle-gueule,
L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait!

Le Poête est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l'archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.


Charles Baudelaire

Àngel caiguda

La peligrosidad del lenguaje es esencialmente doble, en sí, de nuevo, diametralmente opuesta. Por un lado el peligro de la suprema cercanía de los dioses (el lenguaje poético) y con ello la desmesurada aniquilación por parte de ellos, pero a la vez el peligro del más banal desvío y atolladero en la desgastada charlatanería y su apariencia. La ínitma coexistencia de estos dos peligros antagónicos, el peligro de la esencia difícil de soportar (locura o suicidio), y el peligro de la caprichosa contraesencia, eleva al máximo la peligrosidad del lenguaje. Peligrosidad que es en su determinación esencial más originaria. Su esencia más pura se despliega inicalmente en la poesía. Ella es el lenguaje originario de un pueblo. El decir poético empero decae, deviene porsa primero de buena calidad, luego mala y finalmente charlatanería. 

Martin Heidegger. Los Himnos de Hölderlin, “Germania” y “El Rin”

Què fer amb un cos

    Reinhoud d’Haese

Felisberto

No creo que solamente deba escribir lo que sé, sino también lo otro.

Felisberto Hernández

La casa de mi mateix

L’acte darrer

Quan de vegades entro,

a poc a poc, a la petita casa

de mi mateix,

amb pas humit, a fil de matinada,

deixant a fora els arbres expectants,

un tremolor d’herba tocada

per l’esbatec del primer vent del dia,

vagits de llum,

m’adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor,

quin moviment d’entrades i sortides

inútils, que el celler està buit

—car hom beu molt—, de restes de vianda

ja freda als plats –car hom menja a deshora,

de pressa i malament—,

que el vell fogó vessa de cendres

anteriors de focs que s’extingiren

fa molt de temps, però que no permeten

al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de canviar els costums i que he d’emprendre

reformes radicals.

                            No sé quines, però,

car les parets estan molt primparades,

el sostre foradat, i les esquerdes

són tantes que el difícil és veure

què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant

glòries antigues, fetes

d’amor, les flors en un jardí, recapte

de vida i mort ensems,

que jo sóc flama

d’un ardor que no cessa,

que en mi reneix Orfeu i que he dreçat

l’arbre del cant fins a l’orella casta

d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,

com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic

així de sol i fred i desganat,

que per molt que em proclami

del costat de la vida,

quan sobre el mar llisca la barca

dominical i cau verticalment,

ferint-me, el llamp d’Apol·lo,

i una calitja d’or tremola

davant els ulls,

que en ser que em trobi dins el llit

de les darreres núpcies,

m’espantaré del fred que ha d’arribar-me

quan les cuixes de gel em tocaran,

i que em faré enrere de tot,

covardament, com l’atrapat

en una gran mentida,

i que tot jo tremolaré

i no sabré cap on girar-me

ni què invocar.

                       No crec en els beuratges

ni tampoc en els altres

consols.

              Altra vegada sóc

al lloc mateix on sempre arribo

quan baixo lentament al soterrani

de la petita casa

de mi mateix. 

Joan Vinyoli. Realitats

Infància

Tremendu

No em dóna la gana de sortir, no hi aniré. Al pare i a la mare els agrada que vagi a comprar el pa, que tregui a passejar al Punki, que pugi al terrat a recollir la roba estesa, que faci això i allò altra. Però a mi no em dóna la gana, no senyor. A mi m'agrada quedar-me aquí a la meva cambra, inventar les meves històries i jugar amb vosaltres, soldadets. Si volen que faci alguna cosa que m'ho demanin bé. Què és això de cridar-me d'aquesta manera!

A més ara plou i ni de broma sortiré de casa. Que pixi a la terrassa el cony de gos i que es mullin les calces de l'àvia al terrat. Segur que els hi anirà bé, a veure si desapareix d'una vegada aquell cony de taca. A més tinc deures jo, i si no els faig, la pesada de la senyoreta em posarà una altra nota a l'agenda i ja la tornarem a tenir. Que no entenen que no puc estar tot el dia amunt o avall amb l'agenda? Com si no tingués altra cosa a fer!

A mi m'agrada jugar amb vosaltres i fer els meus experiments amb les medicines. L'Altre dia vaig fer una bona alquímia amb les pastilles de la tensió de l'àvia, la til·la i les que pren la mare per anar a dormir. Vaig aixafar-ho tot i ho vaig remenar amb una miqueta de llet i l'àvia no va notar cap cosa estranya quan ho va prendre. Mai va a dormir sense la seva tisana, i el dimecres se la va prendre amb la llet. La mala llet, no la que pren habitualment. Va dir que anava a dormir i vaig anar corrents a la cuina a preparar-li. Va estar molt contenta de tenir un nét tan servicial.

Ja fa dos dies que dorm. La mare vol avisar al metge i jo li he dit que, si vol, ja la desperto jo. Però la mare diu que no se'n refia. Ja ho veieu. No vol que entri a la seva cambra i jo no entenc el motiu. Jo vull que l'àvia es desperti i m'ho expliqui. Vaig llegir al Muy Interesante que uns científics russos han fet un experiment amb micos subministrant-los una espècie de cosa per tal que dormin una estesa d'hores. I resulta que han descobert que somien més o menys com les persones i a més quan es desperten estan com si anessin de cantó com ho fa el veí del cinquè. A veure l'àvia com es desperta. Haig d'estar a l'aguait i mirar de fer-li unes quantes fotografies per documentar-ho tot. Ja us ho he dit, a mi m'agraden molt els experiments i quan sigui gran segur que descobriré alguna cosa que no s'ha vist mai.

Buf! Ja no hi és

Els catalans tenim la pàtria a la poesia. És per això que quan ens la sabem nostra, quan la toquem amb els dits, la fem fonedissa?
RV

Las palabras son gente

Las palabras son gente. “Ídolo” por ejemplo, empieza pronto subiéndose al altar, o “sorpresa” que se pone un dedo a los labios y se quiere callada. “Chopo” hace ruido a sabiendas y deja al viento colarse entre medio de sus altas sílabas. “Final” tiene algo de curva asintótica, con ese “ele” encaramada a la punta de la lengua. “Pino” es irrebatible. “Yo” abre un ojo y se asusta de sí misma frente al espejo. “Madrugada” se vive larga y suave y hace abrir la boca. “Crepúsculo” en cambio, tiene ese túnel al final y se presenta con un cielo de olas encrespadas. “Sueño” se tapa con su pequeña tilde, deja el resto a descubierto y finaliza en un embudo. “Mañana” es toda abierta, amplia, se pone pronto el sombrero. “Tarde” es algo parecido a una casita de madera en otoño frente al fuego y por eso pide llevar el tejado en mayúscula, para verse firme. “Muerte” sonríe siempre siempre con las encías prietas y sus “es” solo miran al final. “Subidón” salta, “agachado” se aplasta, “caído” se espachurra desde muy alto y durante mucho tiempo. “Camisa” se pone a rezar bien limpita y se cubre con una capota ventilada, que le encalza bien. “Montaña” es sincera desde el principio, tiene una planicie con niebla, y seguramente le gusta a la mañana. Y así hasta “Infinito”, que es secretamente femenino y se sabe línea larga y finísima.

Ricard Vancells

Poema perdut

Poema perdut

He perdut un poema que vaig escriure no fa gaire,

i començava amb una frase que arribava.

Arribava la frase així, tota solta,

dient-se ella sola, amb les seves paraules,

i vaig anar corrents a escriure-les no sé on.

Ara aquelles paraules s'han perdut.

Potser han tornat allí d'on venien,

fent cap al lloc on s'ajunten 

sota les ordres d'un innominat destí.

S'han esmunyit, i ara ja són lliures.

Ja no viuran mai més encadenades

per sentits fugissers, capriciosos, 

obertes al millor postor.

Se n’han anat per sempre,

per sempre lliures.

I qui sap si a voltes, un dia,

quan menys les esperi elles tornin,

com si fossin una música,

una música per sempre antiga.

Per dir-te, mira! 

Era aquell el sentit,

és aquesta la renúncia.

Ricard Vancells

Calvari

Amb la crucifixió del seu fill, Déu finalment donà exemple. Allò que es va detenir abans amb Abraham (el parricidi d’Isaac obeint el desig massiu de Déu). Allò que no es va dur a terme llavors, en el pla humà, ho va realitzar Déu mateix a la creu, a l’any zero, davant la mirada aterrada de tots.
No quedava altra que acotar el cap. Totes aquestes figures agenollades, ajupides davant la creu, en la sèrie infinita de la història de la representació. Totes plasmant el moment on s’associen assassinat i acatament.
Encara estem aquí. No cal pintar cap genuflexió més. La duem marcada a la pell, ordida a les entranyes i en la repetició quotidiana.

RV

Lligats

Silban los barcos amarrados en el puerto.
RV

Enganxoses

He vist una serp dissecada dins una vitrina. “No hi és”, he pensat. És el que passa amb les paraules. Són com apuesta serp dissecada, que s’imposen amb la seva carcassa.
RV

El glop en el got

En la cançó les paraules es presten a la música i alliberen la seva pesada càrrega. S'aplanen, fluctuen, es ressignifiquen, es buiden com el glop en el got.
RV

Impotents, les paraules

Tota música és promesa de paraula. T'explica coses que solament les paraules podrien dir, si hi arribessin.
RV

Guspira

Quan la música i les paraules s'ajunten en la cançó, tornen aquestes a tastar la llet de la qual brotaren.
RV

Això

Escribir: decirle a cada cosa su palabra.
RV

Patíbul

Caminàvem en silenci fent fila pel passadís (s'escoltaven les nostres passes pels taulons de fusta sota nostre). Ens dirigíem a la sala de vetlles on es faria el panegíric per l'oncle mort. I no importava l'edat en l'ordre de la comitiva, ni l'estat de salut de cadascú de nosaltres, ni el ritme amb el que caminàvem. Tots érem a la fila.
RV

Forat negre

El vacío nos rodea y en el centro nuestro agujero, por escribir.
RV

Riesgo

Ocurrencia arriesgada: ¿por qué lo que ocurre es siempre lo que no hemos pensado?
RV