La Insistència

Pensava l'altre dia ... la intel·ligència humana es basa en la capacitat de relació entre conceptes. Aquesta capacitat ve donada pel llenguatge, que s’erigeix en oposicions; oposicions a partir de convencions que ens hem donat o, millor dit, que el llenguatge duu per si mateix (qui va ser el primer a dir que allò rodó que penja de l’arbre, que va treure’ns del paradís i que va caure al cap de Newton, li diem poma i no xxl, per distingir-ho de, posem pel cas, d'xxi?). Així doncs, pensem a partir i gràcies a aquestes oposicions.

Com apropar-se a un món, el quàntic, amb aquestes eines? Quan analitzem el comportament de l’electró, que és una partícula i alhora una ona, no estem veient les coses des de l’òptica tancada del nostre raonament, del llenguatge? Perquè veiem oposició o hi interpretem oposició, sense altra possibilitat, donat el món del llenguatge on estem reclosos. La nostra capacitat d’entendre és alhora l’impediment.

Com sortir d’aquest laberint? I si pensem en aquesta imatge, la del laberint, generem la idea que hi ha possibilitat de sortida, quan res no ho fa pensar.

Aquí el que resta és —i no sembla poca cosa— el que anomenem “intuïció”; una habilitat que tenim i que apareix abans de la possibilitat o la feina de nominació. I aquesta feina ve precisament per donar forma o posar en paraules l’“aparició”, aquesta idea informe que intriga, subjuga (la música no parla d’això?).

Potser el que anomenem dualitat ona-partícula —que, com hem vist, anomenem així perquè només podem fer-ho en termes d’oposició, i que és clarament antiintuïtiu— és només (i no és poca cosa) informació, el que anomenem informació, quelcom que es presenta per ser llegit. Això, però, potser només és un postulat. Res no podria fer pensar que allí, on veiem aquest comportament estrany de l’electró, hi hagi quelcom a llegir. Que sols i únicament és.

Com resolen els físics aquest problema amb el llenguatge?, el fet que amb les ulleres del llenguatge conformem una realitat que, d’aquesta manera, ens és enigmàtica?

Puc intuir, entendre, sentir en un flux que anomenem consciència, i que és on som vius. És el que ens fa ser. I aquest sentir no és amb paraules; aquestes venen després del que he sentit o intuït. Com ara mateix, que vaig al darrere, posant paraules a aquesta intuïció que tinc del meu pensar. 

Potser la intuïció és una antena on vibra quelcom aliè (inconscient o supraconscient).

Què és aquesta febre en l’art, de la disciplina que sigui, que empeny a caçar apassionadament allò que s’insinua, que l’artista percep, que l’interpel·la?

Hi ha quelcom i ho sabem perquè insisteix, i si calgués anomenar-lo, caçar-lo amb algun substantiu, proposaria “Insistència”.

... i després vaig acabar recuperant aquesta lectura, i a Eddington en especial.

Jo tinc una mort petita

 

Presència de la mort

Dona bo la llum:
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D' esperança l' aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n'era tota
bandera d' estiu.
Somrigué l' infant
a l' adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir...
La cambra vibrava;
ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l' endevinava?
Fou la galta pàl·lida
que em digué la mort.

Clementina Arderiu

Jota de Morir

Quan me mori no em vestiu,
només rentau-me la cara.
Dau a una nina el nom meu,
vull partir amb l'ànima clara.

Si partesc, amigues meves,
plorau, que jo ploraria.
Si mai després feis memòria,
que només quedi alegria.

Si mai me mor tota sola,
no me plorarà ningú.
Guardaré tres llagrimetes
per poder plorar-te a tu.

Si la mort m'aplega jove,
no me deu cap sepultura.
Enterrau-me dins les ones
perquè la mar tot ho cura.

Quan me mori, mumareta,
no m'enterreu vós a mi.
Fa plorar enterrar una mare,
enterrar un fill fa morir.

Clara Fiol Dols

No decía palabras

No decía palabras,
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante,
porque ignoraba que el deseo es una pregunta
cuya respuesta no existe,
una hoja cuya rama no existe,
un mundo cuyo cielo no existe.
La angustia se abre paso entre los huesos,
remonta por las venas
hasta abrirse en la piel,
surtidores de sueño
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.
Un roce al paso,
una mirada fugaz entre las sombras,
bastan para que el cuerpo se abra en dos,
ávido de recibir en sí mismo
otro cuerpo que sueñe;
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne,
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo.
Aunque sólo sea una esperanza
porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe.

Luís Cernuda

Trampa trauma

Demanda de reparación: que la respuesta esté a la altura del daño sufrido. Siempre imposible. Se pueden hacer, pedir sin cesar, grandes cosas —a menudo crearlas—, pero hay un resto que jamás se sustituye, que nunca podrá decir la última palabra del trauma. Porque no la tiene. Es un agujero, y en un agujero no hay palabras. No se las va a encontrar ahí.

El castillo freudiano —la gran creación— existe para decir, para buscar ese agujero. Pero para ello meten al sujeto: aquel que podría decir. Decir y decir, una y otra vez, y una vez más. Lo meten porque el trauma lo concierne; desde fuera lo concierne. Es un fantasma llamando a la puerta del armario, siempre a la espera de salir. ¿Qué hace ahí el fantasma? ¿Por qué a él? ¿Qué hizo para merecerlo?

Dicen: “Tiene que buscar el punto que le concierne.”
Pero ¿no es esa la maniobra de Freud? ¿Meter, inventar el inconsciente para tapar el agujero del trauma? ¿Hacer de ese agujero un fantasma que interpela, hacer de ese enigma del agujero una pregunta?

Pero ¿cómo nombrar lo innombrable?, ¿qué hacer con un padre abusador?
Crea un gran castillo teórico y mételo dentro. Y en ese castillo habrá monstruos innombrables que den forma, que tapen lo innombrable: tu padre abusador.

Es una maniobra, una mentira, una creación. Útil, como muchas creaciones —El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha y tantas otras—, pero la verdad que anuncia viene coja. Porque no hay verdad última, ni sentido de nada, solo la nada: esa nada sin sentido, más ruidosa que el viento del huracán, que el trueno de la tormenta. Solo ruido podemos esperar.

Que no nos vengan con concernimiento. Porque sí, están a la altura del trauma, pero están de su lado, aliados a él, cuando nos convocan a significar, asociar, discurrir, como él.

A nosotros, por nuestra parte, siempre nos quedará escupirle en la cara.

Ricard Vancells

Sirat

No poder deixar de pensar-hi.
Venen les imatges sens saber on ficar-les.

L’esclat de les mines antipersona, els cossos espedaçats, els cossos amputats ballant; la gent que viu a les restes, amb les restes, per tenir una vida.

El no voler-ne saber res del món —del món humà.
Anar a buscar-lo, el món.
Anar a buscar la filla que ha decidit marxar.

La inconsciència de fer-ho posant en risc el fill que et queda.
La mirada pèrdua, fràgil, madura d’aquest fill, sense infància, a penes.

El tren del final, amb la humanitat sencera avançant cap al no-res, únicament seguint una via marcada de rails.
I potser no és poca cosa: la vida sense sentit.

El “com ho has fet?, quin sentit té tot plegat?”.
Cap. No en té cap, de sentit.

La música com un mantra, com el rumor d’un cos bategant.
El batec del cor amb la música; el de l’espectador que dona tombs en cada volta de la pel·lícula, com aquells revolts on pugen, la nit on pugen per aquell camí a dalt, a la foscor.

La desgràcia innombrable, impensable abans —com qualsevol desgràcia.
La pols, la llum, les grans extensions del desert.
Els plànols amplis que deixen respirar —o no.

