A poc a poc la veu anava donant recer al meu silenci i s’anava tornant sàvia. Quan una estació se’n anava i n’apareixia una altra, li deia el seu cant. Hi havia el de la primavera, el de l’estiu, la tardor i l’hivern. Cadascun amb la seva manera diferent d’enllaçar-se amb el temps que canviava el món.
El cant de la primavera feia corredisses amb rierols juganers. Alimentava les flors i les plantes perquè en sentir-lo creixien i les flors s’obrien com ho fan amb les abelles per donar-los la seva llavor de mel. Era la mel dels boscs i les muntanyes que així s’enquibien millor els uns amb les altres. Tot brollava i el cant deia tantes coses que no hi ha paraules per amollar-s’hi. Les paraules no podien dir què era la primavera, només la veu podia escampar-se per la boscúria encenent-ho tot de vida.
A mesura que passava el temps les corredisses de la veu minvaven i es feia pensívola. El cant de l’estiu era lent i llarg, semblava que l’estació no s’acabaria mai. Els capvespres eren tranquils doncs l’astre deixava de cremar i la foscúria, fresca i amiga dels estels i les cuques de llum, reprenia els seu reialme.
Durant el dia no el deia perquè dormia o perquè l’astre queia tan fort que tot ho esclafava i a la veu li costava enlairar-se. Era l’estació que més mal m’havia fet, sempre omplint-ho tot amb la seva xafogor i la seva mandra de les coses.
L’estiu se’n anava i el cant l’acomiadava. Es feia molt lent, com les fulles que queien dels arbres davallava a poc a poc i emmudia quan trobava el tros de terra on fondre’s-hi. També deia amb les seves notes terroses, vermellenques, els colors dels vestits que els arbres havien de dur.
A voltes feia plorar perquè la primavera quedava molt lluny i la vida s’anava desfent. Això és la tardor, el temps en que la vida es veu trista. El cant l’ajudava a acomiadar-se, li explicava al món de quina manera s’anava fent vell i trencadís.
Perquè l’hivern és la mort de les coses. La tardor se’n va perquè el món està tip de viure, i la vida s’amaga al racó més profund i s’hi queda, esperant. La veu demanava al món que ho deixés estar i es tornés blanc i silenciós. Un temps amb un buit molt gran on aixoplugar-s’hi.
L’astre perdia la fal·lera de cremar i era l’època on més vivia de dia, perquè les nits eren molt fredes i tot es glaçava. El deia de dia, el deia de nit, el cant de l’hivern, i s’endinsava en ell mateix. Parlava de la neu que queia, de les petjades que hi deixaven les meves passes, del silenci que omplia el bosc. A vegades agafava un floc de neu i el bressolava. Mentre s’anava fonent amb la calor de les meves mans li deia el seu cant perquè no passes fred.
Amb el temps la neu s’anava desfent tota sola. El cant es feia menys silent i s’avivava com polsim de flama amb la bufera i feia rierols per tot que corrien com més va més grans fins que hi havia tanta aigua que calia obrir esvorancs a la terra. La manava anar al mar i el cant recordava al soroll que fan els cavalls quan estenen la carrera, tamborinant sobre les prades amb les seves potes llargues.
No tenien lletres els cants, només la veu i la munió de sons que podia fer, els que sortien de la boca i retornaven amb l’eco de la cova. Mai vaig pensar en posar-hi paraules. Son molt a prop d’ensarronar les paraules.
Com més anava més s’anava tornant sàvia, la veu. Me n’adonava d’això. Podia moure el que volgués, fer-lo fer cabrioles a l’aire i esclatar com qui trenca una branca. Qualsevol animal feria el què jo voldria. Podia canviar la direcció del vent, revoltar-lo i convertir el bosc en un mar d’onades encontrades. Podia aturar el gir de la terra o obrir-hi un esvoranc tan gran que hi cabrien ciutats senceres. Era el més que més. M’hauria convertit en un estel si ho hagués volgut. Només calia sortir disparada cap al cel, fugir per un dels forats i esvair-me dins l’univers.
Fragment de la novel•la en curs La veu i la boira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada