3 de juliol del 2025

La serenata

Ahora que los ladros perran,
Ahora que los cantos gallan,
Ahora que albando la toca
Las altas suenas campanan,

Y que los rebuznos burran,
Y que los gorjeos pájaran
Y que los silbos serenan
Y que los gruños marranan

Y que la aurorada rosa
Los extensos doros campa,
Perlando líquidas viertas
Cual yo lágrimo derramas,

Yo, friando de tirito,
Si bien el abrasa almada,
Vengo a suspirar mis lanzos
Ventano de tus debajas.

Tú en tanto duerma tranquiles
En tu rega camalada
Ingratándote así burla
De las amas del que te ansia

¡Oh, ventánate a tu asoma!
¡Oh, persiane un poco la abra,
Y suspire los recibos
Que este pobre exhalo amanta!

Ven, endecha las escuchas
En que mi exhala se alma
Y que un milicio de músicas
Me flauta con su acompaña,

En tinieblo de las medias
De esta madruga oscurada,
Ven y haz miradar tus brillas
A fin de angustiar mis calmas.

Esas tus arcas son cejos
Con que, flechando disparas,
Cupido pecha mi hiero
Y ante tus postras me planta;

Tus estrellos son dos ojas,
Tus rosos son como labias,
Tus perles son como dientas,
Tu palme como una talla;

Tu cisno como el de un cuelle,
Un garganto tu alabastra,
Tus tornos hechos a brazo,
Tu reinar como el de un anda.

Y por eso horo a estas vengas
A rejar junto a tus cantas
¡Y a suspirar mis exhalos
Ventano de tus debajas!

Así cantaba Calixto
A las ventanas de Carmen,
De Carmen, que, desdeñosa,
Ni aun se acuerda de olvidarle.

Es el galán susodicho
Mozo de tan buenas partes,
Que en barrio no hay quien tenga
Tango garbo y tal donaire;

Ninguno en amar le excede,
Ni en cantar le iguala nadie,
Ni en tañer la vihuela
Hay quien le exceda o le iguale.

Sin embargo, el ser Calixto
Mozo de tan buenas partes,
No ha sido parte a ablandar
El duro pecho de Carmen.

Lar aurora le encuentra siempre
Muerto de frío en la calle,
Al cielo dando sus quejas
Y sus suspiros al aire.

Allí improvisa a las veces
Tristes serenatas y ayes,
Que oyen tal vez los seerenos
O que tal vez no oye nadie.

Yo salí esta madrugada
Mucho antes de que aclarase,
Para poder alcanzar
A misa de cinco, al Carmen,

Y junto a las rejas de ídem
Le encontré dale que dale,
Y oí los versos de que
Me he hecho editor responsable.

Mas, como era ya temprano
Y Calixto empezó tarde,
Estaba un poco más ronco
De lo que era razonable;

Además, como estaba ebrio
(Aunque, en verdad, no se sabe
Si de puro amor ardiente,
O de aguardiente o de brandi),

Echaba a perder el canto,
Que era una lástima grande,
Y trabucaba las sílabas,
Y las palabras y frases.

Empero, es cosa segura,
O a lo menos muy probable,
Que a no ser por la embriaguez
Y la ronquera del diantre,

Y lo malo de los versos
Y el trastrueque de las frases,
La tal serenata hubiera
Estado buena en su clase.

José Manuel Marroquín

26 de juny del 2025

Zurbaran


https://www.museunacional.cat/ca/zurbaran-sobre-natural

Lacanisme

Circuit tancat d'aigua amb constant depuració, la sessió
Hemisferi de caràcter no local
Neo llengua.

Oceà, mar, delta, riu, rierol, condensació, núvol, oceà, mar, delta, riu, rierol
    Que no desemboca

Caricatura de la teoria,
pràctica tancada.
Poliment de la genialitat
Genialitat a la corda fluixa de la veritat.

    Que no desemboca

Còmplice
 del traumatisme
L'il•luminat ens diu veritat:
Calla i digues "a",
il•lumina't de la veritat!

Veritat perquè se la suposa
Esquer de la veritat
Esquer del desig
Desig per advenir
Advenir com desig
Butaca de replicants.

Oceà, mar, delta, riu, rierol, ...

Interruptus perpetuus
I “ho deixem aquí"
Els “ja no hi pensó en allò”
Els “ja no sé com, ja no hi penso en allò”
Els que vulguis.

Fe, i fe i més fe, de sessió curta, 
extra curta o ultra curta
Cinc, deu, quinze 
I “ho deixem aquí”
Els estabornits baixen ascensors.

    Que no desemboca

Terapèutica de més a més
I trobar-la sense buscar-la, la terapèutica
I buscar-la i per això no trobar-la i estar fotut
I finalment no saber el què
Transferència grata i grata.

Oceà, mar, delta, riu, rierol, ...

I això no toca
I això no és un petit "a"
I busca i busca
I prou.

    Que no desemboca

Perles per totes bandes
Si s'ajunten esdevenen collarets,
de mostrador del Corte Inglés.

Poliment del diamant
Cerca del diamant d'abans del poliment
Neo llengua de l’escapoliment.

Recargolar l’escapoliment, un petit "a"
I busca’t tu, el del mirall
Busca l’altre, el de l’espantall
I coll avall.

    Que no desemboca

Alçada del saber, sí, del poder, també
Poder afiladíssim
Camuflatge del poder.

Passeig d’un Lluís XIV, pel Raval, chaval
Pista d'aterratge de xarlatans
Rodada d'adeptes.

Oceà, mar, delta, riu, rierol, ...

Masoquisme estiladíssim
Masoquisme cuidadíssim
Masoquisme sempre més.

    Que no desemboca

El dit a la ferida
El dit i la Lluna
La ferida sempre més.

El mal necessari
El mal innecessari
Mala ment.

Oceà, mar, delta, riu, ...

Gratitud que cal preservar,
però es fàcil oblidar.
A la recerca del Gaudi perdut
Gaudi, gaudi i més gaudi, que per omplir no falti
Altra cop gaudi, però no només.

    Que no desemboca

Ascètica de la resistència
Resistència necessària
I mes que necessària.

El mal viure de l'armadura
Aguanta, encara,
que cauen diagnòstics
per totes bandes.

Això i allò altre
Empastifar-se del quèdeuvolerdisme
No se l'acaba mai de dir,
el lacanisme.

Ricard Vancells

16 de juny del 2025

Carta a Rocamadour


 Julio Cortázar. Rayuela

El Sabater d'Ordis


Carme Sanglas. Fages de Climent, un autor que cal reivindicar (Núvol)

https://www.nuvol.com/art/fages-de-climent-un-autor-que-cal-reivindicar-18701

El Port de la Selva

 


RV

Venjança

 

Sergi Bernal. Sant Felip Neri

... no esbrancaran l'altívol Pirineu


Lluís Calvo. Cor pirinenc

Monstre

Pregunteu a Pola Kinski qui era el seu pare.

Més Barceló


La Divina Comèdia




Biblioteca Nacional de França, París. Terra efímera

15 de juny del 2025

El espítiru de la colmena

 

Victor Erice. El espítiu de la colmena
Ana Torrent, Isabel Tellería, Fernando Fernan Gómez, Teresa Gimpera

12 de juny del 2025

El infinito es el último número del mundo

Un caballito en el aire
cruzando la nada
él solito.

Bonito a reventar
femenino hasta marear.
Magnífico como un anillo.

Acabará con todo,
hasta la nada.
Tendrá todo,
hasta las trancas.

El último número del mundo
seguirá trotando
a sus anchas
él solito.

Ricard Vancells

Ricard, ¿sabes que es el infinito?
El infinito es el último número del mundo.
dicho por Rafa (7 años), niño de Saturno

10 de juny del 2025

Le plat pays. Jacques Brel


Jacques Brel. Le plat pays


Avec la mer du Nord pour dernier terrain vague
Et des vagues de dunes pour arrêter les vagues
Et de vagues rochers que les marées dépassent
Et qui ont à jamais le cœur à marée basse
Avec infiniment de brumes à venir
Avec le vent de l'est écoutez-le tenir
Le plat pays qui est le mien

Avec des cathédrales pour uniques montagnes
Et de noirs clochers comme mâts de cocagne
Où des diables en pierre décrochent les nuages
Avec le fil des jours pour unique voyage
Et des chemins de pluie pour unique bonsoir
Avec le vent d'ouest écoutez-le vouloir
Le plat pays qui est le mien

Avec un ciel si bas qu'un canal s'est perdu
Avec un ciel si bas qu'il fait l'humilité
Avec un ciel si gris qu'un canal s'est pendu
Avec un ciel si gris qu'il faut lui pardonner
Avec le vent du nord qui vient s'écarteler
Avec le vent du nord écoutez-le craquer
Le plat pays qui est le mien

Avec de l'Italie qui descendrait l'Escaut
Avec Frida la Blonde quand elle devient Margot
Quand les fils de novembre nous reviennent en mai
Quand la plaine est fumante et tremble sous juillet
Quand le vent est au rire
Quand le vent est au blé
Quand le vent est au sud
Écoutez-le chanter
Le plat pays qui est le mien

6 de juny del 2025

Chillida Leku (Hernani)


Eduardo Chillida. Buscando la luz


L'Adriana era petita i tothora jugava.

En la visita al Chillida Leku, mentre fèiem un recer, va acostar-se a un terraplè on hi havia escorça d'arbres, fulles i palets i posar-se a jugar amb ells. Nosaltres érem dins el bar observant-la. Al fons hi havia l’escultura que surt en aquesta imatge.

Es veia molt concentrada i de tant en tant s'enfadava, l'Adriana, perquè els palets no s'aguantaven o perquè, quan ho feien, l'escultura no resultava com ella hauria volgut. Com qualsevol artista manipulava els elements i aquests no s'avenien a fer allò que la instal·lació requeria.

Però la instal·lació era ella mateixa. Què era si no aquella nena de cinc anys esculpint amb els elements del Chillida Leku una escultura de palets davant la de ferro que hi havia al fons?

El seu empipament formava part de la instal·lació, clarament. Era una performance de la lluita de l'escultor contra el ferro, contra la pedra, fent evident la inutilitat de tota empresa, de tot afany humà. Ella posava en acte aquesta lluita. Més encara, mostrava el conflicte de fer-se gran d'una nena de cinc anys. La seva actuació ens esperonava a decidir si ella plorava perquè no ho era, de gran, o perquè feia quatre dies hauria llençat aquells objectes a l'aire i s'hi haurien quedat flotant.

Passà un grup de gent a prop d'on ella estava: el fill d'en Chillida, un home jove que vaig pensar n'era el net i una dona gran que semblava sobrevinguda. Aquesta, en veure el que feia l'Adriana, s'apartà del grup, s'hi acostà i amb un cop de peu va tirar la petita construcció que amb tant d'esforç havia aconseguit aixecar. I amb tota la mesquinesa del món va deixar anar:"Esto aquí no". Després tornà amb els altres dos i continuaren Chillida Leku amunt.

Si en aquell moment Chillida hagués aixecat el cap de la tomba (cosa difícil perquè les cendres eren sota una magnòlia del jardí) i ho hagués vist, hauria expulsat a puntades aquella dona. Hauria estat amb nosaltres, de ben segur, contemplant meravellat el treball d'aquella nena de cinc anys envoltat de les seves escultures.

Jo encara me'n faig creus. Perquè allò ho hauria d'haver fet jo: abalançar-me i fer un placatge a la dona quan s'acostava a l'Adriana. I no quedar-me aturat com un badoc veient com destrossava la pulsió creativa de la meva filla. Aquesta va quedar de peu, mirant-se la desfeta amb els seus petits braços caiguts.

M'agrada pensar que la instal·lació la va rematar la mesquinesa d'aquella dona. Suggerint així: el caprici del poder, la figura terrible de "L'Àngel de la Història", pas de temps amunt, la lluita de classes, el valor de l'art com allò que ens fa humans de veritat, la banalitat del mal, en fi, el projecte humà i tantes coses més.

D'aquí, complaent de mi mateix, el quedar-me contemplant sense fer res?

Ricard Vancells

5 de juny del 2025

Chacona romana

 

Bach - Stokowski. Chaconne 

En arribar a Roma, mentre la família feia la migdiada a l’apartament, vaig sortir a passejar. No vaig arribar gaire lluny. Just darrere de l’allotjament hi havia un arc de triomf de ves a saber de quin segle abans de Crist, envoltat de brossa, i vaig girar cua.

Quan vaig tornar a l’illa de cases on hi havia l’apartament —un queixal amb tres grans edificis de la primera meitat del segle XX—, m’assaltà aquesta música. Sortia d’alguna de les innombrables vivendes i ressonava per tot l’espai interior.

Em vaig recolzar contra el reixat de l’entrada i vaig encendre un cigarret. A la meva esquerra hi havia unes escales que baixaven cap a una petita botiga, per sota el nivell del carrer. Els instruments exposats a l’entrada deixaven entreveure que es tractava d’una lutheria, o d’una casa de música de ves a saber quin negoci musical italià.

Es veia algú movent-se a l’interior, i m’hi vaig acostar. Com més a prop estava, més clara es feia la música. A dins, un home vell traginava fustes enmig de violins i violes que penjaven del sostre i de les parets.

Vam tenir una llarga conversa (ell en italià, jo en català-castellà), de la qual vaig poder entendre algunes coses —entre elles, que el Papa del moment era un enviat de les forces de l’avern i que calia fer alguna cosa per remoure’l del Vaticà.

Era clavat a Vittorio De Sica, traspuava un cert aire de senador romà, i parlava ell, sobretot. Els seus arguments s’encastellaven en un italià savi i musical, amerat d’intricades ressonàncies que jo només podia flairar.

Ens vam acomiadar de bones maneres. Em donà una targeta de la seva lutheria i, com que jo no vaig saber què donar-li, li vaig dir el meu nom. Em va mirar molt seriós i, aixecant una mà papal, conclogué:

—Riccardo?, nessun Papa ha portato il tuo nome.