Sirat: el camí recte que du de l’infern al paradís.
Una ironia, o un senyal.
Sirat, el camí recte a allà mateix on la vida du.
Perquè sí.

Què més... sí, aquest pare desesperat.
El pare també de l’altre fill que li queda, i que no mira per ell.

L’hipnotisme dels grans altaveus amb aquesta música, com les trompetes del judici final.
El leitmotiv que acompanya, com un batec, tota la pel·lícula.
Els rails que apareixen a mesura que s’avança, i que són invisibles més enllà.

Ricard Vancells

L'escala blanca

Un petit cotxe negre pujava per la carretera de corbes entre els arbres. El conduïa un home de mitjana edat, i al seu cantó seia una dona una mica més jove. Durant tot el trajecte de pujada no van creuar paraula. La carretera conduïa a un vell casalot a dalt de tot del turó, sobre la ciutat. S'albiraven altres turons arrenglerats, com una serralada, però aquest era l'únic que encara conservava l'arbreda intacta. Els altres estaven atapeïts d'edificis i cases fins a la carena.

En arribar a la muralla, el cotxe va travessar la gran porta de ferro i s'introduí dintre el recinte. Va arribar fins a l'entrada. Una escalinata de graons grisos, desgastats, del mateix color que la façana del gran casalot, un antic edifici modernista adaptat per fer-hi una residència de gent gran.

—Has de venir a buscar-me en una hora. Si us plau, no triguis més d'una hora —va dir-li ella.
—No et preocupis, no m'entretindré com la setmana passada. Allò ja t'ho vaig explicar, no va ser culpa meva, em van entretenir a la botiga.
—El mes vinent jo no podré, ja t'ho vaig dir, seré fora, ella ni se n'assabentarà.
—No ho sé, a vegades...
—No, a vegades no, ella mai s’adona de res.
—El que tu diguis, ja saps el que en penso.

Va sortir del cotxe, va tancar amb un cop de porta i abans de dirigir-se a l'edifici es va girar i va picar al vidre. Ell va accionar la finestra automàtica des de dintre. Semblava impacient. Ella va dir:

—Està bé, ja en parlarem. No se n'adona i tu no ho veus. Sempre t'has posat de part d'ella, i ara perquè repapieja i té el cervell fos com un gelat sota el sol, ho hem de fer tots. Li hem de seguir el corrent. Res de nou.

El germà la va observar mentre caminava en direcció al gran edifici i pujava les escales. Després arrencà el cotxe, va sortir del recinte i es va perdre carretera avall en direcció a la ciutat.

La dona va entrar al vestíbul de l’edifici, un espai molt ampli, de sostres alts i terra enrajolat de ceràmiques amb sanefes. Es va creuar amb un home gran que anava amb una cadira de rodes elèctrica. No el va veure venir, tenia tota l'atenció posada en l'escala del fons, que conduïa al pis superior. L'home li passà pel davant molt ràpid i poc va faltar perquè no xoquessin. Ella, que anava caminant distreta en direcció a l'escalinata, es va aturar de cop i per uns instants va semblar desconcertada. L'home continuà la carrera.

Passat aquell instant es recuperà i es dirigí a l'escala. Podia agafar l'antic ascensor del vestíbul o el modern del passadís que hi havia a la seva dreta, però va decidir accedir al primer pis per l’escala que pujava fent una gran corba. Era una àmplia escalinata de marbre que tenia els voladissos dels graons desgastats, com la barana i la balustrada de marbre. En el lloc del pom s'hi erigia l'escultura daurada estil Art déco d'una dona que, voltant sobre ella mateixa, mirava al cel.

Quan va arribar al pis superior es va aturar i va donar un cop d'ull pel forat de l'escala. Des d'allí dalt, la figura que presidia el pom s'alçava des del centre de l'espai buit del fons. Es va quedar allí uns segons, amb el mateix desconcert al rostre que quan havia tingut el petit incident.

Quan entrà a l'habitació va veure que l’anciana no estava sola. Una infermera l'acabava de vestir i en aquell moment seia a la butaca i es disposava a pentinar-la.

—No es preocupi, ja ho faré jo —va dir només arribar.
—Com vulgui, sí, li agradarà. L'altre dia quan vostè va marxar em va dir que algú li havia arreglat molt bé els cabells. Es nota que en vostè confia, en vostè i el seu germà. A mi em va costar una mica més. Ja sap. La senyora es fa valer! —va dir, mirant a la dona gran que seia a la butaca del cantó de la finestra.
—Ja, el meu germà també pensa com vostè. Jo crec que tant se li'n dona.

La infermera va recollir el paquet de bolquers que hi havia sobre el llit.
—Si vol alguna cosa, ja sap on soc —va dir mentre sortia al passadís.

Es van quedar soles. Feia un capvespre de tardor molt clar, lluminós. La llum del sol entrava a raig per la finestra. La dona gran, amb els ulls tancats sota la claror, no deia res.

—L'escalfor del sol —va dir sortint del silenci—, sempre m'ha agradat torrar-me sota el sol. Sap? Jo una vegada vaig tenir un fill, i una filla també, crec, i quan eren petits els dúiem a la platja. Ell mai volia sortir de l'aigua i son pare sempre el cridava enfadat quan havíem de marxar. El meu fill, Francesc es diu, ho sap això?, sempre ha estat molt espavilat. Ve cada setmana a veure'm, no falla mai. Ella no; es veu que va molt enfeinada. A vostè la conec d'altres vegades … o m’ho sembla? —va dir abans d'intentar girar-se per observar-la, però no va poder.

L’anava pentinant des de darrere la butaca mentre la dona gran parlava, i de tant en tant deixava la mirada perduda en la visió de la ciutat emmarcada per la finestra.

—Què en sap d'ella? —va preguntar, mentre deixava caure el braç amb el raspall i sense deixar de mirar per la finestra l'estesa de teulades dels edificis del voltant que queien pels turons veïns.
—D’ella? No sé, no me'n recordo gaire. Sempre ha estat molt desmanegada, una nena menuda desmanegada. Al seu pare i a mi ens va costar molt. Ja sap, a vegades venen els fills de cara i a vegades t'arriben de natges, i aquesta va venir de natges. Vostè l'hauria de conèixer, potser té la seva edat, no, que vostè sembla més jove. La nena, ja li dic, és una menuda desmanegada, mai duria els cabells tan ben recollits com els du vostè.

Ella va tornar a raspallar-li els llargs cabells blancs. Durant una estona tan sols se sentia el brunzit que feien les pues del raspall passant una vegada i una altra per la llarga cabellera. Se li feien uns tirabuixons llargs amb cada una de les passades. La dona gran tancava els ulls sota el sol que entrava a borbollons per la finestra i semblava endormiscada.

Ella quedà a peu dret a l'ombra de la paret, al cantó del forat de la finestra, i es mirà la dona des de dalt, darrere la butaca, sense dir res.

Va entrar una altra infermera per dir que el sopar seria a les set, com cada dia, al menjador principal del tercer pis, i va deixar a sobre el llit uns papers.

—Ompli'ls abans d'anar-se'n. No sé si ja li han explicat perquè soc nova. Hi ha de posar el seu nom, el de la seva mare i el nombre de l'habitació. —Va marxar i se'n va endur l'orinal ple de sota el llit.

—La nena, sap? A vegades ni me'n recordo d'ella. El nen no falla mai. Cada setmana, plogui o nevi, està aquí com un clau.
—Avui no ha vingut —diu ella—, avui sembla que se n'ha oblidat o que ha tingut alguna cosa més important que fer.
—Sí, és estrany, és la primera vegada que passa —va dir l’anciana obrint molt els ulls—, però no m'hauria de preocupar. A la meva edat em preocupo per tot. Segur que haurà tingut alguna cosa important a la feina. Treballa a una gran empresa, sap? Té un càrrec rellevant i sempre treu temps per anar a veure la seva mare.

Li explicà sobre el fill empresari, sobre el marit que estava fent un viatge —això li havien dit—, i sobre una veïna de la residència que feia dies que no veia i que la preocupava. Aquella dona de l'habitació del cantó estava sola, mai l'anava a visitar ningú.

—Té una filla, sap?, la veïna té una filla, però no ve mai a veure-la.

Va voler girar-se per dir-li alguna cosa, però li costava molt fer la torsió del cos i del coll que calia fer per mirar-la directament. Ella va sortir del darrere, va donar la volta a la butaca i es va aturar davant de seu.

—Saps? Hi ha una infermera que se t'assembla, aquí. Du els cabells recollits com tu, ben recollits, sempre l’hi dic, vostè s'assembla una mica a la meva filla. Li he dit que tinc un nen i una nena i que el meu marit està de viatge? Sap que el meu fill treballa per una gran empresa i que la meva filla és una mica desmanegada?

A través de la finestra es veia l'estesa de taulats que davallaven pel turó. Començaven a encendre's alguns llums a les cases, aquí, allí, desordenadament. Va marxar després que entrés la infermera. Abans de sortir de l'habitació es va girar i va veure com la cuidadora ajudava la mare a aixecar-se de la butaca.

Va caminar lentament pel passadís de rajoles de ceràmica fins a arribar a l'escala que baixava al vestíbul. Es va aturar un moment i va mirar enrere, en direcció al fons del corredor des d'on havia vingut. La porta de l'habitació estava entreoberta. En va sortir la infermera que havia vist posant a la mare al llit, va tancar la porta al seu darrere i va entrar en una altra habitació.

Ella va girar cua i començà a descendir per l'escala de pedra blanca. Baixava a poc a poc mentre passava la mà per la barana de marbre. Arribant a baix va observar l’escultura daurada que feia aquella torsió, mirant cap a dalt pel forat de l'escala, s'aturà i la resseguí uns instants amb la punta del dit.

Ricard Vancells

Discurso del oso

Julio Cortázar. Discurso del oso

Cortázar

Los perros no tenían que ladrar y no ladraron.

Julio Cortázar. Continuidad en los parques

Centaures

John Ford. The Searchers

Joan de Nadau

 Nadau. Lo dia Maria

Nadau. Mon dieu que j'en suis à mon aise

The Hollow Men. T.S. Eliot

https://www.uam.mx/difusion/revista/oct2001/eliot.pdf

https://ladivinacomedia.es/canto-iii

Company

T’aixeques quan ell t'ho mana, camines davant les seves passes, balles si ell ho vol. T’ajeus i fa que acaronis la nina caiguda sobre l’estora; després t’alça i aneu junts pel passadís fins a la sala, on et presentes i saludes abaixant el cap i fent una gran reverència. Tots ho celebren, tots et diuen que sembles una persona viva. Mentrestant, ell, seriós quan es dedica a la tasca, subjecta els comandaments amb professionalitat, tal com ha vist fer a Geppetto un munt de vegades a Pinotxo. Després de fer que saludis, que facis la reverència, que et treguis el capell, fa mitja volta de sobte i tu t’has convertit en algú sense gràcia, un ésser que tan sols gira per l’aire subjectat pels fils que t’uneixen a ell.

Torneu a l’habitació i et deixa en un racó, assegut a la cadira que va fer el pare per a tu. Ell es deixa caure sobre el llit, agafa un llibre i, a poc a poc, s’endormisca perquè es va fent de nit. Escoltes la seva respiració pausada —a vegades, el xiulet que fa l’aire en passar pels seus pulmons— i no penses res. Tan sols ets a la teva cadira, ben acomodat, amb el cap de cantó i la mirada perduda als peus del llit on dorm.

No saps que ell et somnia viu. Que, mentre el sents respirar amb dificultat, correu l’un al costat de l’altre pel parc, a l’escola, a l’hospital. Que també et posen les injeccions, que us treuen sang a tots dos, que us deixen junts a dintre d’aquell túnel obscur on fan les fotografies del vostre cos. En el somni tens un cos autònom, semblant al seu. Les teves mans són vives, els ulls se’t mouen amb desig, al teu rostre també hi puja un suau rubor quan arriba la infermera i us diu que allò s’ha acabat.

Quan et despertis i ell et vegi a la cadira on et va deixar ahir, t’agafarà i et durà a rentar-te les dents, a pentinar-te i a esmorzar perquè és hora d’anar a l’escola. Passaràs després el dia a la teva cadira, o millor, assegut al llit, reclinat contra la paret on ell t’ha col·locat. Se’t veu content, expectant, amb la mirada atenta, sense perdre de vista la porta de la cambra per on entrarà quan torni.

Es fa llarga, l’espera. Són moltes hores a la cambra, dins d’una casa on tothom ha marxat a fer el que fan les persones que viuen soltes pel món. I, a poc a poc, sembla que t’endormisquis. Els ulls se’t comencen a tancar, i el teu cos no aguanta i va lliscant per la paret. Primer imperceptiblement, però després la caiguda s’accelera fins que caus de cop sobre el cobrellit, on el teu cos deixa a penes una imperceptible rugositat.

No treus els ulls de la porta; finalment no se t’han tancat. Potser l’ensurt ha fet que se t’obrin de nou i que tornis a tenir l’expressió resplendent que ell espera. I passes les hores que resten així, com pots, amb aquesta expressió fixada a la cara, caigut al llit contra la paret. Fins que el sents tancar la porta de casa i escoltes com la mare el crida per anar a fer els exercicis respiratoris i les nebulitzacions, i com li recorda la pastilla que ha de prendre amb el berenar. Però ell no contesta a la mare: ell corre pel passadís i es presenta a la cambra. Fa la seva aparició a la llinda de la porta i et diu: “Ja soc aquí. Què fas estirat sobre el llit?” I llavors t’incorpora i et posa les mans sobre les cames. No sents l’escalfor del seu cos, de les seves mans que bullen, quan t’alça per sota les aixelles.

Correu junts pel passadís. Ets un repic d’articulacions de fusta i llautó que ell subjecta sota el braç. Però continues content, a pesar de tot, i conserves la teva mirada viva, la teva rialla, i tens les rodones de les galtes vermelles, com sempre. Entreu a la cuina, fas les nebulitzacions, inhales l’aerosol, fas veure que et prens la pastilla. I ell et mira content. Tots dos sabeu que això no és possible, que tu no en faries res, de la pastilla. Però a ell li és igual això: li agrada que l’acceptis sense dir res, sense protestar. Li agrada la teva complicitat.

Després anireu a la cambra i vindran amics a jugar, i a tu et faran anar d’un cantó a l’altre i et deixaràs fer, i se’t veurà content i disposat. Caldrà que ell s’enfadi, que cridi perquè et fan anar de cap per avall o t’enreden els fils o et taquen la jaqueta vermella de xocolata. Els amics no ho saben. No saben que et fan mal, que quan et fan anar de qualsevol manera, sense els moviments que saps fer quan aneu junts, quan t’embruten o et despentinen o et deixen la jaqueta mal posada, a ell li fa mal també. I, alhora, és com si fossis una mica menys tu, com si fossis un qualsevol que pot fer anar qui vulgui.

Marxen perquè la mare diu que ell està cansat, i a tu ja t’està bé. Rius amb la teva mirada resplendent, de bocaterrosa, i esperes amb les cames contra l’espatlla i els fils enredats. Està bé que ell tanqui amb un cop de porta la cambra i que corri a aixecar-te. Se’t veu satisfet quan t’alça i et recompon la roba, quan et pentina llepant-te amb la seva llengua aspra, quan et deixa assegut a la cadira i es dedica a desfer els nusos dels fils, d’aquests fils que no saps si formen part del teu cos o bé són una extensió del seu.

Estarà cansat, avui, quan acabi de fer la feina de recompondre’t. Es disculparà als pares i als germans per no sortir a fer la funció a la sala com cada vespre, i dirà que vol anar a dormir, que avui ha estat un dia llarg per a tu, que se’t veu esgotat i necessites aïllar-te del brogit de la gent, que necessites recol·locar el teu cos. Abans t’haurà tret la jaqueta perquè la mare la posi a la rentadora i t’haurà posat la camisa vella, la que duies el dia que et va trobar a la botiga tornant del metge. Quan ho fa, pensa que te’n passa alguna: t’observa el tors de fusta nu, despullat com una sala d’hospital. Pensa que passes fred i s’afanya a abrigar-te. Li tremolen les mans mentre ho fa. I, en acabat, dormiràs amb ell. Ell a dintre del seu llit i tu al costat, estirat sobre el cobrellit, sota una tovallola que la mare li ha donat perquè no passis fred.

Demà serà un altre dia: hauràs d’esperar moltes hores que ell torni de l’escola. I després en vindrà un altre, i un altre, i finalment l’escola s’haurà acabat perquè serà cap de setmana. I, si fa bon temps i ell es troba bé i la mare el deixa, sortireu junts a passejar pel carrer. Anireu al parc una estona. Però, si hi ha nens com aquells altres que et van tractar tan malament, ell girarà cua i se t’endurà a caminar pels carrers. Potser anireu a la plaça i se situarà al bell mig perquè tothom et vegi, perquè tots vegin el que saps fer.

Estàs més viu que mai quan es concentra tant i es dedica de ple a fer que somriguis, que t’ajupis, que saludis, que et treguis el barret. Sí, sembleu més vius tots dos. Ell està més animat que mai, de res inquiet a pesar de la munió de gent que s’hi ha ajuntat per observar-vos. Sou dos éssers diferents, cadascú fent la seva tasca, i ell et mira fent tot el que fas. És un espectador més que veu fascinat aquest qui ets: un ésser que, per un instant, conquereix l’existència i entra a la vida sense pagar-ne el preu.

Ricard Vancells

Spheres

 Daniel Hope. J.S.Bach. Prelude I (Arr. Fourés)

Dido i Eneas

Henry Purcell. Dido i Eneas. Aria When I’m laid in earth 

Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes,
girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany de la meva mort.»

Virgili. Eneida (Cant IV)

Honeyland

Direcció Tamara Kotevska, Ljubomir Stefanov
Repartiment Hatidze Muratova

CEO – Chief Executive Officer (Director Executiu / Conseller Delegat)
CFO – Chief Financial Officer (Director Financer)
COO – Chief Operating Officer (Director d'Operacions)
CTO – Chief Technology Officer (Director de Tecnologia)
CIO – Chief Information Officer (Director d’Informació o de Sistemes)
CMO – Chief Marketing Officer (Director de Màrqueting)
CHRO – Chief Human Resources Officer (Director de Recursos Humans)
CSO – Chief Strategy Officer (Director d’Estratègia)
CISO – Chief Information Security Officer (Director de Seguretat Informàtica)
CDO – Chief Data Officer o Chief Digital Officer (Director de Dades)
VP – Vice President (Vicepresident)
SVP – Senior Vice President (Vicepresident Sènior)
AVP – Associate Vice President (Vicepresident Adjunt)
GM – General Manager (Director General d'una unitat o divisió)
PM – Project Manager (Cap de Projecte)
BDM – Business Development Manager (Director de Desenvolupament de Negoci)
HRM – Human Resources Manager (Cap de Recursos Humans)
CPA – Certified Public Accountant (Comptable Públic Titulat)
FP&A – Financial Planning & Analysis (Planificació i Anàlisi Financera)

..........

Tots al darrere de sigles i punt.
Caldria incloure el documental Honeyland als programes educatius de totes les escoles de negoci.

Tia Dolors

Vaig marxar, i la tia Dolors va quedar sola, asseguda a les fosques, amb els ulls closos, reposant la ceguesa i escoltant "Beim Schlafengehen"(En anar a dormir) de Richard Strauss (Four Last Songs).

Soneto XXIII. Garcilaso de la Vega

La Diosa Blanca

La Musa es hermosa, delgada, de nariz aguileña, palidez mortuoria, labios rojos como las cerezas del fresno, ojos brillantes, azules, y larga cabellera rubia; ella se transforma inesperadamente en semental, yegua, perra, zorra, burra, serpiente, búho, loba, tigre, sirena o temible bruja.

Robert Graves. La Diosa Blanca

Passeig d’amor de mort

L’amor res més que el més
quan mesura la presa
i els cabells es mesa
d’aroma càlid, de ploma, de vol
que corona gestos
voltant la fressa.

L’amor, la mort,
parella en blanc, en negre.
Dos nins del mecanisme,
de l’enclusa
que fan pujar i baixar l’ombra.
de més, de menys,
de ploma.

La mort més que el res,
quan s’apropi
en el company que es plora.
Quan s’aturi,
dama plena entre les voltes,
vindrà de dintre,
pel no res sempre més.

Ricard Vancells
St. Cugat set’09

La serenata

Ahora que los ladros perran,
Ahora que los cantos gallan,
Ahora que albando la toca
Las altas suenas campanan,

Y que los rebuznos burran,
Y que los gorjeos pájaran
Y que los silbos serenan
Y que los gruños marranan

Y que la aurorada rosa
Los extensos doros campa,
Perlando líquidas viertas
Cual yo lágrimo derramas,

Yo, friando de tirito,
Si bien el abrasa almada,
Vengo a suspirar mis lanzos
Ventano de tus debajas.

Tú en tanto duerma tranquiles
En tu rega camalada
Ingratándote así burla
De las amas del que te ansia

¡Oh, ventánate a tu asoma!
¡Oh, persiane un poco la abra,
Y suspire los recibos
Que este pobre exhalo amanta!

Ven, endecha las escuchas
En que mi exhala se alma
Y que un milicio de músicas
Me flauta con su acompaña,

En tinieblo de las medias
De esta madruga oscurada,
Ven y haz miradar tus brillas
A fin de angustiar mis calmas.

Esas tus arcas son cejos
Con que, flechando disparas,
Cupido pecha mi hiero
Y ante tus postras me planta;

Tus estrellos son dos ojas,
Tus rosos son como labias,
Tus perles son como dientas,
Tu palme como una talla;

Tu cisno como el de un cuelle,
Un garganto tu alabastra,
Tus tornos hechos a brazo,
Tu reinar como el de un anda.

Y por eso horo a estas vengas
A rejar junto a tus cantas
¡Y a suspirar mis exhalos
Ventano de tus debajas!

Así cantaba Calixto
A las ventanas de Carmen,
De Carmen, que, desdeñosa,
Ni aun se acuerda de olvidarle.

Es el galán susodicho
Mozo de tan buenas partes,
Que en barrio no hay quien tenga
Tango garbo y tal donaire;

Ninguno en amar le excede,
Ni en cantar le iguala nadie,
Ni en tañer la vihuela
Hay quien le exceda o le iguale.

Sin embargo, el ser Calixto
Mozo de tan buenas partes,
No ha sido parte a ablandar
El duro pecho de Carmen.

Lar aurora le encuentra siempre
Muerto de frío en la calle,
Al cielo dando sus quejas
Y sus suspiros al aire.

Allí improvisa a las veces
Tristes serenatas y ayes,
Que oyen tal vez los seerenos
O que tal vez no oye nadie.

Yo salí esta madrugada
Mucho antes de que aclarase,
Para poder alcanzar
A misa de cinco, al Carmen,

Y junto a las rejas de ídem
Le encontré dale que dale,
Y oí los versos de que
Me he hecho editor responsable.

Mas, como era ya temprano
Y Calixto empezó tarde,
Estaba un poco más ronco
De lo que era razonable;

Además, como estaba ebrio
(Aunque, en verdad, no se sabe
Si de puro amor ardiente,
O de aguardiente o de brandi),

Echaba a perder el canto,
Que era una lástima grande,
Y trabucaba las sílabas,
Y las palabras y frases.

Empero, es cosa segura,
O a lo menos muy probable,
Que a no ser por la embriaguez
Y la ronquera del diantre,

Y lo malo de los versos
Y el trastrueque de las frases,
La tal serenata hubiera
Estado buena en su clase.

José Manuel Marroquín

L'Àngel de la Història

 

Zurbaran

https://www.museunacional.cat/ca/zurbaran-sobre-natural

Lacanisme

Circuit tancat d'aigua amb constant depuració, la sessió
Hemisferi de caràcter no local
Neo llengua.

Oceà, mar, delta, riu, rierol, condensació, núvol, oceà, mar, delta, riu, rierol
    Que no desemboca

Caricatura de la teoria,
pràctica tancada.
Poliment de la genialitat
Genialitat a la corda fluixa de la veritat.

    Que no desemboca

Còmplice del traumatisme

L'il•luminat ens diu veritat:

Calla i digues "a",

il•lumina't de la veritat!

Veritat perquè se la suposa

Esquer de la veritat
Esquer del desig
Desig per advenir
Advenir com desig
Butaca de replicants.

Oceà, mar, delta, riu, rierol, ...

Interruptus perpetuus
I “ho deixem aquí"
Els “ja no hi pensó en allò”
Els “ja no sé com, ja no hi penso en allò”
Els que vulguis.

Fe, i fe i més fe, de sessió curta, 

extra curta o ultra curta
Cinc, deu, quinze 
I “ho deixem aquí”
Els estabornits baixen ascensors.

    Que no desemboca

Terapèutica de més a més
I trobar-la sense buscar-la, la terapèutica
I buscar-la i per això no trobar-la i estar fotut
I finalment no saber el què
Transferència grata i grata.

Oceà, mar, delta, riu, rierol, ...

I això no toca
I això no és un petit "a"
I busca i busca
I prou.

    Que no desemboca

Perles per totes bandes
Si s'ajunten esdevenen collarets,
de mostrador del Corte Inglés.

Poliment del diamant
Cerca del diamant d'abans del poliment
Neo llengua de l’escapoliment.

Recargolar l’escapoliment, un petit "a"
I busca’t tu, el del mirall
Busca l’altre, el de l’espantall
I coll avall.

    Que no desemboca

Alçada del saber, sí, del poder, també
Poder afiladíssim
Camuflatge del poder.

Passeig d’un Lluís XIV, pel Raval, chaval

Pista d'aterratge de xarlatans
Rodada d'adeptes.

Oceà, mar, delta, riu, rierol, ...

Masoquisme estiladíssim
Masoquisme cuidadíssim
Masoquisme sempre més.

    Que no desemboca

El dit a la ferida
El dit i la Lluna
La ferida sempre més.

El mal necessari
El mal innecessari
Mala ment.

Oceà, mar, delta, riu, ...

Gratitud que cal preservar,
però es fàcil oblidar.
A la recerca del Gaudi perdut
Gaudi, gaudi i més gaudi, que per omplir no falti
Altra cop gaudi, però no només.

    Que no desemboca

Ascètica de la resistència
Resistència necessària
I mes que necessària.

El mal viure de l'armadura

Aguanta, encara,
que cauen diagnòstics
per totes bandes.

Això i allò altre
Empastifar-se del quèdeuvolerdisme
No se l'acaba mai de dir,
el lacanisme.

Ricard Vancells

Carta a Rocamadour

 Julio Cortázar. Rayuela

El Sabater d'Ordis

Carme Sanglas. Fages de Climent, un autor que cal reivindicar (Núvol)

https://www.nuvol.com/art/fages-de-climent-un-autor-que-cal-reivindicar-18701

El Port de la Selva

 

RV

Venjança

 

Sergi Bernal. Sant Felip Neri

... no esbrancaran l'altívol Pirineu

Lluís Calvo. Cor pirinenc

Monstre

Pregunteu a Pola Kinski qui era el seu pare.

Més Barceló

La Divina Comèdia

Biblioteca Nacional de França, París. Terra efímera

El espítiru de la colmena

 

Victor Erice. El espítiu de la colmena
Ana Torrent, Isabel Tellería, Fernando Fernan Gómez, Teresa Gimpera

El infinito es el último número del mundo

Un caballito en el aire
cruzando la nada
él solito.

Bonito a reventar
femenino hasta marear.
Magnífico como un anillo.

Acabará con todo,
hasta la nada.

Tendrá todo,

hasta las trancas.

El último número del mundo
seguirá trotando
a sus anchas
él solito.

Ricard Vancells

Ricard, ¿sabes que es el infinito?

El infinito es el último número del mundo.

dicho por Rafa (7 años), niño de Saturno

Le plat pays. Jacques Brel

Jacques Brel. Le plat pays

Avec la mer du Nord pour dernier terrain vague
Et des vagues de dunes pour arrêter les vagues
Et de vagues rochers que les marées dépassent
Et qui ont à jamais le cœur à marée basse
Avec infiniment de brumes à venir
Avec le vent de l'est écoutez-le tenir
Le plat pays qui est le mien

Avec des cathédrales pour uniques montagnes
Et de noirs clochers comme mâts de cocagne
Où des diables en pierre décrochent les nuages
Avec le fil des jours pour unique voyage
Et des chemins de pluie pour unique bonsoir
Avec le vent d'ouest écoutez-le vouloir
Le plat pays qui est le mien

Avec un ciel si bas qu'un canal s'est perdu
Avec un ciel si bas qu'il fait l'humilité
Avec un ciel si gris qu'un canal s'est pendu
Avec un ciel si gris qu'il faut lui pardonner
Avec le vent du nord qui vient s'écarteler
Avec le vent du nord écoutez-le craquer
Le plat pays qui est le mien

Avec de l'Italie qui descendrait l'Escaut
Avec Frida la Blonde quand elle devient Margot
Quand les fils de novembre nous reviennent en mai
Quand la plaine est fumante et tremble sous juillet
Quand le vent est au rire
Quand le vent est au blé
Quand le vent est au sud
Écoutez-le chanter
Le plat pays qui est le mien

Chillida Leku (Hernani)

Eduardo Chillida. Buscando la luz

L'Adriana era petita i tothora jugava.

En la visita al Chillida Leku, mentre fèiem un recer, va acostar-se a un terraplè on hi havia escorça d'arbres, fulles i palets i posar-se a jugar amb ells. Nosaltres érem dins el bar observant-la. Al fons hi havia l’escultura que surt en aquesta imatge.

Es veia molt concentrada i de tant en tant s'enfadava, l'Adriana, perquè els palets no s'aguantaven o perquè, quan ho feien, l'escultura no resultava com ella hauria volgut. Com qualsevol artista manipulava els elements i aquests no s'avenien a fer allò que la instal·lació requeria.

Però la instal·lació era ella mateixa. Què era si no aquella nena de cinc anys esculpint amb els elements del Chillida Leku una escultura de palets davant la de ferro que hi havia al fons?

El seu empipament formava part de la instal·lació, clarament. Era una performance de la lluita de l'escultor contra el ferro, contra la pedra, fent evident la inutilitat de tota empresa, de tot afany humà. Ella posava en acte aquesta lluita. Més encara, mostrava el conflicte de fer-se gran d'una nena de cinc anys. La seva actuació ens esperonava a decidir si ella plorava perquè no ho era, de gran, o perquè feia quatre dies hauria llençat aquells objectes a l'aire i s'hi haurien quedat flotant.

