Els Encantats és un blog d’escriptura i reflexió de Ricard Vancells.
Un espai dedicat a la paraula, la memòria i l’experiència, amb textos literaris i assagístics.
El blog recull entrades pròpies i forma part d’un projecte personal de pensament i escriptura
5 de gener del 2026
27 de desembre del 2025
La Insistència
Pensava l'altre dia ... la intel·ligència humana es basa en la capacitat de relació entre conceptes. Aquesta capacitat ve donada pel llenguatge, que s’erigeix en oposicions; oposicions a partir de convencions que ens hem donat o, millor dit, que el llenguatge duu per si mateix (qui va ser el primer a dir que allò rodó que penja de l’arbre, que va treure’ns del paradís i que va caure al cap de Newton, li diem poma i no xxl, per distingir-ho de, posem pel cas, d'xxi?). Així doncs, pensem a partir i gràcies a aquestes oposicions.
Com apropar-se a un món, el quàntic, amb aquestes eines? Quan analitzem el comportament de l’electró, que és una partícula i alhora una ona, no estem veient les coses des de l’òptica tancada del nostre raonament, del llenguatge? Perquè veiem oposició o hi interpretem oposició, sense altra possibilitat, donat el món del llenguatge on estem reclosos. La nostra capacitat d’entendre és alhora l’impediment.
Com sortir d’aquest laberint? I si pensem en aquesta imatge, la del laberint, generem la idea que hi ha possibilitat de sortida, quan res no ho fa pensar.
Aquí el que resta és —i no sembla poca cosa— el que anomenem “intuïció”; una habilitat que tenim i que apareix abans de la possibilitat o la feina de nominació. I aquesta feina ve precisament per donar forma o posar en paraules l’“aparició”, aquesta idea informe que intriga, subjuga (la música no parla d’això?).
Potser el que anomenem dualitat ona-partícula —que, com hem vist, anomenem així perquè només podem fer-ho en termes d’oposició, i que és clarament antiintuïtiu— és només (i no és poca cosa) informació, el que anomenem informació, quelcom que es presenta per ser llegit. Això, però, potser només és un postulat. Res no podria fer pensar que allí, on veiem aquest comportament estrany de l’electró, hi hagi quelcom a llegir. Que sols i únicament és.
Com resolen els físics aquest problema amb el llenguatge?, el fet que amb les ulleres del llenguatge conformem una realitat que, d’aquesta manera, ens és enigmàtica?
Puc intuir, entendre, sentir en un flux que anomenem consciència, i que és on som vius. És el que ens fa ser. I aquest sentir no és amb paraules; aquestes venen després del que he sentit o intuït. Com ara mateix, que vaig al darrere, posant paraules a aquesta intuïció que tinc del meu pensar.
Com apropar-se a un món, el quàntic, amb aquestes eines? Quan analitzem el comportament de l’electró, que és una partícula i alhora una ona, no estem veient les coses des de l’òptica tancada del nostre raonament, del llenguatge? Perquè veiem oposició o hi interpretem oposició, sense altra possibilitat, donat el món del llenguatge on estem reclosos. La nostra capacitat d’entendre és alhora l’impediment.
Com sortir d’aquest laberint? I si pensem en aquesta imatge, la del laberint, generem la idea que hi ha possibilitat de sortida, quan res no ho fa pensar.
Aquí el que resta és —i no sembla poca cosa— el que anomenem “intuïció”; una habilitat que tenim i que apareix abans de la possibilitat o la feina de nominació. I aquesta feina ve precisament per donar forma o posar en paraules l’“aparició”, aquesta idea informe que intriga, subjuga (la música no parla d’això?).
Potser el que anomenem dualitat ona-partícula —que, com hem vist, anomenem així perquè només podem fer-ho en termes d’oposició, i que és clarament antiintuïtiu— és només (i no és poca cosa) informació, el que anomenem informació, quelcom que es presenta per ser llegit. Això, però, potser només és un postulat. Res no podria fer pensar que allí, on veiem aquest comportament estrany de l’electró, hi hagi quelcom a llegir. Que sols i únicament és.