Las buscadoras de piojos

Cuando la frente del muchacho llena
de rojizas tormentas, implora el blanco enjambre
de sueños indistintos,
vienen junto a su cama dos hermanas mayores
encantadoras con
frágiles dedos de uñas argentinas.

Ellas sientan al niño frente a un ventanal
abierto al aire azul que baña una maraña
de flores, y, en sus densos
cabellos donde cae el rocío,
pasean sus finos dedos terribles y hechiceros.

El escucha cantar sus temerosos hálitos,
que exhalan lentas mieles vegetales y rosas,
y que un silvido a veces interrumpe
(salivas reteidas en los labios o deseos de besar)
Oye sus negras
pestañas redoblando en los silencios
perfumados; y sus
dedos eléctricos y dulces
haciendo crepitar entre indolencias grises
la muerte de los piojos bajo sus reales uñas.

Sube hacia él entonces un vino de Pereza,
y un suspiro de armónica que podría delirar,
y el niño siente y siente,
según la lentitud de las caricias,
renacer y morir un deseo de llorar.

Arthur Rimbaud
(Traducció Aníbal Núñez)

Perles de l'Eneida (sense temps per collir-ne més)

Una negra noche se acuesta sobre el ponto.

A esos escollos que asoman en medio del mar los llaman los Ítalos Aras, enorme espina de la superficie del agua

Que se jacte en aquella residencia Eolo y reine en la cerrada cárcel de los vientos

Recorre la cresta de las olas con sus ruedas ligeras

No las ata el ancla con su curvo mordisco

Dice así y alimenta su ánimo con la pintura inane entre grandes gemidos, y humedece su rostro inagotable rio

Derrotan las antorchas con su llama a la noche

Gira el cielo entretanto y del Océano sube la noche

Una negra noche vuela sobre nosotros con su cóncava sombra

Nos lanzamos y los rodeamos en un bosque de armas

Manchar con tu crimen la mirada de tus padres

La puerta está abierta a esa muerte

Te espera un largo exilio y arar la vasta llanura del mar, y llegarás a la tierra de Hesperia donde el lidio Tíber fluye con su suave corriente entre los fértiles campos de los hombres

Cae la noche y abraza la tierra con sus foscas alas

Y no te irás de nuestro poema sin ser señalado

Abre camino a sus velas y el puerto abandona

Y ya enrojecía con sus rayos el mar y desde el alto éter la Aurora brillaba de azafrán en su biga de rosas, cuando se posaron los vientos y se detuvo de repente todo soplo y se esfuerzan los remos en el tardo mármol.

Encendió su corazón con el ansia de la fama venidera

¿Qué ansia tan cruel de luz es la de estos desgraciados? (pregunta Eneas a su padre Anquises en el inframundo)

Tres veces intentó poner los brazos en torno a su cuello; tres veces huyó de sus manos la imagen en vano abrazada, como el viento ligera y en todo semejante al sueño alado (Eneas al espíritu de Anquises)

Dobla la mitad de su carrera la húmeda Noche

Se esconde el mar bajo las naves

La propia reina junto a los altares, con uno de sus pies desatado, la harina sagrada en las piadosas manos y el vestido suelto, pone por testigos a los dioses de que va a morir y a las estrellas sabedoras del destino, y reza entonces el numen justo y memorioso, si es que lo hay, que cuida de los amores no correspondidos (Desesperación de Dido al saberse abandonada por Eneas)

4 de juny del 2025

Perder el Limbo

En el año 2008, la Iglesia Católica, para solventar el problema del destino de los niños muertos sin bautismo, decidió no considerar el Limbo como una existencia dogmática. Desde entonces, los seres moran desorientados, sin un no-lugar donde poner en suspenso este Infierno o aquel Paraíso al que el poder los tiene condenados.

RV

3 de juny del 2025

El Infierno de Dante


Si es asombroso y maravilloso el hecho de que los Hombres hayan podido, a través de sus perseverantes observaciones, sus vigilias continuas y sus arriesgadas exploraciones, determinar la media y los intervalos de los cielos, sus movimientos rápidos y lentos, así como sus proporciones, los tamaños de las estrellas, no solo de las cercanas sino de las más lejanas, los lugares de la tierra y de los mares, cosas que, ya sea en su totalidad ya sea en sus partes más grandes, se revelan ante nuestro discernimiento; tanto más maravillosa debemos estimar la investigación y la descripción del lugar y la figura del Infierno que, sepultado en las entrañas de la Tierra, escondido de todos los sentidos, por experiencia no es conocido por nadie; es un lugar al que es fácil bajar, y del que, sin embargo, es difícil volver a salir, tal como nos relata nuestro poeta cuando dice: 

Abandonad toda esperanza, quienes aquí entráis

Galileo Galilei. El Infierno de Dante. Figura, lugar y tamaño

En 1587 la Academia Florentina pidió a un joven Galileo que explicara en dos lecciones las interpretaciones anteriores de Manetti y Vellutello, sopesara sus cálculos e inducciones y dirimiera la cuestión de la forma, lugar y tamaño del Infierno.

El barco ebrio

Cuando yo iba bajando por impasibles Ríos,
sentí que no me guiaban ya los sirgadores:
chillones Pieles-Rojas, tomándolos por blancos,
desnudos los habían clavado a unos postes
de colores.
            Maldita la falta que me hacía
—transportador de trigo flamenco y de algodón
inglés— tripulación alguna. Cuando se hubo terminado
todo aquel alboroto a la par que mis hombres
de sirga, me dejaron los Ríos descender
hacia donde quisiera.
            He corrido,
el invierno pasado, por furiosas
marejadas, más sordo que el cerebro de un niño;
las Penínsulas
desamarradas nunca habían sufrido
confusión tan triunfante.
            La tormenta
mi despertar marítimo bendijo.
He bailado en las olas más ligero que un corcho,
en las olas que tienen fama de arrolladoras
incesantes de víctimas, diez noches, sin echar en
falta el ojo atontado de los fanales.
            Más
dulce que para un niño las ácidas manzanas,
el agua verde traspasó mi cascarón de abeto
y me lavó las manchas de vino y vómitos,
dispersando los garfios y el gobernalle.
            Desde
entonces me he bañado en el Poema de la Mar
infundida de astros, latescente,
devorando los verdes azules por donde, macilenta
y embelesada flotación, desciende
un pensativo ahogado, a veces;
            donde
tiñendo de repente los azules, delirios
bajo el día rutilante y ritmos lentos,
más fuertes que el alcohol y más vastas que nuestras
rubias amarguras del amor.
            Yo conozco
los cielos rompiéndose en destellos, las trombas
y las resacas y corrientes:
y la noche conozco, y el albor exaltado como una muchedumbre
de palomas, y he visto varias veces
lo que el hombre ha creído que veía:

He visto el cielo bajo de místicos horrores
manchado, iluminando grandes coágulos
violetas; semejantes a actores de antiquísimos
dramas, las olas van a lo lejos haciendo
rodar su escalofrío de postigos.

He soñado que la noche verde de nieves
deslumbradas besaba, subiendo hasta los ojos
del mar con lentitud, la circulación de
las inauditas savias y el despertar azul
y amarillo de los cantores fósforos.

He seguido, meses y meses, la marejada —parecida
a una vaquería histérica— al asalto
de los escollos y arrecifes, sin pensar que
los luminosos pies de las Marías pudiesen
aplastarles los morros a Océanos asmáticos.

He tocado, ¿sabéis?, increíbles Floridas
mezclando con las flores ojos y ojos
de panteras con pieles
humanas: arcoíris tensados como bridas
bajo el marino horizonte de rebaños glaucos.

He visto fermentar las enormes marismas,
trampas donde se pudre todo un Leviatán en los juncos,
hundimientos de aguas en medio de bonanzas
y lejanías cayendo en cataratas
dentro de los abismos.

Glaciares, plateados soles, olas de nácar, cielos
de brasa; varaderos pavorosos en el
fondo de oscuros golfos, en los cuales gigantes
serpientes retorcidas caían de los árboles
devoradas por pulgas entre negros perfumes.

¡Cuánto me habría gustado enseñar a los niños
esas doradas de la onda azul, esos pescados
cantarines —espumas de flores me acunaron
cuando me hacía a la mar, e inefables
vientos me alaron por instantes.

Alguna vez el mar, cuyo sollozo me
balanceaba dulcemente, alzaba
hasta mí, fatigado mártir de las polares
zonas, sus flores de sombra con amarillas
ventosas, y, como una mujer, me arrodillaba.

Península, bogaba, y las peleas
golpeaban mis orillas y el guano de los pájaros
gritones de ojos claros, cuando, a través de mis
frágiles ataduras, descendían
ahogados a dormir.
Así pues, yo, navío extraviado
bajo la cabellera de las ensenadas,
arrojado por el huracán hacia el éter
sin pájaros, a quien los Monitores¹ ni
los veleros del Hansa no me hubieran sacado
a flote la carcasa ebria de agua;
            libre,
echando humo, coloreado de brumas violetas,
yo que agujereaba el cielo como un muro rojizo,
cubierto de, exquisita confitura para los
buenos poetas, líquenes de sol y azules muermos;

Yo que corría, moteado de lúnulas eléctricas,
loca tabla, escoltada por hipocampos negros,
cuando los julios hundían a garrotazos
los cielos de ultramar en ardientes embudos;
yo que temblaba oyendo desde cincuenta leguas
gemir los encelados Behemots y los Maelstroms,
arriando sin cesar inmóviles azules,
me acuerdo de mi Europa de murallas antiguas.

He visto siderales archipiélagos, islas
cuyos cielos están, delirantes, abiertos
al navegante. ¿Es en estas noches sin
fondo donde tú, millón de aves de oro,
duermes en el exilio, oh futuro Vigor?

Realmente, yo he llorado demasiado. Las Albas
son desconsoladoras, toda luna es atroz,
y todo sol amargo: el amor me ha llenado
de embriagador torpor. ¡Que reviente mi quilla!
¡Que me hunda en el mar!

Si yo deseo un agua europea, es el charco
negro y frío donde, hacia el crepúsculo ungido,
un muchacho agachado deja, triste, un barquito
tan frágil como una mariposa de mayo.

Ya no puedo, bañado en vuestra languidez,
ondas, borrar la estela de los mercantes de
algodón, ni tampoco traspasar el orgullo
de las banderas y las llamas, ni nadar
bajo los pavorosos ojos de los pontones.

Arthur Rimbaud
(Traducción Aníbal Núñez)

 

 

Danser encore - HK


HKsaltimbank
 

L'Encantada - Nadau



Nadau. L'encantada

Patapim, Patapam,
No sé d’on ha sortit,
Ni tan sols m’ha mirat,
I de cop he perdut
La gana i la set.

Patapim, Patapam,
No sé què m’està passant,
I sense cap pietat,
Ella fa el seu camí,
Camina ben recta.

No sé com es diu,
Per mi és l’Encantada.
Per veure-la passar,
Jo em poso aquí,
Cada matí a esperar-la.

No sé com es diu,
Per mi és l’Encantada.
Només penso en ella
Nit i dia,
I dia i nit.

Jo, sempre havia sabut
Dir que no, dir adéu,
Jo, mai havia volgut
Suplicar a home ni Déu.
Ara, ajupo el genoll,
A l’església, amb el cap baix,
Per demanar allò que vull:
Respirar al seu costat.

De la terra o del cel,
Com un llamp,
Tot ha capgirat,
Res no tornarà a ser,
No, mai com abans,
Ni el fred de la neu,
Ni el verd de la prada,
Ni el cant d’un infant,
Ni la cursa del sol
Que empeny els anys.

No sé com es diu,
Per mi és l’Encantada.
I si no és avui,
Demà segur,
Li parlaré.

No sé com es diu,
Per mi és l’Encantada.
Demà li diré:
Només he viscut fins ara
Per trobar-vos a vós.

Jo sempre ho havia sabut,
Dir que no i dir adéu,
Jo mai ho havia volgut,
Mai pregar a home ni a Déu.
Ara he ajupit el genoll,
Dins l’església, amb el cap abaixat,
Per mendicar allò que vull:
Respirar al seu costat.

1 de juny del 2025

A la manera de Roy Batty

He vist coses que ningú no creuria.

Mirades mortes,
més fosques que la gola de qualsevol llop.

He vist nens sense infància 
fent cua al llindar de la porta de l’ambulatori. 
Nens bojos, també, 
colpejant-se contra cadascuna de les parets de la consulta.

D’altres, sans i estalvis, 
aixoplugats sota petits paraigües de joguina, 
de la pluja fina de pares impossibles.

Totes aquestes coses 
es perden com el soroll blanc
dins la distribució normal de les estadístiques.

És temps de resistir.

Ricard Vancells

31 de maig del 2025

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almina que se'm fes.

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'Alquimista

Grenoble


És molt trista, aquesta cançó, a part de bonica. La vam conèixer amb en Juan a Grenoble, quan teníem 25 anys. Vam riure fins a no poder més, aquells dies, lliures de totes les coses que empastifaven Barcelona. Érem alegres, divertits i guapos. Mai cap grup de gent ens va rebre com aquella gent francesa, ni ens rebrà. Ho pensava, això, mentre tornàvem a Barcelona escoltant Mistral Gagnant al cotxe.

RV

Com no, Pessoa amagat fins ara

Tabaqueria

No soy nada.
Nunca seré nada.
No puedo querer ser nada.
Aparte de esto, tengo en mí todos los sueños del mundo.

Ventanas de mi cuarto,
cuarto de uno de los millones en el mundo que nadie sabe quién son
(y si lo supiesen, ¿qué sabrían?)
Ventanas que dan al misterio de una calle cruzada constantemente por la gente,
calle inaccesible a todos los pensamientos,
real, imposiblemente real, cierta, desconocidamente cierta,
con el misterio de las cosas bajo las piedras y los seres,
con el de la muerte que traza manchas húmedas en las paredes,
con el del destino que conduce al carro de todo por la calle de nada.

Hoy estoy convencido como si supiese la verdad,
lúcido como su estuviese por morir
y no tuviese más hermandad con las cosas que la de una despedida,
y la hilera de trenes de un convoy desfila frente a mí
y hay un largo silbido
dentro de mi cráneo
y hay una sacudida en mis nervios y crujen mis huesos en la arrancada.

Hoy estoy perplejo, como quien pensó y encontró y olvidó,
hoy estoy dividido entre la lealtad que debo
a la Tabaquería del otro lado de la calle, como cosa real por fuera,
y la sensación de que todo es sueño, como cosa real por dentro.

L'origen de l'Univers


Hildegarda de Bingen (L'Univers. Scivias).
Més rica i subtil que Gustave Coubert (L'origen del món). Amb més coneixement

30 de maig del 2025

Allò que més s'acosta al mot "blau"


 Joan Miró. Blau II

Te mostraré es jardí


Si un dia vens a casa,
te mostraré es jardí,
un núvol que tenc al pati
i la flor de gessamí.

No trobaràs la mar,
la mar fa temps que va fugir:
un dia se'n va anar
i em va deixar aquí.

Deixaré sa feina per tu,
ses eines damunt sa taula,
tancaré bé sa finestra
i es vent no em robarà cap paraula.

Trobaràs noves flors
i fruites a sa taula,
i una cançó per a tu
que fa temps que tenc guardada.

I més tard, quan te'n vagis,
serà l'hivern cada nit;
jauré en el mateix llit
amb la fredor en els llavis.

Maria del Mar Bonet. No trobaràs la mar

En un cluc de parpella


Ruta literària
J.V. FOIX
EL PORT DE LA SELVA

El moll de la Timba.

El moll de la Timba i el Moll de Balleu són els més antics del poble. El de Balleu ja apareix com un embarcador en els mapes del s. XVIII, com una prolongació del moll vell, avui desaparegut, conegut com a Balleu, que naixia en el lloc que actualment ocupa l'edifici de la Confraria de Pescadors, just davant del temple parroquial. Possiblement per això, encara avui els pescadors del poble anomenen el moll de la Timba com a moll nou o moll de llevant.

“Eren quatre pintors de bona jeia. Arribaren plegats, un migdia d’estiu, quan els banyants tornaven de les platges. [...] de bona hora pintaven, gairebé de costat, al moll nou de la Timba. D’esquena al sol i de cara als covals i als calancs de S’Arenella, on el ponent nodreix els sortíl·liers. [...] Puix que un cop celsites, tots ells també alhora, les quatre vistes semblaven pintades en indrets oposats, sota cels distints. [...] i tots plegats cridaven: —Quin país és aquest que cossos i colors muden semblança en un cluc de parpella?”

D’“Els quatre pintors del moll de la timba”, a Tocant a mà, 1972

Font: particular família Nogué
Ajuntament del Port de la Selva
Generalitat de Catalunya - Institució de les Lletres Catalanes
J.V. FOIX
PORT DE LA SELVA

Can Piferrer

I

Sobre la plana, enmig de camps de blat,
s’alça la masia centenària.
Garrofers, algun pomer, el freixe l’acompanyen.
Potser no cal, ella sola es basta
per ensenyorir el paisatge.
Que fermada sembla a la terra.
És ben bé d’ella i dels que la van pensar.

Aquests encara hi són,
aplanats a les fotografies per on,
segurament de nit,
caminen desorientats:
per la porquera ensabonada,
pel rebost nu, per les cambres on retroben el darrer sospir.

Els camps allunyen el soroll del món.
Poblets per tot treuen el nas pel campanar,
per sobre de remolins de cases.
Per aquí, per allà se'ls veu, res més.
Pels camps de blat s’esmuny la por
que duem enganxada de la selva.

II

Desperta el gall al dia.
Aquest matí a la plana els xoriguers, els pardals, el darrer mussol
xarren a fora el casalot on assegut, escric aquestes notes.
No són d’aquí les meves mans blanques,
no són d’aquests murs, d’aquestes bigues centenàries.
Hi ha un renill encara de bestiar,
una remor d’animal que es revolta.

La vida llavors més feridora, més sentida.
Hem perdut alguna cosa
d’aquells dies que eren durs de viure.
Ara la vida l’hem de pensar,
ens l’hem de fer nostra,
per viure-la.

Desperta el dia més enllà del garrofer
i suren els darrers miratges de la nit
sobre el camp de blat a punt de collir.
Me n'hi vaig, he de veure l’alba.

III

Que lents caminem per l’era,
per les cambres,
aturant-nos sota les voltes!
I que quiet sembla l’oratge quan s’atura
amb una remor de ploma.
Hem recuperat records d’altres cases,
d’amics, de familiars que ja són ombres.
I ens fa bé dur-los a la llum,
deixar-nos envoltar, tan sols una estona
Abans que s’endinsin de nou a l’ombra.

Despunta de nou el sol
i canta el gall al corral d’alguna masia.
Entra la llum per les finestres de la sala
i il·lumina les pedres, les parets cansades,
Il·lumina les voltes i les fotografies.
Les fotografies on ens trobaran aturats un dia.

IV

Què mira l’esparver?
Què espera plantat dalt del tronc enmig dels camps segats?

Partirem a migdia,
quan ho marqui el picapedrer de la façana.
Passegem per darrera vegada per les cambres,
passem la mà suaument per la menjadora,
ens aturem atents sota les voltes
i retornaran fosques les passes d’ahir, d’abans-d'ahir,
amb una remor d’ombra.

Una estona la pols del camí persegueix les darreres passes,
tan sols una estona,
després ja som llum, dissolts en el paisatge.

Ricard Vancells
Cassà de la Selva
A cavall de juliol i agost de 2008

Le avventure di Pinocchio (Miniserie TV 1972)




Le avventure di Pinocchio (Miniserie TV 1972)
Direcció Luigi Comencini
Música Fiorenzo Carpi
Nino Manfredi (Geppetto), Andrea Balestri (Pinocchio)

Lletra de la cançó:

Perché, perché, perché sono un monello
Perché, perché, perché son senza cuore né cervello
Perché son libero e giocondo
Perché, perché son nato giramondo

Perché, perché non voglio andare a scuola
Perché, perché dai libri non imparo una parola
Perché la vita è tanto bella
Eppur si sa, non tutto il mondo balla

A tutti questi cento e più perché, perché
Io cerco una risposta anche per te
E urlano, strillano, corrono, mi vogliono ubbidiente
Docile, vinto e come un burattino
Mi vorrebbero guidar
È vietato schiamazzar, è proibito brontolar
Il bambino ha da ubbidir, fare i compiti e studiar

Lo so, lo so, lo so sono un monello
Lo so, lo so, lo so son senza cuore né cervello
Lo so, son proprio un giramondo
Eppur non so piegarmi a questo mondo

Io scappo e mi ribello, sai perché, perché
Perché sono un bambino come te
E spiegalo, diglielo, cantalo, che scoppi il finimondo
Urlalo, strillalo, la vita è tanto bella
E la vorrei goder
Basta poco per campar, che m'importa di studiar
Non si può solo ubbidir, voglio vivere e capir.


Carlo Collodi. Las aventuras de Pinocho
Penguin Clásicos
(Fan de tot per humanitzar-lo)

Pinocchio. Un rebel que vol ser joguina d’ell mateix. No pas aquesta cosa que som en créixer, que desfà l’etern present i obliga a mira enrere.
RV


Mirar un quadre


 Antonio López. Figuras en una casa

Març del 89

Març

Ha caminat enfilant el camí tou,
seguint a palpentes una antiga olor
de pols, esbarzers i ponzelles seques.
L’esquitx de mimoses, d’esparragueres tortes
omplen el suau tarannà
de les corves, i les voreres mortes.

La buida casota d’un vell burgès
roman tremolosa, malmesa,
pel pas silent de petjades fosques,
pel color rogenc de portes eixorques,
que acaronen el gest babau i estret 
d’un curt manyoc de fulles mortes.

Puc vetllar encara les mirades que esperen,
els caus d’insectes, d’esquirols buits
que sotjen muts l’olor de les vesprades.
Cal però enfilar l’escala de pedres blanques
per ombrejar el recinte, la cambra groga,
on xisclen fades, nines i promeses mortes.

Ricard Vancells
Molins de Rei. Març de 1989

(Més endavant hi hauria un altre març. Però aquell seria el Març de Gabriela. Així es deia el poema que vaig escriure i després vaig perdre.)

29 de maig del 2025

Tiba de dins, tiba de fora




Piet Mondrian. Départ pour la pêche

Tenia vint anys. Va ser al Musée d'Orsay de París, i encara no sé què em captivà d’aquest quadre. Potser el record d’un temps de la infantesa en què hi havia pau; aquells estius sortint de matinada per anar a pescar amb el vell pescador.

Tenia vint anys, i recordo acostar-me al quadre en silenci, entrar en una sala fosca del museu, detenir-me, trobar-me’l i callar: les fustes surant a l’aigua, l’home tibant, alguna cosa que tibava des de dins l’aigua abans que comencés tot. No saber si tibava des de dins, si tibava des de fora, la cosa, el moviment de tot plegat... I jo, mirant-m’ho aleshores com m’ho miro ara: captivat.



Piet Mondrian. Woods near Oele


 








Piet Mondiran. Farm near Duivendrecht

27 de maig del 2025

El somni de Dickens


Robert Williams Buss. Dickens's Dream

Vaig seure a la mateixa cadira quan vaig visitar la casa museu, davant del mateix escriptori. No hi havia res del que surt en aquest quadre. Ho juro.

Coses per explicar

Coses per explicar

A mi m'agrada molt fer el marcià. Sovint faig veure que vinc d’un altre planeta, parlo en l'idioma de l'espai i m’ocupo d’assumptes que només entenem els marcians. Faig tot de coses així. Em quedo en un racó de la meva habitació, per exemple, i m'estic molt quiet amb els ulls tancats i no contesto cap de les vegades que la mare em crida. Espero que ella entri i m'hi trobi. Llavors esguardo una estoneta, i quan la tinc just davant obro els ulls a poquet a poquet, me la quedo mirant i dic: "en Tonet no hi és, ha sortit disparat cap al cel". Ella s'espanta una mica, diu que semblo un extraterrestre, que quan la miro així sembla que li hagin canviat el fill. 

Altres vegades m'estiro sota el llit dels pares i espero que s'adormin, i llavors xiulo com si hi hagués vent d’asteroides al quarto, o dono copets al somier per escoltar el buit, o em poso a cantar molt fluixet una cançó que em ve no sé d'on, amb una veu que em surt com si vingués de l'altra cantó de la galàxia. A vegades els pares triguen una estona a adormir-se. No ho fan fins que no acaben de fer uns sorolls estranys, com si juguessin al tenis, i que a mi em semblen molt avorrits.

Un dia vaig desaparèixer una tarda sencera i la mare i el pare em van buscar per tot el barri i més enllà, i no van parar fins que la mare va obrir l'armari dels llençols i m'hi va trobar a dintre, ben calentó i content. Content d'haver-m'hi estat tota l'estona en aquella cabina, calentó dins la meva nau espacial. Altres cops pujo dalt de l'armari del rebedor amb el casc de moto del pare, em poso una pinça d'estendre al nas, i els dic que soc el pilot de la nau Zarkov d’en Flash Gordon.

Els pares diuen que a l'escola els porto a tots de corcoll, però no és veritat. A la senyoreta Isabel li agradaven molt les coses que faig. Ho sé perquè em mirava amb cara d'algú que entengués les coses de la galàxia, de les persones que com jo estimem els marcians i els viatges per l'hiperespai. Al número 7 del Flash Gordon hi surt la princesa Aura que s'assemblava moltíssim a la senyoreta Isabel. Un dia, a l'hora del pati, mentre els altres jugaven com sempre al futbol, m'hi vaig acostar i li vaig ensenyar la pàgina de la revista on sortia, i em va dir que el dibuixant d’en Flash Gordon li havia fet un retrat on sortia massa afavorida. Jo li vaig dir que no, que ella era més maca encara, i que jo de gran volia ser en Flash per casar-me amb ella i així viatjaríem junts per la galàxia. Ella em va mirar com si també ho desitgés, i em va dir que res li agradaria més que fugir de la terra i escapar-se d'aquest ensopiment. M'ho va dir obrint molt els ulls i fent-los voltar del tot cap endins, fins que eren blancs del tot. I em va semblar que estava d'allò més marciana mentre ho feia.

A l'escola hi ha un professor que es diu professor Cipriano que es mirava molt a la princesa Aura, vull dir, a la senyoreta Isabel, i que a mi em recorda al malvat Ming el Despietat del Planeta Mongo. Un dia em vaig amagar a sota la taula de la sala dels mestres i vaig escoltar com el professor Cipriano li demanava a la secretaria del director, la senyoreta Matilda, l'adreça i el telèfon de la senyoreta Isabel. Vaig estar a punt de sortir de sota la taula i clavar-li una bona puntada de peu. El tenia a dues passes i no m'hauria costat gens fer-ho, però vaig preferir tenir estratègia i continuar amagat per esbrinar on vivia la princesa Aura.