Passà un grup de gent a prop d'on ella estava: el fill d'en Chillida, un home jove que vaig pensar n'era el net i una dona gran que semblava sobrevinguda. Aquesta, en veure el que feia l'Adriana, s'apartà del grup, s'hi acostà i amb un cop de peu va tirar la petita construcció que amb tant d'esforç havia aconseguit aixecar. I amb tota la mesquinesa del món va deixar anar:"Esto aquí no". Després tornà amb els altres dos i continuaren Chillida Leku amunt.

Si en aquell moment Chillida hagués aixecat el cap de la tomba (cosa difícil perquè les cendres eren sota una magnòlia del jardí) i ho hagués vist, hauria expulsat a puntades aquella dona. Hauria estat amb nosaltres, de ben segur, contemplant meravellat el treball d'aquella nena de cinc anys envoltat de les seves escultures.

Jo encara me'n faig creus. Perquè allò ho hauria d'haver fet jo: abalançar-me i fer un placatge a la dona quan s'acostava a l'Adriana. I no quedar-me aturat com un badoc veient com destrossava la pulsió creativa de la meva filla. Aquesta va quedar de peu, mirant-se la desfeta amb els seus petits braços caiguts.

M'agrada pensar que la instal·lació la va rematar la mesquinesa d'aquella dona. Suggerint així: el caprici del poder, la figura terrible de "L'Àngel de la Història", pas de temps amunt, la lluita de classes, el valor de l'art com allò que ens fa humans de veritat, la banalitat del mal, en fi, el projecte humà i tantes coses més.

D'aquí, complaent de mi mateix, el quedar-me contemplant sense fer res?

Ricard Vancells

Chacona romana

 

Bach - Stokowski. Chaconne 

En arribar a Roma, mentre la família feia la migdiada a l’apartament, vaig sortir a passejar. No vaig arribar gaire lluny. Just darrere de l’allotjament hi havia un arc de triomf de ves a saber de quin segle abans de Crist, envoltat de brossa, i vaig girar cua.

Quan vaig tornar a l’illa de cases on hi havia l’apartament —un queixal amb tres grans edificis de la primera meitat del segle XX—, m’assaltà aquesta música. Sortia d’alguna de les innombrables vivendes i ressonava per tot l’espai interior.

Em vaig recolzar contra el reixat de l’entrada i vaig encendre un cigarret. A la meva esquerra hi havia unes escales que baixaven cap a una petita botiga, per sota el nivell del carrer. Els instruments exposats a l’entrada deixaven entreveure que es tractava d’una lutheria, o d’una casa de música de ves a saber quin negoci musical italià.

Es veia algú movent-se a l’interior, i m’hi vaig acostar. Com més a prop estava, més clara es feia la música. A dins, un home vell traginava fustes enmig de violins i violes que penjaven del sostre i de les parets.

Vam tenir una llarga conversa (ell en italià, jo en català-castellà), de la qual vaig poder entendre algunes coses —entre elles, que el Papa del moment era un enviat de les forces de l’avern i que calia fer alguna cosa per remoure’l del Vaticà.

Era clavat a Vittorio De Sica, traspuava un cert aire de senador romà, i parlava ell, sobretot. Els seus arguments s’encastellaven en un italià savi i musical, amerat d’intricades ressonàncies que jo només podia flairar.

Ens vam acomiadar de bones maneres. Em donà una targeta de la seva lutheria i, com que jo no vaig saber què donar-li, li vaig dir el meu nom. Em va mirar molt seriós i, aixecant una mà papal, conclogué:

—Riccardo?, nessun Papa ha portato il tuo nome.

Las buscadoras de piojos

Cuando la frente del muchacho llena
de rojizas tormentas, implora el blanco enjambre
de sueños indistintos,
vienen junto a su cama dos hermanas mayores
encantadoras con
frágiles dedos de uñas argentinas.

Ellas sientan al niño frente a un ventanal
abierto al aire azul que baña una maraña
de flores, y, en sus densos
cabellos donde cae el rocío,
pasean sus finos dedos terribles y hechiceros.

El escucha cantar sus temerosos hálitos,
que exhalan lentas mieles vegetales y rosas,
y que un silvido a veces interrumpe
(salivas reteidas en los labios o deseos de besar)
Oye sus negras
pestañas redoblando en los silencios
perfumados; y sus
dedos eléctricos y dulces
haciendo crepitar entre indolencias grises
la muerte de los piojos bajo sus reales uñas.

Sube hacia él entonces un vino de Pereza,
y un suspiro de armónica que podría delirar,
y el niño siente y siente,
según la lentitud de las caricias,
renacer y morir un deseo de llorar.

Arthur Rimbaud

(Traducció Aníbal Núñez)

Perles de l'Eneida (sense temps per collir-ne més)

Una negra noche se acuesta sobre el ponto.

A esos escollos que asoman en medio del mar los llaman los Ítalos Aras, enorme espina de la superficie del agua

Que se jacte en aquella residencia Eolo y reine en la cerrada cárcel de los vientos

Recorre la cresta de las olas con sus ruedas ligeras

No las ata el ancla con su curvo mordisco

Dice así y alimenta su ánimo con la pintura inane entre grandes gemidos, y humedece su rostro inagotable rio

Derrotan las antorchas con su llama a la noche

Gira el cielo entretanto y del Océano sube la noche

Una negra noche vuela sobre nosotros con su cóncava sombra

Nos lanzamos y los rodeamos en un bosque de armas

Manchar con tu crimen la mirada de tus padres

La puerta está abierta a esa muerte

Te espera un largo exilio y arar la vasta llanura del mar, y llegarás a la tierra de Hesperia donde el lidio Tíber fluye con su suave corriente entre los fértiles campos de los hombres

Cae la noche y abraza la tierra con sus foscas alas

Y no te irás de nuestro poema sin ser señalado

Abre camino a sus velas y el puerto abandona

Y ya enrojecía con sus rayos el mar y desde el alto éter la Aurora brillaba de azafrán en su biga de rosas, cuando se posaron los vientos y se detuvo de repente todo soplo y se esfuerzan los remos en el tardo mármol.

Encendió su corazón con el ansia de la fama venidera

¿Qué ansia tan cruel de luz es la de estos desgraciados? (pregunta Eneas a su padre Anquises en el inframundo)

Tres veces intentó poner los brazos en torno a su cuello; tres veces huyó de sus manos la imagen en vano abrazada, como el viento ligera y en todo semejante al sueño alado (Eneas al espíritu de Anquises)

Dobla la mitad de su carrera la húmeda Noche

Se esconde el mar bajo las naves

La propia reina junto a los altares, con uno de sus pies desatado, la harina sagrada en las piadosas manos y el vestido suelto, pone por testigos a los dioses de que va a morir y a las estrellas sabedoras del destino, y reza entonces el numen justo y memorioso, si es que lo hay, que cuida de los amores no correspondidos (Desesperación de Dido al saberse abandonada por Eneas)

Perder el Limbo

En el año 2008, la Iglesia Católica, para solventar el problema del destino de los niños muertos sin bautismo, decidió no considerar el Limbo como una existencia dogmática. Desde entonces los seres moran desorientados, sin un no-lugar donde poner en suspenso este Infierno o aquel Paraíso al que el poder los tiene condenados.