Com resolen els físics aquest problema amb el llenguatge?, el fet que amb les ulleres del llenguatge conformem una realitat que, d’aquesta manera, ens és enigmàtica?
Puc intuir, entendre, sentir en un flux que anomenem consciència, i que és on som vius. És el que ens fa ser. I aquest sentir no és amb paraules; aquestes venen després del que he sentit o intuït. Com ara mateix, que vaig al darrere, posant paraules a aquesta intuïció que tinc del meu pensar.
Potser la intuïció és una antena on vibra quelcom aliè (inconscient o supraconscient).
Què és aquesta febre en l’art, de la disciplina que sigui, que empeny a caçar apassionadament allò que s’insinua, que l’artista percep, que l’interpel·la?
Hi ha quelcom i ho sabem perquè insisteix, i si calgués anomenar-lo, caçar-lo amb algun substantiu, proposaria “Insistència”.
... i després vaig acabar recuperant aquesta lectura, i a Eddington en especial.
Què és aquesta febre en l’art, de la disciplina que sigui, que empeny a caçar apassionadament allò que s’insinua, que l’artista percep, que l’interpel·la?
Hi ha quelcom i ho sabem perquè insisteix, i si calgués anomenar-lo, caçar-lo amb algun substantiu, proposaria “Insistència”.
... i després vaig acabar recuperant aquesta lectura, i a Eddington en especial.
6 de desembre del 2025
Jo tinc una mort petita
Presència de la mort
Dona bo la llum:
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D' esperança l' aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n'era tota
bandera d' estiu.
Somrigué l' infant
a l' adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir...
La cambra vibrava;
ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l' endevinava?
Fou la galta pàl·lida
que em digué la mort.
Jota de Morir
Quan me mori no em vestiu,
només rentau-me la cara.
Dau a una nina el nom meu,
vull partir amb l'ànima clara.
Si partesc, amigues meves,
plorau, que jo ploraria.
Si mai després feis memòria,
que només quedi alegria.
Si mai me mor tota sola,
no me plorarà ningú.
Guardaré tres llagrimetes
per poder plorar-te a tu.
Si la mort m'aplega jove,
no me deu cap sepultura.
Enterrau-me dins les ones
perquè la mar tot ho cura.
Quan me mori, mumareta,
no m'enterreu vós a mi.
Fa plorar enterrar una mare,
enterrar un fill fa morir.
Clara Fiol Dols
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D' esperança l' aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n'era tota
bandera d' estiu.
Somrigué l' infant
a l' adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir...
La cambra vibrava;
ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l' endevinava?
Fou la galta pàl·lida
que em digué la mort.
Clementina Arderiu
Quan me mori no em vestiu,
només rentau-me la cara.
Dau a una nina el nom meu,
vull partir amb l'ànima clara.
Si partesc, amigues meves,
plorau, que jo ploraria.
Si mai després feis memòria,
que només quedi alegria.
Si mai me mor tota sola,
no me plorarà ningú.
Guardaré tres llagrimetes
per poder plorar-te a tu.
Si la mort m'aplega jove,
no me deu cap sepultura.
Enterrau-me dins les ones
perquè la mar tot ho cura.
Quan me mori, mumareta,
no m'enterreu vós a mi.
Fa plorar enterrar una mare,
enterrar un fill fa morir.
Clara Fiol Dols
5 de novembre del 2025
No decía palabras
No decía palabras,
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante,
porque ignoraba que el deseo es una pregunta
cuya respuesta no existe,
una hoja cuya rama no existe,
un mundo cuyo cielo no existe.
La angustia se abre paso entre los huesos,
remonta por las venas
hasta abrirse en la piel,
surtidores de sueño
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.
Un roce al paso,
una mirada fugaz entre las sombras,
bastan para que el cuerpo se abra en dos,
ávido de recibir en sí mismo
otro cuerpo que sueñe;
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne,
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo.
Aunque sólo sea una esperanza
porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe.