26 de maig del 2025

Como puños


 Jorge Oteiza. Cabeza de Apóstol Nº 9


 Jorge Oteiza. Cabeza de Apóstol Nº 1


Difícil ser un Déu


Aleksei German. Hart to Be a God

Només fum

Evanescere

Sentia l'ascensor pujant i baixant pel forat de l'escala. L’espetec familiar quan arribava al seu pis i els quatre cops quan l'aparell el sobrepassava. Aquells cops insistents, tres notes repetides i la quarta dos tons menors, eren la lletania que l'acompanyaria en tot el procés. I ell l'entomava com si transités un somni, on tot succeïa irremeiablement, conduït per una fatalitat que assimilava amb una estranya normalitat.
Tot s'havia iniciat al mirall del lavabo de la seva cambra. Va veure-hi quelcom diferent, una taca sota la galta vorejant la mandíbula. Encara no s'ha desvetllat del tot, l'ull, va pensar, el vapor d'aigua és massa dens, part del cos queda velat al mirall i l'ull se’n ressent.
L'aigua de la dutxa era calenta, però alguna cosa no succeïa com altres vegades. Sí, l'aigua el cobria, l'escalfava, segurament més que altres cops, però sentia que certes parts de la pell restaven clivellades, mancades de sensació vital.
L'afaitat no va ser fàcil. Aquella taca encara hi era quan va sortir de la dutxa i va veure que n'havia aparegut una altra sota el mentó. No era tan gran però sí del mateix caire. Potser només eren ombres, va pensar, o bé el mirall perdia l'argent. Quan va escampar l'escuma pel rostre va sortejar aquelles zones. La maquineta les vorejava amb cautela, com qui passa pel llindar d'un precipici, lentament, tractant de no mirar per por a abocar-s'hi massa.
Va costar vestir-se. La dona no havia deixat res de preparat. Semblava que encara dormia al llit sota l'edredó. Va haver de ser ell qui escollís què posar-se. Va ser difícil encertar a l'hora d'introduir els braços a la samarreta i les cames dins els camals dels pantalons. Els espais buits de la roba li recordaven aquelles taques al mirall, era com en el moment de l'afaitat, que la carn bullia en passar la maquineta vora els esvorancs.
En sortir de la cambra es va aturar un moment i va semblar que ella es removia sota l'edredó. Ho veia a cua d'ull, però era com abans al mirall, quan l'ull notava que allí, en aquella realitat tan coneguda, hi fallava alguna cosa. No sabria dir, potser era l'estrany llum rogenc que entrava per l'escletxa de la persiana i deixava ombres discontínues al sostre, o certa disposició de la roba dels dies anteriors, escampada de qualsevol manera i que a la penombra semblaven cossos abandonats a terra.
El passadís era allargat, amb les fotografies penjades a la paret unes al cantó de les altres. Escenes conegudes de moments viscuts i que a la penombra es veien en blanc i negre. Va veure les portes de les cambres del fill i de la sogra mig obertes i passà de llarg. Sí, alguna cosa no veia bé del tot, l'ull, i aquell maleït passadís semblava un inacabable corredor ombrejat, amb zones cegues on les formes es difuminaven.
Sentia l'inconfusible soroll de l'ascensor darrere seu, més enllà de la porta d'entrada, pujant pel forat de l'escala. Passava de llarg deixant anar les quatre notes, s'aturava uns pisos més amunt i després d'un segons tornava a baixar.
Davant seu, al final del passadís, la porta de la cuina mig ajustada. Sortia de dintre un fil de llum que dibuixava una fina línia al terra. Abans d'entrar va prémer el pany i la mà esquerra va quedar a les fosques, opaca, com si per un instant s'hagués esvaït a la penombra.
Va trobar la cuina massa il·luminada. El fluorescent del sostre escampava la seva llum blanca per totes els recons de l’estança, i va comprovar que la dona tampoc havia preparat l'esmorzar.
Quan va voler obrir la nevera va descobrir que li mancava el dit petit de la mà esquerra, que a sobre hi havia caigut aquella opacitat. I novament aquella sensació estranya de la carn bullint a sota que havia experimentat al lavabo i després a la seva cambra.
La nevera era plena però alguns aliments verdejaven, notava una olor desagradable. La llet semblava fresca, potser algun grumoll surava, però fresca, blanca com mai sota el fluorescent que escampava aquella claror.
Va seure a la tauleta amb la botella al davant. Corria gola avall, la llet, i semblava que el netejava per dintre, i regalimava per la galta també, per aquell esvoranc que persistia.
Va esgotar tota la botella i encara en volia més. La panxa no la sentia plena, ni de lluny, i va anar a buscar-ne una altra i va caure. Ara era la cama dreta la que fallava, la que persistia en la continuació de tot plegat. La sentia adormida i quan se la va mirar va tenir la impressió que també desapareixia sota aquella penombra que havia cobert abans el dit de la mà esquerra i les zones de la cara.

25 de maig del 2025

El silencio antes de Bach


Pere Portabella. El silencio antes de Bach

Juraria que els he vist



Vincent Van Gogh. Dues figures al bosc

Juraria que els vaig veure. Va ser quan anava a Santa Coloma de Farners, per feina.

Eren al costat de la carretera, en un d’aquests terrenys on planten arbres en filera, els deixen créixer i després els talen per tornar-ne a plantar.
Fins a no poder més.

Em va semblar veure’ls aquell matí. Va ser només un instant: dues presències entre els arbres, esperant.

Cada cop que hi tornava, me’n recordava; els buscava, però no els vaig veure mai més.

RV

Retratos de legía

Miquel Barceló a Patrick Modiano

Miquel Barceló a Enrique Vila-Matas

Hi ha infància?

Gabirel Cualladó. Niña de la rosa

Tres colores (Azul). Krzysztof Kieślowski


 Zbigniew Preisner. Tres colores (Azul) B.S.O.

Bienaventurados. Fragmento -maneras de la Zurda

Los moradores de aquella casa de madera, al final del puerto en lo alto del acantilado, sí que vivían a lo grande, pensé aquel día al bajarme del barco, cuando apareció tan resplandeciente ante mis incrédulos ojos. A medida que me acercaba caminando por el puerto se hacía más y más grande, y no daba crédito a lo increíble y endiabladamente preciosa que era aquella casa. Desde el puerto era igualita a la cabaña del bosque que tiene Blancanieves en la película, la morada más conocida del séptimo arte.

¡Cacho de casa! Estaba instalada en lo alto de una colina, al final de una larga escalinata que iba trazando curvas a través de edificios sin ninguna gracia, y por la que ascendí totalmente cautivada. Subí, mira tú por dónde, pensando que finalmente había llegado a mi hogar. Imagino que Blancanieves, la heroína más famosa de la historia del cine, debió de sentir lo mismo el día que apareció antes sus ojos aquella preciosidad plantada en medio del claro del bosque. 

Esa es la parte de la película que más me gusta, cuando ha enviado a freír espárragos a la madrastra y se adentra en el bosque. Seguramente, y lo tengo escrito en alguna libreta que he dejado por ahí, ese momento de la película significa algo. El gran Walt coló ahí uno de sus mensajes ocultos. Cuando vi Blancanieves y los siete enanitos, me echaron del cine y me subí a la furgoneta. Estuve un buen rato pensando, dándole a la sesera, intentando desentrañar el mensaje escondido que Walt Disney nos quería hacer llegar con esa huida de Blancanieves por el bosque. Y al final, después de mucho pensar y cavilar, llegué a un pensamiento conclusivo. Y el pensamiento conclusivo al que llegué es que esa huida es lo que llaman una metáfora. Sí señora, una metáfora, uno de esos acertijos que se usan como los eufemismos, y que sirve para colar un par o tres de cosas a la vez.