Ricard Vancells 

El Infierno de Dante

Si es asombroso y maravilloso el hecho de que los Hombres hayan podido, a través de sus perseverantes observaciones, sus vigilias continuas y sus arriesgadas exploraciones, determinar la media y los intervalos de los cielos, sus movimientos rápidos y lentos, así como sus proporciones, los tamaños de las estrellas, no solo de las cercanas sino de las más lejanas, los lugares de la tierra y de los mares, cosas que, ya sea en su totalidad ya sea en sus partes más grandes, se revelan ante nuestro discernimiento; tanto más maravillosa debemos estimar la investigación y la descripción del lugar y la figura del Infierno que, sepultado en las entrañas de la Tierra, escondido de todos los sentidos, por experiencia no es conocido por nadie; es un lugar al que es fácil bajar, y del que, sin embargo, es difícil volver a salir, tal como nos relata nuestro poeta cuando dice: 

Abandonad toda esperanza, quienes aquí entráis

Galileo Galilei. El Infierno de Dante. Figura, lugar y tamaño

En 1587 la Academia Florentina pidió a un joven Galileo que explicara en dos lecciones las interpretaciones anteriores de Manetti y Vellutello, sopesara sus cálculos e inducciones y dirimiera la cuestión de la forma, lugar y tamaño del Infierno.

El barco ebrio

Cuando yo iba bajando por impasibles Ríos,
sentí que no me guiaban ya los sirgadores:
chillones Pieles-Rojas, tomándolos por blancos,
desnudos los habían clavado a unos postes
de colores.
            Maldita la falta que me hacía
—transportador de trigo flamenco y de algodón
inglés— tripulación alguna. Cuando se hubo terminado
todo aquel alboroto a la par que mis hombres
de sirga, me dejaron los Ríos descender
hacia donde quisiera.
            He corrido,
el invierno pasado, por furiosas
marejadas, más sordo que el cerebro de un niño;
las Penínsulas
desamarradas nunca habían sufrido
confusión tan triunfante.
            La tormenta
mi despertar marítimo bendijo.
He bailado en las olas más ligero que un corcho,
en las olas que tienen fama de arrolladoras
incesantes de víctimas, diez noches, sin echar en
falta el ojo atontado de los fanales.
            Más
dulce que para un niño las ácidas manzanas,
el agua verde traspasó mi cascarón de abeto
y me lavó las manchas de vino y vómitos,
dispersando los garfios y el gobernalle.
            Desde
entonces me he bañado en el Poema de la Mar
infundida de astros, latescente,
devorando los verdes azules por donde, macilenta
y embelesada flotación, desciende
un pensativo ahogado, a veces;
            donde
tiñendo de repente los azules, delirios
bajo el día rutilante y ritmos lentos,
más fuertes que el alcohol y más vastas que nuestras
rubias amarguras del amor.
            Yo conozco
los cielos rompiéndose en destellos, las trombas
y las resacas y corrientes:
y la noche conozco, y el albor exaltado como una muchedumbre
de palomas, y he visto varias veces
lo que el hombre ha creído que veía:

He visto el cielo bajo de místicos horrores
manchado, iluminando grandes coágulos
violetas; semejantes a actores de antiquísimos
dramas, las olas van a lo lejos haciendo
rodar su escalofrío de postigos.

He soñado que la noche verde de nieves
deslumbradas besaba, subiendo hasta los ojos
del mar con lentitud, la circulación de
las inauditas savias y el despertar azul
y amarillo de los cantores fósforos.

He seguido, meses y meses, la marejada —parecida
a una vaquería histérica— al asalto
de los escollos y arrecifes, sin pensar que
los luminosos pies de las Marías pudiesen
aplastarles los morros a Océanos asmáticos.

He tocado, ¿sabéis?, increíbles Floridas
mezclando con las flores ojos y ojos
de panteras con pieles
humanas: arcoíris tensados como bridas
bajo el marino horizonte de rebaños glaucos.

He visto fermentar las enormes marismas,
trampas donde se pudre todo un Leviatán en los juncos,
hundimientos de aguas en medio de bonanzas
y lejanías cayendo en cataratas
dentro de los abismos.

Glaciares, plateados soles, olas de nácar, cielos
de brasa; varaderos pavorosos en el
fondo de oscuros golfos, en los cuales gigantes
serpientes retorcidas caían de los árboles
devoradas por pulgas entre negros perfumes.

¡Cuánto me habría gustado enseñar a los niños
esas doradas de la onda azul, esos pescados
cantarines —espumas de flores me acunaron
cuando me hacía a la mar, e inefables
vientos me alaron por instantes.

Alguna vez el mar, cuyo sollozo me
balanceaba dulcemente, alzaba
hasta mí, fatigado mártir de las polares
zonas, sus flores de sombra con amarillas
ventosas, y, como una mujer, me arrodillaba.

Península, bogaba, y las peleas
golpeaban mis orillas y el guano de los pájaros
gritones de ojos claros, cuando, a través de mis
frágiles ataduras, descendían
ahogados a dormir.
Así pues, yo, navío extraviado
bajo la cabellera de las ensenadas,
arrojado por el huracán hacia el éter
sin pájaros, a quien los Monitores¹ ni
los veleros del Hansa no me hubieran sacado
a flote la carcasa ebria de agua;
            libre,
echando humo, coloreado de brumas violetas,
yo que agujereaba el cielo como un muro rojizo,
cubierto de, exquisita confitura para los
buenos poetas, líquenes de sol y azules muermos;

Yo que corría, moteado de lúnulas eléctricas,
loca tabla, escoltada por hipocampos negros,
cuando los julios hundían a garrotazos
los cielos de ultramar en ardientes embudos;
yo que temblaba oyendo desde cincuenta leguas
gemir los encelados Behemots y los Maelstroms,
arriando sin cesar inmóviles azules,
me acuerdo de mi Europa de murallas antiguas.

He visto siderales archipiélagos, islas
cuyos cielos están, delirantes, abiertos
al navegante. ¿Es en estas noches sin
fondo donde tú, millón de aves de oro,
duermes en el exilio, oh futuro Vigor?

Realmente, yo he llorado demasiado. Las Albas
son desconsoladoras, toda luna es atroz,
y todo sol amargo: el amor me ha llenado
de embriagador torpor. ¡Que reviente mi quilla!
¡Que me hunda en el mar!

Si yo deseo un agua europea, es el charco
negro y frío donde, hacia el crepúsculo ungido,
un muchacho agachado deja, triste, un barquito
tan frágil como una mariposa de mayo.

Ya no puedo, bañado en vuestra languidez,
ondas, borrar la estela de los mercantes de
algodón, ni tampoco traspasar el orgullo
de las banderas y las llamas, ni nadar
bajo los pavorosos ojos de los pontones.

Arthur Rimbaud
(Traducción Aníbal Núñez)

 

 

Danser encore - HK

HKsaltimbank

 

L'Encantada - Nadau

Nadau. L'encantada

Patapim, Patapam,
No sé d’on ha sortit,
Ni tan sols m’ha mirat,
I de cop he perdut
La gana i la set.

Patapim, Patapam,
No sé què m’està passant,
I sense cap pietat,
Ella fa el seu camí,
Camina ben recta.

No sé com es diu,
Per mi és l’Encantada.
Per veure-la passar,
Jo em poso aquí,
Cada matí a esperar-la.

No sé com es diu,
Per mi és l’Encantada.
Només penso en ella
Nit i dia,
I dia i nit.

Jo, sempre havia sabut
Dir que no, dir adéu,
Jo, mai havia volgut
Suplicar a home ni Déu.
Ara, ajupo el genoll,
A l’església, amb el cap baix,
Per demanar allò que vull:
Respirar al seu costat.

De la terra o del cel,
Com un llamp,
Tot ha capgirat,
Res no tornarà a ser,
No, mai com abans,
Ni el fred de la neu,
Ni el verd de la prada,
Ni el cant d’un infant,
Ni la cursa del sol
Que empeny els anys.

No sé com es diu,
Per mi és l’Encantada.
I si no és avui,
Demà segur,
Li parlaré.

No sé com es diu,
Per mi és l’Encantada.
Demà li diré:
Només he viscut fins ara
Per trobar-vos a vós.