Luís Cernuda
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante,
porque ignoraba que el deseo es una pregunta
cuya respuesta no existe,
una hoja cuya rama no existe,
un mundo cuyo cielo no existe.
La angustia se abre paso entre los huesos,
remonta por las venas
hasta abrirse en la piel,
surtidores de sueño
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.
Un roce al paso,
una mirada fugaz entre las sombras,
bastan para que el cuerpo se abra en dos,
ávido de recibir en sí mismo
otro cuerpo que sueñe;
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne,
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo.
Aunque sólo sea una esperanza
porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe.
Luís Cernuda
17 d’octubre del 2025
Trampa trauma
Demanda de reparación: que la respuesta esté a la altura del daño sufrido. Siempre imposible. Se pueden hacer, pedir sin cesar, grandes cosas —a menudo crearlas—, pero hay un resto que jamás se sustituye, que nunca podrá decir la última palabra del trauma. Porque no la tiene. Es un agujero, y en un agujero no hay palabras. No se las va a encontrar ahí.
El castillo freudiano —la gran creación— existe para decir, para buscar ese agujero. Pero para ello meten al sujeto: aquel que podría decir. Decir y decir, una y otra vez, y una vez más. Lo meten porque el trauma lo concierne; desde fuera lo concierne. Es un fantasma llamando a la puerta del armario, siempre a la espera de salir. ¿Qué hace ahí el fantasma? ¿Por qué a él? ¿Qué hizo para merecerlo?
Dicen: “Tiene que buscar el punto que le concierne.”
Pero ¿no es esa la maniobra de Freud? ¿Meter, inventar el inconsciente para tapar el agujero del trauma? ¿Hacer de ese agujero un fantasma que interpela, hacer de ese enigma del agujero una pregunta?
Pero ¿cómo nombrar lo innombrable?, ¿qué hacer con un padre abusador?
Crea un gran castillo teórico y mételo dentro. Y en ese castillo habrá monstruos innombrables que den forma, que tapen lo innombrable: tu padre abusador.
Es una maniobra, una mentira, una creación. Útil, como muchas creaciones —El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha y tantas otras—, pero la verdad que anuncia viene coja. Porque no hay verdad última, ni sentido de nada, solo la nada: esa nada sin sentido, más ruidosa que el viento del huracán, que el trueno de la tormenta. Solo ruido podemos esperar.
Que no nos vengan con concernimiento. Porque sí, están a la altura del trauma, pero están de su lado, aliados a él, cuando nos convocan a significar, asociar, discurrir, como él.
A nosotros, por nuestra parte, siempre nos quedará escupirle en la cara.
Ricard Vancells
El castillo freudiano —la gran creación— existe para decir, para buscar ese agujero. Pero para ello meten al sujeto: aquel que podría decir. Decir y decir, una y otra vez, y una vez más. Lo meten porque el trauma lo concierne; desde fuera lo concierne. Es un fantasma llamando a la puerta del armario, siempre a la espera de salir. ¿Qué hace ahí el fantasma? ¿Por qué a él? ¿Qué hizo para merecerlo?
Dicen: “Tiene que buscar el punto que le concierne.”
Pero ¿no es esa la maniobra de Freud? ¿Meter, inventar el inconsciente para tapar el agujero del trauma? ¿Hacer de ese agujero un fantasma que interpela, hacer de ese enigma del agujero una pregunta?
Pero ¿cómo nombrar lo innombrable?, ¿qué hacer con un padre abusador?
Crea un gran castillo teórico y mételo dentro. Y en ese castillo habrá monstruos innombrables que den forma, que tapen lo innombrable: tu padre abusador.
Es una maniobra, una mentira, una creación. Útil, como muchas creaciones —El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha y tantas otras—, pero la verdad que anuncia viene coja. Porque no hay verdad última, ni sentido de nada, solo la nada: esa nada sin sentido, más ruidosa que el viento del huracán, que el trueno de la tormenta. Solo ruido podemos esperar.
Que no nos vengan con concernimiento. Porque sí, están a la altura del trauma, pero están de su lado, aliados a él, cuando nos convocan a significar, asociar, discurrir, como él.
A nosotros, por nuestra parte, siempre nos quedará escupirle en la cara.
Ricard Vancells
10 d’octubre del 2025
Sirat
Venen les imatges sens saber on ficar-les.
L’esclat de les mines antipersona, els cossos espedaçats, els cossos amputats ballant; la gent que viu a les restes, amb les restes, per tenir una vida.
El no voler-ne saber res del món —del món humà.
Anar a buscar-lo, el món.
Anar a buscar la filla que ha decidit marxar.
La inconsciència de fer-ho posant en risc el fill que et queda.
La mirada pèrdua, fràgil, madura d’aquest fill, sense infància, a penes.
El tren del final, amb la humanitat sencera avançant cap al no-res, únicament seguint una via marcada de rails.
I potser no és poca cosa: la vida sense sentit.
El “com ho has fet?, quin sentit té tot plegat?”.
Cap. No en té cap, de sentit.
La música com un mantra, com el rumor d’un cos bategant.
El batec del cor amb la música; el de l’espectador que dona tombs en cada volta de la pel·lícula, com aquells revolts on pugen, la nit on pugen per aquell camí a dalt, a la foscor.
La desgràcia innombrable, impensable abans —com qualsevol desgràcia.
La pols, la llum, les grans extensions del desert.
Els plànols amplis que deixen respirar —o no.
Sirat: el camí recte que du de l’infern al paradís.
Una ironia, o un senyal.
Sirat, el camí recte a allà mateix on la vida du.
Perquè sí.
Què més... sí, aquest pare desesperat.
El pare també de l’altre fill que li queda, i que no mira per ell.
L’hipnotisme dels grans altaveus amb aquesta música, com les trompetes del judici final.
El leitmotiv que acompanya, com un batec, tota la pel·lícula.
Els rails que apareixen a mesura que s’avança, i que són invisibles més enllà.
Ricard Vancells
L'escala blanca
Un petit cotxe negre pujava per la carretera de corbes entre els arbres. El conduïa un home de mitjana edat, i al seu cantó seia una dona una mica més jove. Durant tot el trajecte de pujada no van creuar paraula. La carretera conduïa a un vell casalot a dalt de tot del turó, sobre la ciutat. S'albiraven altres turons arrenglerats, com una serralada, però aquest era l'únic que encara conservava l'arbreda intacta. Els altres estaven atapeïts d'edificis i cases fins a la carena.
En arribar a la muralla, el cotxe va travessar la gran porta de ferro i s'introduí dintre el recinte. Va arribar fins a l'entrada. Una escalinata de graons grisos, desgastats, del mateix color que la façana del gran casalot, un antic edifici modernista adaptat per fer-hi una residència de gent gran.
—Has de venir a buscar-me en una hora. Si us plau, no triguis més d'una hora —va dir-li ella.
—No et preocupis, no m'entretindré com la setmana passada. Allò ja t'ho vaig explicar, no va ser culpa meva, em van entretenir a la botiga.
—El mes vinent jo no podré, ja t'ho vaig dir, seré fora, ella ni se n'assabentarà.
—No ho sé, a vegades...
—No, a vegades no, ella mai s’adona de res.
—El que tu diguis, ja saps el que en penso.
Va sortir del cotxe, va tancar amb un cop de porta i abans de dirigir-se a l'edifici es va girar i va picar al vidre. Ell va accionar la finestra automàtica des de dintre. Semblava impacient. Ella va dir:
—Està bé, ja en parlarem. No se n'adona i tu no ho veus. Sempre t'has posat de part d'ella, i ara perquè repapieja i té el cervell fos com un gelat sota el sol, ho hem de fer tots. Li hem de seguir el corrent. Res de nou.
El germà la va observar mentre caminava en direcció al gran edifici i pujava les escales. Després arrencà el cotxe, va sortir del recinte i es va perdre carretera avall en direcció a la ciutat.
La dona va entrar al vestíbul de l’edifici, un espai molt ampli, de sostres alts i terra enrajolat de ceràmiques amb sanefes. Es va creuar amb un home gran que anava amb una cadira de rodes elèctrica. No el va veure venir, tenia tota l'atenció posada en l'escala del fons, que conduïa al pis superior. L'home li passà pel davant molt ràpid i poc va faltar perquè no xoquessin. Ella, que anava caminant distreta en direcció a l'escalinata, es va aturar de cop i per uns instants va semblar desconcertada. L'home continuà la carrera.
Passat aquell instant es recuperà i es dirigí a l'escala. Podia agafar l'antic ascensor del vestíbul o el modern del passadís que hi havia a la seva dreta, però va decidir accedir al primer pis per l’escala que pujava fent una gran corba. Era una àmplia escalinata de marbre que tenia els voladissos dels graons desgastats, com la barana i la balustrada de marbre. En el lloc del pom s'hi erigia l'escultura daurada estil Art déco d'una dona que, voltant sobre ella mateixa, mirava al cel.
Quan va arribar al pis superior es va aturar i va donar un cop d'ull pel forat de l'escala. Des d'allí dalt, la figura que presidia el pom s'alçava des del centre de l'espai buit del fons. Es va quedar allí uns segons, amb el mateix desconcert al rostre que quan havia tingut el petit incident.
Quan entrà a l'habitació va veure que l’anciana no estava sola. Una infermera l'acabava de vestir i en aquell moment seia a la butaca i es disposava a pentinar-la.
—No es preocupi, ja ho faré jo —va dir només arribar.
—Com vulgui, sí, li agradarà. L'altre dia quan vostè va marxar em va dir que algú li havia arreglat molt bé els cabells. Es nota que en vostè confia, en vostè i el seu germà. A mi em va costar una mica més. Ja sap. La senyora es fa valer! —va dir, mirant a la dona gran que seia a la butaca del cantó de la finestra.
—Ja, el meu germà també pensa com vostè. Jo crec que tant se li'n dona.
La infermera va recollir el paquet de bolquers que hi havia sobre el llit.
—Si vol alguna cosa, ja sap on soc —va dir mentre sortia al passadís.
Es van quedar soles. Feia un capvespre de tardor molt clar, lluminós. La llum del sol entrava a raig per la finestra. La dona gran, amb els ulls tancats sota la claror, no deia res.
—L'escalfor del sol —va dir sortint del silenci—, sempre m'ha agradat torrar-me sota el sol. Sap? Jo una vegada vaig tenir un fill, i una filla també, crec, i quan eren petits els dúiem a la platja. Ell mai volia sortir de l'aigua i son pare sempre el cridava enfadat quan havíem de marxar. El meu fill, Francesc es diu, ho sap això?, sempre ha estat molt espavilat. Ve cada setmana a veure'm, no falla mai. Ella no; es veu que va molt enfeinada. A vostè la conec d'altres vegades … o m’ho sembla? —va dir abans d'intentar girar-se per observar-la, però no va poder.
L’anava pentinant des de darrere la butaca mentre la dona gran parlava, i de tant en tant deixava la mirada perduda en la visió de la ciutat emmarcada per la finestra.
—Què en sap d'ella? —va preguntar, mentre deixava caure el braç amb el raspall i sense deixar de mirar per la finestra l'estesa de teulades dels edificis del voltant que queien pels turons veïns.
—D’ella? No sé, no me'n recordo gaire. Sempre ha estat molt desmanegada, una nena menuda desmanegada. Al seu pare i a mi ens va costar molt. Ja sap, a vegades venen els fills de cara i a vegades t'arriben de natges, i aquesta va venir de natges. Vostè l'hauria de conèixer, potser té la seva edat, no, que vostè sembla més jove. La nena, ja li dic, és una menuda desmanegada, mai duria els cabells tan ben recollits com els du vostè.
Ella va tornar a raspallar-li els llargs cabells blancs. Durant una estona tan sols se sentia el brunzit que feien les pues del raspall passant una vegada i una altra per la llarga cabellera. Se li feien uns tirabuixons llargs amb cada una de les passades. La dona gran tancava els ulls sota el sol que entrava a borbollons per la finestra i semblava endormiscada.
Ella quedà a peu dret a l'ombra de la paret, al cantó del forat de la finestra, i es mirà la dona des de dalt, darrere la butaca, sense dir res.
Va entrar una altra infermera per dir que el sopar seria a les set, com cada dia, al menjador principal del tercer pis, i va deixar a sobre el llit uns papers.
—Ompli'ls abans d'anar-se'n. No sé si ja li han explicat perquè soc nova. Hi ha de posar el seu nom, el de la seva mare i el nombre de l'habitació. —Va marxar i se'n va endur l'orinal ple de sota el llit.
—La nena, sap? A vegades ni me'n recordo d'ella. El nen no falla mai. Cada setmana, plogui o nevi, està aquí com un clau.
—Avui no ha vingut —diu ella—, avui sembla que se n'ha oblidat o que ha tingut alguna cosa més important que fer.
—Sí, és estrany, és la primera vegada que passa —va dir l’anciana obrint molt els ulls—, però no m'hauria de preocupar. A la meva edat em preocupo per tot. Segur que haurà tingut alguna cosa important a la feina. Treballa a una gran empresa, sap? Té un càrrec rellevant i sempre treu temps per anar a veure la seva mare.
Li explicà sobre el fill empresari, sobre el marit que estava fent un viatge —això li havien dit—, i sobre una veïna de la residència que feia dies que no veia i que la preocupava. Aquella dona de l'habitació del cantó estava sola, mai l'anava a visitar ningú.
—Té una filla, sap?, la veïna té una filla, però no ve mai a veure-la.
Va voler girar-se per dir-li alguna cosa, però li costava molt fer la torsió del cos i del coll que calia fer per mirar-la directament. Ella va sortir del darrere, va donar la volta a la butaca i es va aturar davant de seu.
—Saps? Hi ha una infermera que se t'assembla, aquí. Du els cabells recollits com tu, ben recollits, sempre l’hi dic, vostè s'assembla una mica a la meva filla. Li he dit que tinc un nen i una nena i que el meu marit està de viatge? Sap que el meu fill treballa per una gran empresa i que la meva filla és una mica desmanegada?
A través de la finestra es veia l'estesa de taulats que davallaven pel turó. Començaven a encendre's alguns llums a les cases, aquí, allí, desordenadament. Va marxar després que entrés la infermera. Abans de sortir de l'habitació es va girar i va veure com la cuidadora ajudava la mare a aixecar-se de la butaca.
Va caminar lentament pel passadís de rajoles de ceràmica fins a arribar a l'escala que baixava al vestíbul. Es va aturar un moment i va mirar enrere, en direcció al fons del corredor des d'on havia vingut. La porta de l'habitació estava entreoberta. En va sortir la infermera que havia vist posant a la mare al llit, va tancar la porta al seu darrere i va entrar en una altra habitació.
Ella va girar cua i començà a descendir per l'escala de pedra blanca. Baixava a poc a poc mentre passava la mà per la barana de marbre. Arribant a baix va observar l’escultura daurada que feia aquella torsió, mirant cap a dalt pel forat de l'escala, s'aturà i la resseguí uns instants amb la punta del dit.
Ricard Vancells
En arribar a la muralla, el cotxe va travessar la gran porta de ferro i s'introduí dintre el recinte. Va arribar fins a l'entrada. Una escalinata de graons grisos, desgastats, del mateix color que la façana del gran casalot, un antic edifici modernista adaptat per fer-hi una residència de gent gran.
—Has de venir a buscar-me en una hora. Si us plau, no triguis més d'una hora —va dir-li ella.
—No et preocupis, no m'entretindré com la setmana passada. Allò ja t'ho vaig explicar, no va ser culpa meva, em van entretenir a la botiga.
—El mes vinent jo no podré, ja t'ho vaig dir, seré fora, ella ni se n'assabentarà.
—No ho sé, a vegades...
—No, a vegades no, ella mai s’adona de res.
—El que tu diguis, ja saps el que en penso.
