Només fum

Evanescere

Sentia l'ascensor pujant i baixant pel forat de l'escala. L’espetec familiar quan arribava al seu pis i els quatre cops quan l'aparell el sobrepassava. Aquells cops insistents, tres notes repetides i la quarta dos tons menors, eren la lletania que l'acompanyaria en tot el procés. I ell l'entomava com si transités un somni, on tot succeïa irremeiablement, conduït per una fatalitat que assimilava amb una estranya normalitat.

Tot s'havia iniciat al mirall del lavabo de la seva cambra. Va veure-hi quelcom diferent, una taca sota la galta vorejant la mandíbula. Encara no s'ha desvetllat del tot, l'ull, va pensar, el vapor d'aigua és massa dens, part del cos queda velat al mirall i l'ull se’n ressent.

L'aigua de la dutxa era calenta, però alguna cosa no succeïa com altres vegades. Sí, l'aigua el cobria, l'escalfava, segurament més que altres cops, però sentia que certes parts de la pell restaven clivellades, mancades de sensació vital.

L'afaitat no va ser fàcil. Aquella taca encara hi era quan va sortir de la dutxa i va veure que n'havia aparegut una altra sota el mentó. No era tan gran però sí del mateix caire. Potser només eren ombres, va pensar, o bé el mirall perdia l'argent. Quan va escampar l'escuma pel rostre va sortejar aquelles zones. La maquineta les vorejava amb cautela, com qui passa pel llindar d'un precipici, lentament, tractant de no mirar per por a abocar-s'hi massa.

Va costar vestir-se. La dona no havia deixat res de preparat. Semblava que encara dormia al llit sota l'edredó. Va haver de ser ell qui escollís què posar-se. Va ser difícil encertar a l'hora d'introduir els braços a la samarreta i les cames dins els camals dels pantalons. Els espais buits de la roba li recordaven aquelles taques al mirall, era com en el moment de l'afaitat, que la carn bullia en passar la maquineta vora els esvorancs.

En sortir de la cambra es va aturar un moment i va semblar que ella es removia sota l'edredó. Ho veia a cua d'ull, però era com abans al mirall, quan l'ull notava que allí, en aquella realitat tan coneguda, hi fallava alguna cosa. No sabria dir, potser era l'estrany llum rogenc que entrava per l'escletxa de la persiana i deixava ombres discontínues al sostre, o certa disposició de la roba dels dies anteriors, escampada de qualsevol manera i que a la penombra semblaven cossos abandonats a terra.

El passadís era allargat, amb les fotografies penjades a la paret unes al cantó de les altres. Escenes conegudes de moments viscuts i que a la penombra es veien en blanc i negre. Va veure les portes de les cambres del fill i de la sogra mig obertes i passà de llarg. Sí, alguna cosa no veia bé del tot, l'ull, i aquell maleït passadís semblava un inacabable corredor ombrejat, amb zones cegues on les formes es difuminaven.

Sentia l'inconfusible soroll de l'ascensor darrere seu, més enllà de la porta d'entrada, pujant pel forat de l'escala. Passava de llarg deixant anar les quatre notes, s'aturava uns pisos més amunt i després d'un segons tornava a baixar.

Davant seu, al final del passadís, la porta de la cuina mig ajustada. Sortia de dintre un fil de llum que dibuixava una fina línia al terra. Abans d'entrar va prémer el pany i la mà esquerra va quedar a les fosques, opaca, com si per un instant s'hagués esvaït a la penombra.

Va trobar la cuina massa il·luminada. El fluorescent del sostre escampava la seva llum blanca per totes els recons de l’estança, i va comprovar que la dona tampoc havia preparat l'esmorzar.

Quan va voler obrir la nevera va descobrir que li mancava el dit petit de la mà esquerra, que a sobre hi havia caigut aquella opacitat. I novament aquella sensació estranya de la carn bullint a sota que havia experimentat al lavabo i després a la seva cambra.

La nevera era plena però alguns aliments verdejaven, notava una olor desagradable. La llet semblava fresca, potser algun grumoll surava, però fresca, blanca com mai sota el fluorescent que escampava aquella claror.

Va seure a la tauleta amb la botella al davant. Corria gola avall, la llet, i semblava que el netejava per dintre, i regalimava per la galta també, per aquell esvoranc que persistia.

Va esgotar tota la botella i encara en volia més. La panxa no la sentia plena, ni de lluny, i va anar a buscar-ne una altra i va caure. Ara era la cama dreta la que fallava, la que persistia en la continuació de tot plegat. La sentia adormida i quan se la va mirar va tenir la impressió que també desapareixia sota aquella penombra que havia cobert abans el dit de la mà esquerra i les zones de la cara.