Jo sempre ho havia sabut,
Dir que no i dir adéu,
Jo mai ho havia volgut,
Mai pregar a home ni a Déu.
Ara he ajupit el genoll,
Dins l’església, amb el cap abaixat,
Per mendicar allò que vull:
Respirar al seu costat.

A la manera de Roy Batty

He vist coses que ningú no creuria.

Mirades mortes,
més fosques que la gola de qualsevol llop.

He vist nens sense infància 

fent cua al llindar de la porta de l’ambulatori. 

Nens bojos, també, 

colpejant-se contra cadascuna de les parets de la consulta.

D’altres, sans i estalvis, 

aixoplugats sota petits paraigües de joguina, 

de la pluja fina de pares impossibles.

Totes aquestes coses 

es perden com el soroll blanc

dins la distribució normal de les estadístiques.

És temps de resistir.

Ricard Vancells

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almina que se'm fes.

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'Alquimista

Grenoble

És molt trista, aquesta cançó, a part de bonica. La vam conèixer amb en Juan a Grenoble, quan teníem 25 anys. Vam riure fins a no poder més, aquells dies, lliures de totes les coses que empastifaven Barcelona. Érem alegres, divertits i guapos. Mai cap grup de gent ens va rebre com aquella gent francesa, ni ens rebrà. Ho pensava, això, mentre tornàvem a Barcelona escoltant Mistral Gagnant al cotxe.

RV

Com no, Pessoa amagat fins ara

Tabaqueria

No soy nada.
Nunca seré nada.
No puedo querer ser nada.
Aparte de esto, tengo en mí todos los sueños del mundo.

Ventanas de mi cuarto,
cuarto de uno de los millones en el mundo que nadie sabe quién son
(y si lo supiesen, ¿qué sabrían?)
Ventanas que dan al misterio de una calle cruzada constantemente por la gente,
calle inaccesible a todos los pensamientos,
real, imposiblemente real, cierta, desconocidamente cierta,
con el misterio de las cosas bajo las piedras y los seres,
con el de la muerte que traza manchas húmedas en las paredes,
con el del destino que conduce al carro de todo por la calle de nada.

Hoy estoy convencido como si supiese la verdad,
lúcido como su estuviese por morir
y no tuviese más hermandad con las cosas que la de una despedida,
y la hilera de trenes de un convoy desfila frente a mí
y hay un largo silbido
dentro de mi cráneo
y hay una sacudida en mis nervios y crujen mis huesos en la arrancada.

Hoy estoy perplejo, como quien pensó y encontró y olvidó,
hoy estoy dividido entre la lealtad que debo
a la Tabaquería del otro lado de la calle, como cosa real por fuera,
y la sensación de que todo es sueño, como cosa real por dentro.

L'origen de l'Univers

Hildegarda de Bingen (L'Univers. Scivias).

Més rica i subtil que Gustave Coubert (L'origen del món). Amb més coneixement

Allò que més s'acosta al mot "blau"

 Joan Miró. Blau II

Te mostraré es jardí

Si un dia vens a casa,
te mostraré es jardí,
un núvol que tenc al pati
i la flor de gessamí.

No trobaràs la mar,
la mar fa temps que va fugir:
un dia se'n va anar
i em va deixar aquí.

Deixaré sa feina per tu,
ses eines damunt sa taula,
tancaré bé sa finestra
i es vent no em robarà cap paraula.

Trobaràs noves flors
i fruites a sa taula,
i una cançó per a tu
que fa temps que tenc guardada.

I més tard, quan te'n vagis,
serà l'hivern cada nit;
jauré en el mateix llit
amb la fredor en els llavis.

Maria del Mar Bonet. No trobaràs la mar

En un cluc de parpella

Ruta literària
J.V. FOIX
EL PORT DE LA SELVA

El moll de la Timba.

El moll de la Timba i el Moll de Balleu són els més antics del poble. El de Balleu ja apareix com un embarcador en els mapes del s. XVIII, com una prolongació del moll vell, avui desaparegut, conegut com a Balleu, que naixia en el lloc que actualment ocupa l'edifici de la Confraria de Pescadors, just davant del temple parroquial. Possiblement per això, encara avui els pescadors del poble anomenen el moll de la Timba com a moll nou o moll de llevant.

“Eren quatre pintors de bona jeia. Arribaren plegats, un migdia d’estiu, quan els banyants tornaven de les platges. [...] de bona hora pintaven, gairebé de costat, al moll nou de la Timba. D’esquena al sol i de cara als covals i als calancs de S’Arenella, on el ponent nodreix els sortíl·liers. [...] Puix que un cop celsites, tots ells també alhora, les quatre vistes semblaven pintades en indrets oposats, sota cels distints. [...] i tots plegats cridaven: —Quin país és aquest que cossos i colors muden semblança en un cluc de parpella?”

D’“Els quatre pintors del moll de la timba”, a Tocant a mà, 1972

Font: particular família Nogué
Ajuntament del Port de la Selva
Generalitat de Catalunya - Institució de les Lletres Catalanes
J.V. FOIX
PORT DE LA SELVA

Can Piferrer

I

Sobre la plana, enmig de camps de blat,
s’alça la masia centenària.
Garrofers, algun pomer, el freixe l’acompanyen.
Potser no cal, ella sola es basta
per ensenyorir el paisatge.
Que fermada sembla a la terra.
És ben bé d’ella i dels que la van pensar.

Aquests encara hi són,
aplanats a les fotografies per on,
segurament de nit,
caminen desorientats:
per la porquera ensabonada,
pel rebost nu, per les cambres on retroben el darrer sospir.

Els camps allunyen el soroll del món.
Poblets per tot treuen el nas pel campanar,
per sobre de remolins de cases.
Per aquí, per allà se'ls veu, res més.

Pels camps de blat s’esmuny la por
que duem enganxada de la selva.

II

Desperta el gall al dia.
Aquest matí a la plana els xoriguers, els pardals, el darrer mussol
xarren a fora el casalot on assegut, escric aquestes notes.

No són d’aquí les meves mans blanques,
no són d’aquests murs, d’aquestes bigues centenàries.
Hi ha un renill encara de bestiar,
una remor d’animal que es revolta.

La vida llavors més feridora, més sentida.
Hem perdut alguna cosa
d’aquells dies que eren durs de viure.
Ara la vida l’hem de pensar,
ens l’hem de fer nostra,
per viure-la.

Desperta el dia més enllà del garrofer
i suren els darrers miratges de la nit
sobre el camp de blat a punt de collir.
Me n'hi vaig, he de veure l’alba.

III

Que lents caminem per l’era,
per les cambres,
aturant-nos sota les voltes!
I que quiet sembla l’oratge quan s’atura
amb una remor de ploma.
Hem recuperat records d’altres cases,
d’amics, de familiars que ja són ombres.
I ens fa bé dur-los a la llum,
deixar-nos envoltar, tan sols una estona
Abans que s’endinsin de nou a l’ombra.

Despunta de nou el sol
i canta el gall al corral d’alguna masia.
Entra la llum per les finestres de la sala
i il·lumina les pedres, les parets cansades,
Il·lumina les voltes i les fotografies.
Les fotografies on ens trobaran aturats un dia.

IV

Què mira l’esparver?
Què espera plantat dalt del tronc enmig dels camps segats?

Partirem a migdia,
quan ho marqui el picapedrer de la façana.
Passegem per darrera vegada per les cambres,
passem la mà suaument per la menjadora,
ens aturem atents sota les voltes
i retornaran fosques les passes d’ahir, d’abans-d'ahir,
amb una remor d’ombra.

Una estona la pols del camí persegueix les darreres passes,
tan sols una estona,
després ja som llum, dissolts en el paisatge.

Ricard Vancells
Cassà de la Selva
A cavall de juliol i agost de 2008