Març
Ha caminat enfilant el camí tou,
seguint a palpentes una antiga olor
de pols, esbarzers i ponzelles seques.
L’esquitx de mimoses, d’esparragueres tortes
omplen el suau tarannà
de les corves, i les voreres mortes.
La buida casota d’un vell burgès
roman tremolosa, malmesa,
pel pas silent de petjades fosques,
pel color rogenc de portes eixorques,
que acaronen el gest babau i estret
d’un curt manyoc de fulles mortes.
Puc vetllar encara les mirades que esperen,
els caus d’insectes, d’esquirols buits
que sotjen muts l’olor de les vesprades.
Cal però enfilar l’escala de pedres blanques
per ombrejar el recinte, la cambra groga,
on xisclen fades, nines i promeses mortes.
Ricard Vancells
Molins de Rei. Març de 1989
(Més endavant hi hauria un altre març. Però aquell seria el Març de Gabriela. Així es deia el poema que vaig escriure i després vaig perdre.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada