Can Piferrer

I

Sobre la plana, enmig de camps de blat,
s’alça la masia centenària.
Garrofers, algun pomer, el freixe l’acompanyen.
Potser no cal, ella sola es basta
per ensenyorir el paisatge.
Que fermada sembla a la terra.
És ben bé d’ella i dels que la van pensar.

Aquests encara hi són,
aplanats a les fotografies per on,
segurament de nit,
caminen desorientats:
per la porquera ensabonada,
pel rebost nu, per les cambres on retroben el darrer sospir.

Els camps allunyen el soroll del món.
Poblets per tot treuen el nas pel campanar,
per sobre de remolins de cases.
Per aquí, per allà se'ls veu, res més.

Pels camps de blat s’esmuny la por
que duem enganxada de la selva.

II

Desperta el gall al dia.
Aquest matí a la plana els xoriguers, els pardals, el darrer mussol
xarren a fora el casalot on assegut, escric aquestes notes.

No són d’aquí les meves mans blanques,
no són d’aquests murs, d’aquestes bigues centenàries.
Hi ha un renill encara de bestiar,
una remor d’animal que es revolta.

La vida llavors més feridora, més sentida.
Hem perdut alguna cosa
d’aquells dies que eren durs de viure.
Ara la vida l’hem de pensar,
ens l’hem de fer nostra,
per viure-la.

Desperta el dia més enllà del garrofer
i suren els darrers miratges de la nit
sobre el camp de blat a punt de collir.
Me n'hi vaig, he de veure l’alba.

III

Que lents caminem per l’era,
per les cambres,
aturant-nos sota les voltes!
I que quiet sembla l’oratge quan s’atura
amb una remor de ploma.
Hem recuperat records d’altres cases,
d’amics, de familiars que ja són ombres.
I ens fa bé dur-los a la llum,
deixar-nos envoltar, tan sols una estona
Abans que s’endinsin de nou a l’ombra.

Despunta de nou el sol
i canta el gall al corral d’alguna masia.
Entra la llum per les finestres de la sala
i il·lumina les pedres, les parets cansades,
Il·lumina les voltes i les fotografies.
Les fotografies on ens trobaran aturats un dia.

IV

Què mira l’esparver?
Què espera plantat dalt del tronc enmig dels camps segats?

Partirem a migdia,
quan ho marqui el picapedrer de la façana.
Passegem per darrera vegada per les cambres,
passem la mà suaument per la menjadora,
ens aturem atents sota les voltes
i retornaran fosques les passes d’ahir, d’abans-d'ahir,
amb una remor d’ombra.

Una estona la pols del camí persegueix les darreres passes,
tan sols una estona,
després ja som llum, dissolts en el paisatge.

Ricard Vancells
Cassà de la Selva
A cavall de juliol i agost de 2008