Es va aixecar com va poder, estirant la cadira amb el braç dret i sostenint-se amb la cama esquerra, i va fer cap a la nevera de nou. Havia begut un litre de llet i encara en volia més. La gana el turmentava. El formatge entelat de verd, dos tomàquets aixafats, un tros de cuixa de pollastre, el bistec podrit. Tot ho endrapava, tot anava gola avall.

I aquella set. Va abocar-se sota l'aixeta de la pica per treure's la sequedat de la boca. L'aigua rajava abundant i al fons de la pica s'hi anava fent un bassal. Alguna cosa embussava la canonada i va decidir accionar la trituradora. Al moment va emergir del forat una aigua rogenca, quasi negre, que va cobrir la meitat de la pica i després, zup!, es va escolar canonada avall.

Les cortines de la sala estaven corregudes. Hi havia arribat arrossegant la cama dreta que havia quedat finalment a la penombra. Entrà empenyent el cos, després de passar davant les portes mig obertes de la cambra del fill i de la sogra des d'on arribava aquella olor. I quan va disposar-se a córrer les cortines dels finestrals de la sal va adonar-se que el braç esquerra no hi era, que havia desaparegut també sota l'opacitat.

Va descórrer la cortina tibant amb l'altra mà. Mai li havien agradat aquelles cortines que cada mes la dona li feia despenjar per netejar a la rentadora, i després li feia tornar a col·locar. Tots aquells maleïts passadors que calia treure i en acabat tornar-los a fer passar pels minúsculs forats.

Ara la cortina estava oberta i deixava entrar la llum pàl·lida de l'exterior. Tot era al seu lloc, la sala estava endreçada como sempre, però era com si hi manqués alguna cosa. El cistell amb les joguines a un racó, el sac de la llana sobre la tauleta, els llibres uns als cantons dels altres, ordenats, però fallava alguna cosa, segur. No sabria dir. Era com quan arribava a casa després de molt temps d'absència i tot havia estat allí, sense ells, amb aquella olor a tancat.

Escoltà que en algun lloc molt a la vora gotejava líquid dins una cisterna. El soroll venia de l'altre cantó de la paret, per la part del petit lavabo de servei al que s'accedia des de la sala. Va entrar-hi per esbrinar si era d'allí que provenia. No, no era de la cisterna aquell soroll. Venia de dintre de la paret, de l'altre cantó, d'alguna cosa que regalimava a l'altra banda. Quatre gotes que queien amb aquell conegut acord, tres de repetides, la quarta dos tons menors. Però sabia que a l'altra banda no hi havia res. Vivia en un edifici de la ciutat que s'alçava per sobre tots els altres, i enllà de la paret de la sala on s'enquibia el lavabo només hi havia el buit.

El mirall del lavabo li va tornar novament la imatge del rostre amb aquelles taques i va veure com l'ull dret, el que no hi veia d'ençà que s'havia iniciat tot el procés, es revelava del tot enfosquit. Era més que això, era com si la parpella caiguda sobre el globus ocular fos un punt cec en el mirall, com si mai hi hagués hagut allí un ull des del qual mirar.

En acostar la mà dreta per comprovar-ho al tacte va observar que aquesta havia desaparegut sota la penombra juntament amb la resta del braç i part de l'espatlla. Encara, però, hi continuava notant l'antiga carn bullint a sota

Va quedar-se mirant el mirall. Veia com a poc a poc anava desapareixent, com el mirall s'omplia d'ombra davant seu. Sentia l'espetec de l'ascensor enllà del rebedor del pis, anant amunt i avall pel buit de l'escala, semblant a un animal tancat dins la gàbia. El seu cos s'anava dissipant sense aturador. Tot s'anava cobrint d'aquella opacitat que irremeiablement guanyava terreny sobre el seu cos. El rostre, els braços, el tronc, les cames.

Va sortir del lavabo de servei. Era una ombra vagant sota la llum pàl·lida de la sala. Va sortir i deambulà pel pis, per la seva cambra, que conservava encara al cantó de la dona el pes del seu cos sobre el matalàs, per l'habitació del fill, nen etern sota els llençols, i la de la sogra, la vella intrigant, i finalment es dirigí a la porta d'entrada del pis deixant enrere el passadís on penjaven les fotografies en blanc i negre.

Va escoltar com l'ascensor pujava pel forat de l'escala i es detenia a l'alçada del seu pis. L’imaginava allí fora, detingut al replà de l'escala amb el seu llum groguenc malaltís, tentinejant, simplement a punt.

Ricard Vancells