Blancanieves no huye de la madrastra, no señora, a Blancanieves la madrastra la trae al pairo, lo que Blancanieves desea es largarse. Ella quiere ver mundo, campar a sus anchas, ¿cómo interpretar si no esos movimientos de brazos mientras corre por el bosque, ese modo de abrirse camino a través de los árboles? Blancanieves se ha hartado del castillo, de los bordados, de los meapilas que tocan las narices con las trompetas y las banderolas y de todo eso, y se quiere largar. Gran director Walt Disney, sí señora.

Recuerdo que la madrastra contrata a un filibustero para que acabe con ella, ¡será hija de puta! Aún hoy no puedo evitar que se me lleven los demonios. Cuando mis incrédulos ojos vieron aquel día la jugarreta de la madrastra, me levanté en medio del cine y le lancé la mayor sarta de improperios que mis mandíbulas pudieron articular. Aquello ocurrió la primera vez que vi la película y los enanos del cine -los de las butacas quiero decir- me miraban como si estuviera loca. Demasiado jóvenes, pensé. Aquella vez me echaron, pero la segunda vez que la vi y todas las otras veces, tuve la precaución de respirar hondo y morderme la lengua.

También aquel día que llegué a la casa del puerto, me planté en frente y entré sin llamar. La puerta estaba abierta, como le ocurre a Blancanieves en la película, y recuerdo de qué manera el parecido me hizo sonreír. Pero a partir de ahí el cuento cambió. En aquella casa no había enanos, y no estaba vacía. Ahí habitaba una persona que se giró de golpe cuando la puerta se abrió e hice mi aparición, entrando con una ráfaga de viento. La mujer se ocupó primero de recoger todos los papeles que se pusieron a volar por la casa. Sí, el viento apareció en la casa con tanta fuerza que ríete tú de la habitación de El Exorcista. Se armó un buen alboroto.

Gracias a eso tuve tiempo de hacerme una idea del lugar, de observar mientras ella capturaba todos los papeles que volaban por la casa. Ante mí, un salón amplio. Al fondo a la izquierda, en un plano más elevado, una sala alargada iluminada por altos ventanales, con un artilugio de esos para colocar un cuadro y pintar. Allí se giró la mujer cuando entré y de allí bajó corriendo a recoger los papeles. A la derecha, una puerta abierta a través de la cual se veía una cocina menuda. Al fondo del salón, a unos metros de mí, una preciosa escalera de caracol de madera para subir al piso de arriba. 

Es lo que hice mientras ella cerraba la puerta de la entrada y terminaba de recoger los papeles. Me preguntó qué hacía, dijo que no tenía que estar allí, que no podía subir y que si no me largaba llamaría a la policía.

Contesté desde arriba. Le dije que tan solo sería un momento, y que no quería hacerle nada a la casa pues me gustaba demasiado. Esto era una gran verdad. Le grité que no se preocupara y terminara de recoger, que en unos minutos bajaría y estaría por ella. 

El piso superior era tan endiabladamente bonito como el de abajo. Dos dormitorios con su cama grande y su armario y un lavabo de narices al fondo del pasillo. Al lado, un cuarto que parecía habitado por una adolescente, con carteles de tíos buenos en las paredes. Aunque había algo raro en él: a un lado, un montón de cajas amontonadas desde el suelo hasta el techo. Debía haber al menos cincuenta, y todas tenían bien visible la fotografía de un aparato de música, y encima una palabra que decía algo parecido a Misubishi. El resto del cuarto no encajaba con el caos con el que se asocia comúnmente a los adolescentes. Estaba más ordenado que un lineal de supermercado.

Pasé en esa casa una larga temporada. Si entendemos por larga lo que tardan las langostas en marcharse al sur después de haber echado las larvas y catado la cosecha. Sí, fueron unos días de lo más interesantes y me dolió marcharme, como ya he dicho más arriba. Más arriba o más abajo, que no recuerdo en qué libreta lo escribí. 

Aquella mujer resultó ser alguien del todo desconcertante. Se parecía un montón a uno de mis personajes favoritos de los cartoons, y además pintaba con cierta gracia. Qué cosa más rara, pensé cuando bajé al salón y me fui a contemplar el artilugio ese de la sala con los altos ventanales. Ya no había viento en la casa. Estaba enterito en el exterior, moviendo los mástiles de los veleros amarrados a las boyas. Se movían más que un pato de goma en una bañera. Bonita vista, sí señora, pensé en aquel momento. Pero lo que había pintado en el cuadro no se le parecía ni de lejos, y se lo dije. “Esos colores no son, ¿no ves que el mar es azul y el cielo también?, ¿a quién se le ocurre pintar el mar de verde y el cielo naranja? Y los barcos no están tan lejos, ni la playa tampoco, parece que te lo quieras mirar desde más arriba. Tendrías que acercarte al puerto y a la playa y verlo todo más de cerca. Aunque si yo tuviera una casa como esta tampoco querría salir nunca de ella.

Cuando me disponía a mostrárselo, cuando unté de azul marino uno de los pinceles que había en un cajón del artilugio y me proponía mostrarle el color real del mar, se abalanzó sobre mí y me lo arrebató. Me la quedé mirando mientras gritaba que me largara de su casa. Se parecía mucho a Vilma y se lo dije, “¿no te han dicho nunca que te pareces un montón a Vilma Picapiedra?, sí, Vilma la esposa de Pedro Picapiedra, la amiga de Betty Mármol”, insistí, al darme cuenta de que la mujer no tenía ni remota idea de lo que le estaba diciendo. Se quedó callada, mirándome con esos ojos verdes y esa carita de yanqui sorprendida que tenía, y me preguntó de dónde salía. ¡Vaya pregunta!, pensé. “De la calle, le dije, ¿de dónde voy a salir? Y tú tienes una casa de cine, seguro que te ofrecen una buena pasta por rodar las películas. Yo de ti no bajaría de los dos millones. Piensa que esa gente tiene más dinero que el Tío Gilito. Tienes algo de valor incalculable, ¿no te has dado cuenta? Lo vi al momento cuando me bajé del barco y alcé mis ojos hacia aquí. Fue verla y decidirme. Pensé que este sería un lugar de narices para pasar unos días. ¿No te parece que podríamos arreglarnos las dos?”

A estas alturas, a la tal Vilma -se llamaba Sofía, pero ese no podía ser su verdadero nombre-se la veía más perdida que a un ornitorrinco en el dentista, su cara era un poema. Luego tartamudeó e insistió en lo de la policía. Le aseguré que a ellos les gustaría saber lo de los Misubishi de la habitación de arriba.

Ahí di en el clavo, sí señora. Después de unos segundos que se hicieron un poco largos, me ofreció una taza de leche y unas galletas. Prefería una cerveza, pero no tenía, así que me conformé con lo que había. Me senté saboreando el momento, acomodada en el precioso sofá que había en aquel salón en frente de la chimenea, mientras ella lo preparaba. Le pregunté quién más vivía en la casa y respondió al momento desde la cocina que no me hiciera ilusiones, que en cuanto terminara la leche tendría que largarme.

Translate