Va sortir del cotxe, va tancar amb un cop de porta i abans de dirigir-se a l'edifici es va girar i va picar al vidre. Ell va accionar la finestra automàtica des de dintre. Semblava impacient. Ella va dir:
—Està bé, ja en parlarem. No se n'adona i tu no ho veus. Sempre t'has posat de part d'ella, i ara perquè repapieja i té el cervell fos com un gelat sota el sol, ho hem de fer tots. Li hem de seguir el corrent. Res de nou.
El germà la va observar mentre caminava en direcció al gran edifici i pujava les escales. Després arrencà el cotxe, va sortir del recinte i es va perdre carretera avall en direcció a la ciutat.
La dona va entrar al vestíbul de l’edifici, un espai molt ampli, de sostres alts i terra enrajolat de ceràmiques amb sanefes. Es va creuar amb un home gran que anava amb una cadira de rodes elèctrica. No el va veure venir, tenia tota l'atenció posada en l'escala del fons, que conduïa al pis superior. L'home li passà pel davant molt ràpid i poc va faltar perquè no xoquessin. Ella, que anava caminant distreta en direcció a l'escalinata, es va aturar de cop i per uns instants va semblar desconcertada. L'home continuà la carrera.
Passat aquell instant es recuperà i es dirigí a l'escala. Podia agafar l'antic ascensor del vestíbul o el modern del passadís que hi havia a la seva dreta, però va decidir accedir al primer pis per l’escala que pujava fent una gran corba. Era una àmplia escalinata de marbre que tenia els voladissos dels graons desgastats, com la barana i la balustrada de marbre. En el lloc del pom s'hi erigia l'escultura daurada estil Art déco d'una dona que, voltant sobre ella mateixa, mirava al cel.
Quan va arribar al pis superior es va aturar i va donar un cop d'ull pel forat de l'escala. Des d'allí dalt, la figura que presidia el pom s'alçava des del centre de l'espai buit del fons. Es va quedar allí uns segons, amb el mateix desconcert al rostre que quan havia tingut el petit incident.
Quan entrà a l'habitació va veure que l’anciana no estava sola. Una infermera l'acabava de vestir i en aquell moment seia a la butaca i es disposava a pentinar-la.
—No es preocupi, ja ho faré jo —va dir només arribar.
—Com vulgui, sí, li agradarà. L'altre dia quan vostè va marxar em va dir que algú li havia arreglat molt bé els cabells. Es nota que en vostè confia, en vostè i el seu germà. A mi em va costar una mica més. Ja sap. La senyora es fa valer! —va dir, mirant a la dona gran que seia a la butaca del cantó de la finestra.
—Ja, el meu germà també pensa com vostè. Jo crec que tant se li'n dona.
La infermera va recollir el paquet de bolquers que hi havia sobre el llit.
—Si vol alguna cosa, ja sap on soc —va dir mentre sortia al passadís.
Es van quedar soles. Feia un capvespre de tardor molt clar, lluminós. La llum del sol entrava a raig per la finestra. La dona gran, amb els ulls tancats sota la claror, no deia res.
—L'escalfor del sol —va dir sortint del silenci—, sempre m'ha agradat torrar-me sota el sol. Sap? Jo una vegada vaig tenir un fill, i una filla també, crec, i quan eren petits els dúiem a la platja. Ell mai volia sortir de l'aigua i son pare sempre el cridava enfadat quan havíem de marxar. El meu fill, Francesc es diu, ho sap això?, sempre ha estat molt espavilat. Ve cada setmana a veure'm, no falla mai. Ella no; es veu que va molt enfeinada. A vostè la conec d'altres vegades … o m’ho sembla? —va dir abans d'intentar girar-se per observar-la, però no va poder.
L’anava pentinant des de darrere la butaca mentre la dona gran parlava, i de tant en tant deixava la mirada perduda en la visió de la ciutat emmarcada per la finestra.
—Què en sap d'ella? —va preguntar, mentre deixava caure el braç amb el raspall i sense deixar de mirar per la finestra l'estesa de teulades dels edificis del voltant que queien pels turons veïns.
—D’ella? No sé, no me'n recordo gaire. Sempre ha estat molt desmanegada, una nena menuda desmanegada. Al seu pare i a mi ens va costar molt. Ja sap, a vegades venen els fills de cara i a vegades t'arriben de natges, i aquesta va venir de natges. Vostè l'hauria de conèixer, potser té la seva edat, no, que vostè sembla més jove. La nena, ja li dic, és una menuda desmanegada, mai duria els cabells tan ben recollits com els du vostè.
Ella va tornar a raspallar-li els llargs cabells blancs. Durant una estona tan sols se sentia el brunzit que feien les pues del raspall passant una vegada i una altra per la llarga cabellera. Se li feien uns tirabuixons llargs amb cada una de les passades. La dona gran tancava els ulls sota el sol que entrava a borbollons per la finestra i semblava endormiscada.
Ella quedà a peu dret a l'ombra de la paret, al cantó del forat de la finestra, i es mirà la dona des de dalt, darrere la butaca, sense dir res.
Va entrar una altra infermera per dir que el sopar seria a les set, com cada dia, al menjador principal del tercer pis, i va deixar a sobre el llit uns papers.
—Ompli'ls abans d'anar-se'n. No sé si ja li han explicat perquè soc nova. Hi ha de posar el seu nom, el de la seva mare i el nombre de l'habitació. —Va marxar i se'n va endur l'orinal ple de sota el llit.
—La nena, sap? A vegades ni me'n recordo d'ella. El nen no falla mai. Cada setmana, plogui o nevi, està aquí com un clau.
—Avui no ha vingut —diu ella—, avui sembla que se n'ha oblidat o que ha tingut alguna cosa més important que fer.
—Sí, és estrany, és la primera vegada que passa —va dir l’anciana obrint molt els ulls—, però no m'hauria de preocupar. A la meva edat em preocupo per tot. Segur que haurà tingut alguna cosa important a la feina. Treballa a una gran empresa, sap? Té un càrrec rellevant i sempre treu temps per anar a veure la seva mare.
Li explicà sobre el fill empresari, sobre el marit que estava fent un viatge —això li havien dit—, i sobre una veïna de la residència que feia dies que no veia i que la preocupava. Aquella dona de l'habitació del cantó estava sola, mai l'anava a visitar ningú.
—Té una filla, sap?, la veïna té una filla, però no ve mai a veure-la.
Va voler girar-se per dir-li alguna cosa, però li costava molt fer la torsió del cos i del coll que calia fer per mirar-la directament. Ella va sortir del darrere, va donar la volta a la butaca i es va aturar davant de seu.
—Saps? Hi ha una infermera que se t'assembla, aquí. Du els cabells recollits com tu, ben recollits, sempre l’hi dic, vostè s'assembla una mica a la meva filla. Li he dit que tinc un nen i una nena i que el meu marit està de viatge? Sap que el meu fill treballa per una gran empresa i que la meva filla és una mica desmanegada?
A través de la finestra es veia l'estesa de taulats que davallaven pel turó. Començaven a encendre's alguns llums a les cases, aquí, allí, desordenadament. Va marxar després que entrés la infermera. Abans de sortir de l'habitació es va girar i va veure com la cuidadora ajudava la mare a aixecar-se de la butaca.
Va caminar lentament pel passadís de rajoles de ceràmica fins a arribar a l'escala que baixava al vestíbul. Es va aturar un moment i va mirar enrere, en direcció al fons del corredor des d'on havia vingut. La porta de l'habitació estava entreoberta. En va sortir la infermera que havia vist posant a la mare al llit, va tancar la porta al seu darrere i va entrar en una altra habitació.
Ella va girar cua i començà a descendir per l'escala de pedra blanca. Baixava a poc a poc mentre passava la mà per la barana de marbre. Arribant a baix va observar l’escultura daurada que feia aquella torsió, mirant cap a dalt pel forat de l'escala, s'aturà i la resseguí uns instants amb la punta del dit.
Ricard Vancells
28 d’agost del 2025
24 d’agost del 2025
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)